En primer lloc, ja he comentat en altres escrits l’aportació de Rubiralta (1) que hi dóna una perspectiva històrica, sempre necessària. El treball periodístic de diversos autors Tota la veritat (2) ajuda a conèixer detalls interessants sobre moments culminants recents. Jordi Muñoz, a la seva obra Principi de realitat (3), fa una anàlisi política força detallada del present i del passat recent.
En les dues darreres elaboracions esmentades he trobat una mancança inicial a remarcar: parteixen, sorprenentment, de considerar el Procés com un fenomen que té el seu final el mes d’octubre de l’any 2017. Aquest enfocament global decanta prou les anàlisis d’aquests dos llibres. Vist amb perspectiva seria com considerar que fenòmens socials i polítics importants, com la revolució russa o la independència d’Irlanda, eren ja acabats en els seus primers intents no reeixits que en coneixem. Em sembla un criteri gratuït que no s’adiu amb la persistència del moviment independentista català.
Tots aquests llibres ens ajuden, però, a copsar diferents aspectes d’una realitat que sabem que és complexa. Muñoz analitza amb precisió la complexitat del nostre moviment que considera un fenomen social i polític d’un abast molt important i amb possibilitats de futur. Però, a la meva manera de veure, el seu treball es veu llastat per un enfocament exageradament parlamentarista, limitat a les aritmètiques dels escons i els vots del Parlament de Catalunya i las Cortes de Madrid. Redueix la confrontació independentista a un joc d’opinions i d’escons i aquest enfocament formalista no deixa veure prou el paper de la coacció del poder dominant, que influeix justament també en l’expressió del vot.
A la meva manera de veure, és important avaluar el valor polític dels vots en un context de forta repressió com el que patim, sabent analitzar críticament aquest factor fonamental; el vot en un context d’ofensiva repressiva no es pot considerar l’expressió d’una voluntat manifestada lliurement. I saber copsar també que és una aberració considerar unes eleccions autonòmiques com una forma de plebiscit. Són qüestions que no he trobat abordades amb la precisió necessària.
En resum. Les tesis de Muñoz pateixen del fet de no situar en el seu just context la confrontació independentista. A l’hora de dirimir la solució de l’enfrontament, considero que caldria partir de l’enfocament del plet com una pugna de legitimitats més enllà del l’àmbit parlamentari; una pugna que gira a l’entorn de l’acceptació (o no) de l’ocupació amb què es manté el domini opressiu de l’estat espanyol.
És una evidència que l’ocupació no es venç només amb el vot i amb una apel·lació genèrica a la mobilització, sinó per mitjà d’accions que facin l’ocupació més i més insostenible i injustificable. És així com les nacions aconsegueixen la independència. Centrar l’anàlisi en el joc d’uns vots emesos, a més dins una arquitectura institucional construïda per al manteniment de la dominació, és una base de raonament desenfocada. No permet el rigor necessari per a abordar l’anàlisi d’una confrontació de caire rupturista com ho és la lluita independentista. I el marc així considerat, ofereix al capdavall unes possibilitats molt migrades per a assolir la llibertat. Hi haurem d’anar insistint.
En resum: aquests llibres mereixen lectures aprofundides, i des de diferents punts de vista, perquè han estat elaborats d’una manera prou rigorosa i treballosa. Aquesta nota té tan sols la pretensió d’incentivar-ne la lectura i promoure’n la tasca de crítica en profunditat, sempre necessària.
Carles Castellanos
NOTES
(1) L'evolució independentista del catalanisme Rafael Dalmau (2019): Barcelona
(2) Ara Llibres (2019): Barcelona
(3). L’Avenç (2020): Barcelona
