Vivim enganyats … i en una situació d’opressió permanent. I en aquestes condicions, sentim molt sovint falsos raonaments i males denominacions que creen confusió. És, doncs, un moment oportú perquè ens esforcem per a aclarir conceptes i noms.
Calen noms més clars per a cada cosa
La primera cosa que convé fer, en una anàlisi de la situació, és la identificació clara de cadascun dels agents que hi intervenen. Qui fa què? I no cedir a falses identificacions o disfresses interessades. Cal superar l’ambigüitat d’aquella política que endolceix les coses amb denominacions enganyoses que disfressen la realitat.
En diversos articles recents (com el d’Enric Serra “Partits d’estat” o el meu mateix “El rei declara la guerra”) ja s’ha exposat el paper dels partits del règim monàrquic transfranquista (que va fer la transició des del franquisme a la nova situació amb ben pocs canvis en les estructures de l’estat). Aquest règim no s’ha de confondre amb la simple activitat parlamentària, sinó que cal entendre aquest poder com un conjunt d’elements de dominació, incloent-hi l’aparell repressiu i judicial (continuador del franquisme) i també la part del clavegueram i de les bandes falangistes i grups com els GAL que treballen per a l’estat, des de dins de l’estat mateix. Aquesta configuració de l’estat espanyol inclou també el sistema de partits dominants (que fins fa poc ha estat el bipartidisme identificat pel PP i pel PSOE amb les seves sucursals: PSC-PSPV-PSI).
Uns quants noms com a exemples:
Règim del 78 ➔ Règim monàrquic espanyol.
Anomenar aquest règim corrupte i despòtic com a “Règim del 78” és un maquillatge excessiu, impropi de qualsevol grup que vulgui combatre la dominació. Aquest règim és una monarquia estatal espanyola en la seva essència, en un sentit continuador del franquisme amb unes mateixes estructures nascudes i inflades per les oligarquies estatals.
Partits unionistes, constitucionalistes ➔ Partits monàrquics espanyols.
Els partits del règim NO haurien de ser anomenats “unionistes” ni “constitucionalistes” que és una manera d’amagar la seva funció de servir de garantia de continuïtat a un règim injust i sense suport popular a casa nostra. El PSOE (amb les sucursals: PSC-PSPV-PSI) és un partit monàrquic. I cal que sigui conegut així i tractat d’una manera adequada a la funció reaccionària que fa de manteniment de les oligarquies en el poder.
Hi ha, a més, organitzacions que s’autoanomenen també unionistes que són de fet neofalangistes, neofranquistes i neofeixistes. Aquells partits monàrquics (com Ciudadanos, el PP i altres de semblants, així com sectors importants del PSOE) que, a més de defensar el règim monàrquic, defensen el franquisme en diferents aspectes (evitant-ne la condemna o la crítica, per exemple) poden ser qualificats pròpiament de neofranquistes. I aquells altres que impulsen accions de suport a la repressió del règim, fins i tot per mitjà de bandes de carrer i creen falsos debats amb l’objectiu d’evitar la protesta i l’avanç de la consciència política de la població (accions pròpies del feixisme) poden ser anomenats pròpiament neofeixistes o neofalangistes. És una contradicció molt greu convidar a debats polítics democràtics, grups contraris a l’intercanvi de les idees, quan el seu objectiu és la negació del debat per a esclafar el pensament lliure i impedir fins i tot l’exercici de la protesta contra la repressió, com fan les bandes de caràcter falangista.
Dins aquesta perspectiva cal remarcar també que, sectors que no gosen enfrontar-se a la monarquia (com bona part dels dirigents dels Comuns o Podemos) tenen, doncs, en la realitat dels fets, molts comportaments filo-monàrquics ja que en els debats polítics defensen sovint el manteniment del règim vigent davant l’amenaça de l’“enemic independentista”.
El que exposo en aquest escrit és, doncs, que com a principi l’independentisme hauria d’evitar l’ús de termes-disfressa (molt utilitzats pels sectors filo-monàrquics), termes com “Règim del 78”, “partits unionistes” o “constitucionalistes”, denominacions que haurien de ser substituïdes tant com sigui possible per “Règim monàrquic espanyol”, “partits monàrquics” o fins i tot en un bon nombre de casos, per “partits neofranquistes, neofeixistes, neofalangistes, espanyolistes etc.” segons cada cas i situació. Prou de noms-disfressa que amaguen la realitat dels posicionaments polítics.
Cinc grosses fal·làcies i mitja
Les fal·làcies que maneja el nostre enemic polític són de l’alçada d’un campanar. Per això és important posar-les al descobert tant com sigui possible. La majoria de fal·làcies parteixen de voler negar, en diferent mesura, l’opressió de l’estat espanyol, concretament, del règim monàrquic actual, sobre el nostre poble.
Fal·làcia número 1. L’independentisme ha dividit la societat catalana.
