És ben cert que la represa de la lluita independentista depèn de la dinamització de dos factors principals, el pensament i l’acció, sempre necessaris. Això vol dir que hem de pensar sempre més a fons; i que hem d’actuar cada dia amb més fermesa i persistència.
Per mitjà del pensament podrem prendre en consideració les condicions reals de la nostra lluita: des del coneixement del poder enemic a la complexitat del moviment popular per la Independència. És a dir, que podrem entendre, cada dia més clarament, com funciona això d’Espanya com a artefacte polític i ideològic. I, al mateix temps, entendrem l’independentisme en la nostra realitat, les nostres aspiracions, les nostres contradiccions i dificultats. I les nostres potencialitats.
No hem de parar mai de fer aquests esforços necessaris per a conèixer la realitat si no volem caure en la improvisació. Sintetitzaré els aspectes de pensament en els resums següents:
ASPECTES DEL PENSAMENT
1.Espanya: militarisme i engany
Espanya és un estat que s’ha construït al voltant de la dinàmica militar: les seves accions bèl·liques i de conquesta han conformat la seva manera de pensar. Fa segles que es dediquen al pillatge per al qual sempre han anat elaborant justificacions delirants. Els assassinats del colonialisme es recobrien amb el vel de la religió catòlica; i la persecució de la nació catalana, sota la capa de l’engrandiment d’aquesta fàbrica d’abusos que és Espanya. Tot plegat militarisme agressiu.
La societat espanyola, en general, no és una societat que s’hagi distingit per la seva generositat ni per la seva tolerància envers els altres. I aquest comportament no és degut a consideracions simples justificades per unes condicions determinades per un entorn geogràfic, sinó pel fet de haver nascut i crescut sobre la base de l’agressivitat i la conquesta contra la voluntat de molts altres pobles, amb a uns nivells de crueltat incomprensibles per a nosaltres.
El règim monàrquic espanyol, continuador del franquisme en tantes coses, ha mantingut aquest mateix comportament essencial. Com s’explicaria, si no, que socialment la societat espanyola, en general, sigui insensible a la pràctica de la tortura i fins i tot de la mort de persones per raons de caire polític? Quina explicació té, per exemple, la insensibilitat davant les matances polítiques del GAL o la connivència amb el sabotatge que tot l’arc parlamentari espanyol (del PSOE al PP) fa perquè no s’investiguin les responsabilitat en els crims dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el mes d’agost del 2017? Sense parlar d’altres barbaritats com les matances de Melilla.
Per a una ment democràtica, no hi ha cap raonament polític que pugui justificar el recurs a la violència d’Estat per a mantenir els privilegis dels qui viuen del règim monàrquic actual continuador de tants aspectes de la dictadura. Aquest règim només pot perviure aplicant els dos aspectes bàsics de la confrontació militar, la repressió i la guerra psicològica. Dos aspectes que els règims despòtics (com l’actual) completen amb l’ús manipulador d’eines de distorsió de la participació democràtica com són l’abús del bipartidisme, l’engany sistemàtic dels mitjans de comunicació, la corrupció i el recurs sistemàtic a les atzagaiades del feixisme.
Sense aquest sistema complex de dominació abusiva la monarquia espanyola actual no podria ni tan sols existir. Aquest règim va néixer imposant aquest marc polític d’abús, que es va iniciar amb la impossibilitat de fer justícia amb els crims del franquisme. Quan l’independentisme s’oposava als anys 70 del segle passat a les trampes de la Transició ja assenyalava aquestes qüestions fonamentals.
Coneixem, doncs, que és la seva repressió, que apliquen al més pur estil colonial: ‘anul·lació dels cacics de la tribu’ per mitjà de la repressió i la corrupció; i persecució dels ‘indígenes de base’ creant un clima de terror que porti a la desmobilització per mitjà del que s’ha anomenat la indefensió apresa (o pressió psicològica permanent per tal de fer creure en la inutilitat de la lluita i la protesta) que és l’objectiu final de tota acció militar ‘de tota la vida’.
