Fa dies (i setmanes) que estic esborronat per com el nostre entorn social i polític del ‘món occidental’ ha estat incapaç de donar una resposta contundent a l’opressió creixent (que arriba fins a l’assassinat) de les dones que, a l’Iran, s’atreveixen a protestar contra aquell abjecte règim patriarcal. Com és prou sabut -però poc denunciat- la revolta de les dones de l’Iran va començar amb la mort de la noia kurda Mahsa Amini el 16 de setembre passat de resultes dels maltractaments de la “policia de la moral” iraniana motivada, segons s’ha explicat, pel fet de ‘no portar el vel d’una manera correcta’. La revolta “Dona, vida i llibertat!” va començar al Kurdistan iranià i es va estendre per tot l’estat de l’Iran, un estat dirigit per uns fanàtics embogits en les seves ànsies repressives sorgides d’un patriarcat profundament reaccionari.
La incomprensió de la passivitat dels pobles europeus davant aquests abusos s’ha fet creixent i ben aviat sorprenent. De la incomprensió, jo he passat a la sorpresa i, tot seguit, a l’estupor. Com és que ni tan sols les organitzacions feministes no es fan sentir amb la força que caldria?!
No he pogut trobar cap raonament convincent davant aquesta inacció tan escandalosa ... Amb prou feines s’ha sentit la veu de l’escriptora catalana Najat el-Hachmi que, des del coneixement del context, ha mostrat el seu rebuig a un comportament que ha comparat amb la candidesa ... Però jo crec que cal gratar més a fons per veure que és més que candidesa, més que manca de picardia, el que hi ha darrere aquests comportaments passius inexplicables. Tampoc no es podria reduir al conegut bonisme, un mot que se situaria en l’excés de ‘bona fe’ de tota una colla de sectors socials que defugen per sistema afrontar de cara les contradiccions, sota una mena de bondat impostada. És més que això.
Una mena de bonisme que té un origen confús
Gratant en aquesta realitat, es pot observar finalment que, de fet, el bonisme no és res més que una actitud escapista davant la realitat, allò que en català quotidià, en diem ‘fugir d’estudi’. Però l’etiquetatge d’un fenomen no va més enllà d’una primera identificació i caldria trobar explicacions socials – col·lectives – a aquests comportaments que mostren una davallada important de les conviccions humanístiques, en el descens de les reaccions davant diferents casos d’opressió que són abundants i variats...
Si examinem les actituds derivades d’aquesta mena de comportaments socials podem observar diversos fenòmens de base que poden ajudar a explicar-los: hi ha la propagació de l’individualisme que la ideologia postmoderna que, aliada amb la recerca de la pau social que imposa el sistema de dominació, s’ha anat estenent. A això cal afegir-hi el funcionament del cinisme de la política institucional, que ha portat a centrar l’interès fonamental de l’acció en el simple guany de vots, sense analitzar críticament l’actuació davant la realitat social. I, des d’un punt de vista més general, el món polític s’ha anat enrarint també pel sistema internacional d’aliances que no respon a cap lògica social ben estructurada sinó que es mou per simples opcions oportunistes.
L’embolic patètic de l’esquerra postmoderna
És dins aquest magma ideològic que l’esquerra postmoderna ha anat desenvolupant la seva ideologia profundament conservadora que ha acabat situant com un tema tabú el conjunt del món islàmic i, per tant, no ha volgut entrar en la crítica d’aquells aspectes de les societats de tradició musulmana que vulneren els drets i les llibertats. És així com aquesta mena d’esquerra ‘aparent’ (que només defensa un espai preestablert partint d’aparences, postures i tendències d’unes modes superficials i ben poc compromeses) defuig el terreny de ‘la dreta’ per no ‘contaminar’ la seva pròpia imatge. Abandona, d’aquesta manera, el camp d’acció a la confusió i, en darrera instància, assumeix una actitud que porta a la inacció. Una esquerra que no vol assumir el combat necessari i que, en el fons, es mou per un principi conservador que és el de pensar que hi ha costums (i opressions) que, ‘en aquesta mena de països’ no són tan importants. No cal dir com, darrera aquesta consideració cínica, sota aquesta mena d’opinions abandonistes, hi ha amagats greus prejudicis d’un racisme cultural escandalós. Una actitud de prevenció que, paradoxalment, acaba engreixant els rengles del feixisme. Un embolic, doncs, ben patètic.