Diuen que les famílies catalanes ara estan dividides perquè els partidaris del règim monàrquic espanyol senten un cert malestar (afirmació absurda que pressuposa que, quan la voluntat d’independència no s’havia explicitat de manera majoritària, no hi havia ningú que es pogués sentir tractat injustament). Els qui defensen aquesta afirmació falsa són com criatures malcriades d’aquelles que, quan veuen que poden perdre en el joc, exclamen sense vergonya: “ara no s’hi val!”.
Comentari 1: Negacionisme monàrquic. Aquesta fal·làcia es basa en el negacionisme més descarat de l’opressió nacional. Els qui defensen aquesta fal·làcia neguen l’existència de l’opressió nacional del poble català. Combreguen a ulls clucs amb el règim monàrquic actual continuador del franquisme en tants aspectes.
Fal·làcia número 2. L’independentisme és minoritari. Els qui argumenten aquesta falsedat, s’esforcen per a confondre, entre altres qüestions, les eleccions dins institucions espanyoles amb la voluntat expressada en un referèndum. L’únic referèndum que hem fet (i en condicions ben dures) l’hem guanyat per més del 90% dels vots favorables. Les altres votacions, a més de fer-se en un marc de repressió, amb trampes i inhabilitacions arbitràries, no s’han de confondre amb una decisió davant una pregunta binària i sense repressió i amenaces. presa en un referèndum com cal (que és el marc que expressa amb netedat la voluntat popular en casos d’autodeterminació).
Comentari 2: Confusió i engany. Confonen volgudament el marc d’unes eleccions espanyoles, fetes sota la repressió i les amenaces, amb un referèndum lliure que saben que tenen moltes possibilitats de perdre. I menteixen no reconeixent que existeix políticament una majoria sociopolítica del nostre moviment que s’ha expressat repetidament per mitjà de majories clares en molt diversos contextos electorals, tot i l’entorn repressiu.
Fal·làcia número 3. No hem de fer res si no som més. Els sectors que manifesten aquesta posició són, de fet, desmobilitzadors que no gosen dir el que alguns van manifestar secretament després de les actuacions repressives de l’any 2017, expressant com a objectiu polític a aconseguir: “no tenir cap més represaliat ni imputat”.
Comentari 3: Error polític greu. Quan l’enemic ataca (tant si som molts, com si som molts més) cal que el nostre moviment ataqui encara amb més força, especialment contra els seus punts flacs més sensibles (com els monopolis abusius de l’IBEX-35; i el règim monàrquic com a marc polític, mancat de suport democràtic, que és l’eix que aguanta i justifica l’estat opressor). Cal combatre i denunciar els abusos amb lluites i mobilitzacions sense parar, que és el que tot moviment ha fet per a assolir els objectius. I sí que som prou nombrosos per a aconseguir una acció continuada i efectiva.
Fal·làcia número 4. Haver reivindicat la independència ha estat un error. Això ho diuen els del PSOE-PSC i sectors pròxims dels Comuns i Podemos. La hipòtesi d’aquests sectors filo-monàrquics és que és millor el règim actual que qualsevol forma d’estat que vulgui escapar d’aquesta forma de dominació.
Comentari 4: Fal·làcia monàrquica per excel·lència. És pura propaganda monàrquica: es tracta d’una fórmula que crida al conformisme i serveix de suport a la repressió de l’estat, ajudant a encarrilar la gent que hagi pogut tenir por de la repressió cap al miserable corral monàrquic espanyol. Impresentable (tant el corral com la fal·làcia que comentem, mancada de tota ètica).
Fal·làcia número 5. Hi ha un “independentisme pragmàtic” (que seria el que vol canviar la unitat independentista per la unitat amb els PSOE- PSC i Comuns). Això és el que s’explica des de diaris com el “Crític”, un mitjà que no para de secretar bilis antiindependentista, tot complaent els seus amos.
Comentari 5: Fal·làcia sectària. Amb aquest fals argument els sectors defensors del règim monàrquic (com a marc que voldrien millorar i mai enderrocar), aspiren a trencar l’independentisme per a emportar-se’n un pessic de vots per a les seves miserables experiències “renovadores” del règim. Sectarisme en estat pur.
* * *
I aquestes cinc fal·làcies que hem descrit encara tenen derivacions curioses com aquelles que diuen que cal anar a la “distensió”, a la “descompressió” etc. expressions que revelen que els qui les utilitzen s’han empassat diverses mentides i explicacions de caràcter fal·laç.
De manera general, hi ha massa “desinteressats” consellers que ens criden a la desmobilització, una proposta que ja hem comentat com un error greu, perquè és sabut (v. el comentari núm.3, precedent), que la posició vàlida és exactament la contrària: Quan el poder opressor ataca és quan cal atacar-lo amb més força. Cedir davant els règims opressors de caràcter despòtic, com la monarquia espanyola que patim, i davant la repressió de les seves forces d’ocupació, és encara incentivar-los a continuar aquesta repressió, tot endurint-la. L’única resposta vàlida és l’atac.
Carles Castellanos Llorenç