No hem de menystenir, doncs, aquest aspecte de guerra psicològica, contra la qual hem de lluitar de manera permanent per mitjà del reforçament de la consciència política del conjunt del nostre poble. També hem de saber combatre les altres menes de manipulacions que provenen de la història de les oligarquies espanyoles des de temps immemorials: PSOE i PP són dues cares de la mateixa moneda que es van intercanviant per a mantenir el fons de la dominació intacte. Tot el ventall polític espanyol tant ‘de dreta a esquerra’ com ‘d’esquerra a dreta’ defensen amb intransigència allò que manté el poder de l’Estat: la repressió (encobrint si cal els crims més abjectes), els abusos policíacs i judicials, la permissivitat d’àrees àmplies de corrupció, la manipulació informativa i tot deixant anar els gossos del feixisme amb tota impunitat per a crear dificultats a la lluita popular permetent que les pràctiques de tipus falangista operin fins i tot fora de la legalitat del seu Estat mateix.
Aquest és l’enemic que tenim al davant. Però, com fa la coneguda dita, és realment ‘un enemic de paper’ perquè no té cap argument racional que el pugui legitimitar mínimament. L’argument ‘últim’ i ‘sagrat’ que és la famosa ‘unitat de la pàtria’ no és altra cosa que un intent de justificar, sacralitzant-lo, una mena de ‘dret estrafolari a abusar d’altres poblacions’ que no té cap més altre fonament que la ideologia militarista més anacrònica i arnada.
2. Pensar la complexitat
Aguditzar el pensament també ens serveix per a conèixer el nostre moviment en la seva complexitat social, ideològica i política. I això ens pot evitar de caure en simplificacions excessives que no sols són pobres en l’argumentació sinó que poden esdevenir fins i tot contraproduents perquè poden desviar la lluita dels seus objectius.
Resumeixo aquest esforç en quatre fonaments i tres simplificacions.
Primer fonament. Més enllà dels partits parlamentaris. La lluita independentista només podrà avançar si va més enllà del marc autonomista i dels partits institucionals que gestionen les Autonomies. Això ara ja és una evidència; però ha costat d’assumir i cal recalcar-ho.
Segon fonament. La conquesta de la Independència és una Ruptura que ha d’aconseguir contraposar la República Catalana Independent al poder ocupant, instaurar-la i mantenir-la.
Tercer fonament. La lluita independentista és una lluita que ha d’aglutinar les classes populars, incloent-hi la majoria de la petita burgesia i afegint-hi sectors importants de la mitjana burgesia, és a dir, una base social per a la consecució de la Ruptura; i amb la sensibilitat social necessària per a constituir un bloc polític i social majoritari rupturista que pugui assolir i defensar els nostres objectius.
Quart fonament. Per a això necessitarem que en totes les institucions (cíviques i polítiques) es vagin constituint majories independentistes que reforcin el moviment i preparin a fons i de manera rigorosa i conscient els diferents aspectes de la lluita. A més de la mobilització necessària i imprescindible és molt important anar guanyant en influència. I també en vots.
Contra aquests fonaments hi ha tres simplificacions que caldrà combatre i evitar:
Primera simplificació. L’independentisme no es pot limitar a la recerca del vot i a l’articulació xarxes d’influències. L’independentisme és sobretot un torcebraç de legitimitats, que ha de poder tenir el recurs del vot però no es pot limitar a això perquè l’actuació persistent dins l’àmbit del poder establert acaba derivant en la inacció i donant ales a una cadena de corrupció que converteix els partits polítics en sistemes de contractació al servei d’una dirigents que només actuen en interès sectari. Aquest advertiment serveix tant per als partits tradicionals com per als qui es pensen incorruptibles, com qualsevol ‘llista electoral’ “nova” que sota la proclamació del seu purisme pot acabar reproduint els mateixos vicis i les mateixes desviacions.
Segona simplificació. La Independència no s’aconseguirà per un simple fet puntual com una activació d’una DUI o una manifestació d’un sol dia (per molt impressionant que sigui) sinó com a resultat d’una capacitat de fer efectiva la ruptura i mantenir-la de manera duradora.
Tercera simplificació. La Independència no es produirà perquè hi hagi uns líders que arrosseguin el poble sinó perquè sigui tot el poble el que es posi en moviment.