Del moviment de la Il·lustració a la generalització cínica d’un Pacte reaccionari
La Història de la Humanitat és la descripció d’un llarg i treballós camí per a expulsar de la vida social les idees de l’obscurantisme, d’arraconar amb la llum de la raó els mites i supersticions de l’antigor.
No ha estat pas un camí fàcil perquè cada nou avanç del materialisme (que és el mateix que dir, cada superació de creences mítiques), ha representat enfrontar-se amb les resistències de la reacció, un comportament lligat molt sovint a la religió; i cada enfrontament ha estat seguit d’una repressió duríssima que ha comportat la tortura i, en molts dels casos, la mort dels defensors de la llibertat de pensament i del desenvolupant lliure de la Ciència i de la Humanitat.
No ha estat un camí de roses perquè el pensament materialista només s’ha pogut anar estenent, tot superant, com hem apuntat, les fortes traves de la repressió. Les revolucions democràtiques i populars-obreres dels segles XIX i XX han estat, a la meva manera de veure, les darreres expressions polítiques d’aquesta tendència a avançar.
Amb l’ensulsiada de les teories revolucionàries a Europa i al Nord d’Amèrica, un enfonsament que es podria datar (en termes de grans equilibris) amb la fi del Bloc de l’Est, el sistema capitalista ha anat adoptant cada dia, amb menys escrúpols, un pla cínic basat en la divisió del món i del poder fonamentada en el manteniment de les desigualtats mitjançant aliances amb qualsevol tipus de forces capaces de mantenir l’ordre social i l’opressió. Els EUA han protagonitzat des de fa més de mig segle aliances estretes amb les dictadures més atroces (pensem, per exemple, en la dictadura de Pinochet a Xile, com a mostra escandalosa). En la seva darrera fase, el sistema capitalista en les seves diferents expressions, no ha dubtat a promoure la reacció per tal d’evitar l’avanç de moviments d’alliberament popular. La reacció religiosa islamista ha estat molt sovint un dels instruments de desestabilització utilitzats pel capitalisme per tal de poder mantenir situacions de poder favorables al domini imperialista (el cas de Líbia és prou evident, i no és l’únic exemple dins el món de tradició musulmana).
La lluita contra les imposicions obscurantistes
És, doncs, aquesta mena d’aliança perversa allò que ha anat convertint les expressions opressives de la religió musulmana en un terreny intocable, paralitzat alhora per la combinació de la por (els atemptats islamistes, molt sovint han assassinat la llibertat d’expressió), amb els autoenganys de l’esquerra postmoderna i les martingales d’un sistema socioeconòmic en caiguda lliure.
Contra el cinisme imperant no podem abaixar la guàrdia en la lluita popular contra qualsevol forma d’obscurantisme. I la imposició del cobriment obligat del cap de les dones que es practica amb insistència en massa països de tradició musulmana, és una forma esclatant d’obscurantisme. Si hem estat capaços de descobrir i denunciar els abusos de la religió cristiana per a avançar cap a una ètica humanística lliure de prejudicis, d’entrebancs i d’enganys, també ho hem de fer davant qualsevol pretensió coaccionadora sense voler ‘perdonar’ (amb una mena d’estupidesa paternalista, amb connotacions racistes), els abusos de la reacció, vinguin d’on vinguin.
El rebuig de l’obscurantisme ha de ser absolut. I la nostra lluita contra qualsevol forma de reacció contrària a la llibertat de les persones ha de ser, sempre i arreu, implacable.