Quarta simplificació. La independència no és només una qüestió de voluntat i de valentia individual d’uns líders. El nostre ‘ordre de batalla’ (és a dir la manera com disposem les nostres forces) depèn d’un conjunt de principis individuals que tots plegats hem d’assumir i aplicar: autodisciplina, compromís, constància, intel·ligència, moral de victòria i acció permanent. I transformar tot aquest potencial en acció col·lectiva.
ASPECTES D’ACCIÓ
Partint d’aquestes bases prèvies només guanyarem si tenim capacitat de portar a terme una acció continuada contra l’ocupació.
Una actuació general, sistemàtica i persistent
La nostra actuació ha d’abordar diferents aspectes concrets:
-Portar a terme una acció antirepressiva sistemàtica i permanent. Aquesta acció contra la repressió ha de ser unitària i política; i ha de portar a la consciència de l’ocupació i a la defensa insubornable dels drets democràtics i a fer més i més evident la necessitat de la República Catalana independent.
-La lluita contra l’ocupació s’ha de fer també per mitjà de la lluita ideològica i el combat contra la veritable guerra psicològica dels poders ocupants. I la defensa permanent de la llengua i la cultura nacionals n’ha de ser un eix vertebrador. L’objectiu principal per tal de combatre i guanyar la guerra psicològica promoguda per l’enemic, és l’enfortiment del pensament propi, una manera de pensar que es va desenvolupant a partir de la consciència crítica i l’acció davant la realitat política i social.
-Per tal d’aconseguir avançar cap a la República Catalana Independent haurem de desenvolupar mobilitzacions que facin possible formes de desbordament democràtic i popular per mitjà d’activitats contra les diferents formes d’opressió i portant a terme ofensives de desgast de l’ocupació. Cal establir arreu del territori un torcebraç de legitimitats entre el règim monàrquic espanyol i els referents de poder republicà emergents. Accions tant individuals (resolucions entorn de ‘persona non grata’ aplicades sistemàticament) com col·lectives (formes de rebuig de disposicions polítiques inacceptables etc., lluita contra els monopolis de l’Ibex-35, ). Reforçant la consciència i la solidaritat republicanes i combatent el règim monàrquic espanyol injust i abusiu.
-Paral·lelament caldrà emprendre, com ja hem apuntat, la conquesta de marcs d’hegemonia social, en els més diversos àmbits associatius, municipals i supramunicipals, mitjançant la consecució i la consolidació de majories independentistes. Sense abandonar el manteniment de majories polítiques independentistes en les diferents estructures a partir de l’exercici conscient del vot, que forci els partits a donar suport permanent al moviment independentista i clarifiqui les posicions per mitjà, sempre que calgui, de la renovació de noves propostes. Advertim en aquest cas, que la creació de noves llistes electorals no s’hauria mai de portar a terme posant en perill espais unitaris com l’ANC.
Acció local i nacional, actual i en perspectiva
La nostra acció ha de ser alhora col·lectiva i individual. I també local i nacional. El nostre moviment no hauria de constar d’una base passiva que espera les ordres de la direcció sinó que ha de ser un conjunt d’estructures de base, en moviment permanent. El fonament immediat de l’acció ha de ser normalment territorial i col·lectiu, però les persones individuals no haurien d’estar pendents tan sols de les consignes externes per a actuar. L’actuació ha de ser regular i permanent de tothom, garantint sempre, evidentment la coordinació necessària. Es tracta d’un enfocament nou que potser costarà d’assumir però és l’única manera d’aconseguir una actuació general i efectiva. En aquest sentit les experiències dels col·lectius territorials de l’independentisme contemporani, durant els més de quaranta anys de lluita que ens han precedit, ens poden servir d’exemple en diferents aspectes.
L’acció dels diferents col·lectius i individus ha de poder ser immediata sense deixar l’acció només reduïda a preparar grans actuacions que massa sovint no s’acaba de veure com es poden assolir i com s’hi pot col·laborar eficaçment. S’ha de poder dinamitzar una acció immediata que sigui possible des del primer moment. Podem portar a terme actuacions de caràcter ben divers:
-De manera general, hem de dinamitzar el Moviment Republicà , socialitzant-lo en l’àmbit territorial de les comarques i els barris, una acció que ens ha d’anar acostant a la República Catalana Independent. A nivell nacional caldrà fer avançar les estructures i objectius del Consell de la República, afuant l’esperit crític i la maduració política. A nivell local, ens caldrà desenvolupar com a moments concrets de l’acció regular, ‘territoris alliberats’ amb nivells d’incidència i de desconnexió creixents envers el règim.
-Reforçar la unitat organitzativa del moviment popular per la Independència, sobretot a nivell local i a nivell d’organitzacions sectorials (començant, l’àmbit sectorial, per l’enfortiment del sindicalisme independentista com a eix vertebrador). Dinamitzar pràctiques de col·laboració i d’entesa entre les persones organitzades en entitats germanes (com ho són l’ANC, la Intersindical-CSC, els CDR, Consells Locals de la República etc.) tot enfortint les àrees d’informació i d’autodefensa del moviment.
-Fer pressió perquè l’independentisme institucional ajudi (als municipis i a les diferents institucions) a l’avanç del moviment.
-Participar en activitats permanents de lluita ideològica i de combat contra la guerra psicològica de l’estat espanyol i els seus aliats.
-I, per damunt de tot, articular el conjunt de l’independentisme mobilitzat d’una manera estable, en una estructura de coordinació de manera que les perspectives i les línies d’acció del moviment responguin a una mateixa orientació política i a un mateix programa d’acció.
-Acció en Perspectiva. Mentre anem portant a terme l’acció immediata, caldrà que uns àmbits concrets treballin en accions de preparació de cara al futur. Són tasques imprescindibles per a poder fer efectiva la ruptura que permeti la implementació i l’existència permanent de la República Catalana Independent. Com per exemple:
-Estructures estratègiques, del tipus de: desenvolupar mitjans de comunicació influents. Promoure les organitzacions de massa noves que calguin per a necessitats creixents d’implantació. Mantenir infraestructures culturals favorables als nostres objectius. Contribuir a la creació d’una banca popular capaç de garantir un coixí econòmic sostingut etc. Aquests objectius s’han d’aconseguir amb l’esforç del conjunt de l’independentisme, també exigint-lo de les institucions perquè són objectius en els quals poden i han col·laborar si la institució en qüestió és de signe independentista. Sempre s’ha de reclamar la seva col·laboració mentre s’autoanomenin així.
-Treballar sense descans (en reunions, debats, contactes per a l’acció etc.) per a aconseguir la màxima coordinació i unitat del moviment que treballa per la ruptura.
-Continuar la tasca de conquesta de l’hegemonia social de l’independentisme, dins el conjunt d’entramat de la societat, d’una manera sistemàtica i planificada.
-Continuar la tasca de creació de plataformes d’autosuficiència en recursos (energètics, alimentaris etc.) incloent-hi el reforçament de l’àmbit cooperatiu.
-Establir l’inventari (fets i responsables) de crims contra el poble català perquè és, a la pràctica, un element que ajuda a avançar en la pugna de legitimitats que ens ha d’acostar a la ruptura tot afeblint l’enemic.
-Preparar les necessitats concretes per a fer efectiva la Ruptura Independentista. Sobre aquesta qüestió cal cobrir les necessitats de la doble ruptura: la ruptura institucional i la ruptura sobre el terreny (en el món associatiu i arreu de les comarques i els barris).
Aquestes accions en perspectiva demanen la confluència de diferents agents i sectors del moviment independentista. Cal, doncs, invertir-hi una important capacitat organitzativa. Convé tenir clar, però, que aquesta tasca de preparació ‘en perspectiva’ no ens hauria de distreure de la feina més immediata i urgent, en aquests moments, que és la dinamització arreu del país del moviment de base, territorial i sectorial. Tots aquests objectius i actuacions seran possibles només partint del reforçament del moviment independentista per mitjà d’una dinàmica de treball que impliqui, en un dia a dia persistent, el conjunt de persones i col·lectius compromesos en la conquesta de la República Catalana Independent.
Tot és possible
Amb aquestes propostes només he volgut mostrar que, posant-nos tots a la feina, tot és possible, seguint la coneguda consigna de l’insigne poeta. Tot és possible de manera que farem de la República Catalana Independent una realitat. Però serà perquè haurem aconseguit engegar una dinàmica persistent i quotidiana, construïda damunt uns fonaments sòlids en el pensament i en l’acció.
Carles Castellanos
