El moviment per la Independència i per la República catalana, s’ha de tornar a dinamitzar; i ho ha de fer a partir de l’anàlisi de l’experiència dels darrers mesos i també partint del fet que Catalunya es troba en una situació que és una veritable ofensiva d’ocupació per l’estat espanyol. Es tracta d’una ofensiva que té com a objectiu la nostra destrucció com a país amb la utilització capciosa de l’aparell de l’estat i concretament de l’aparell judicial heretat del franquisme: detencions creixents, estrangulament econòmic, persecució de la llengua i la cultura ... tot plegat dins una operació de pressió per mitjà d’una manipulació mediàtica generalitzada i per la instigació de partits i bandes franquistes que actuen dins una impunitat total ...
Es tracta d’una situació que no hem de tolerar i que hem d’aconseguir aturar. Darrerament hem abordat amb èxit unes eleccions i ens hem mobilitzat contra la repressió. La “nova estratègia” ha de permetre treballar de manera sistemàtica contra l’ocupació tot preparant alhora les condicions per la ruptura que ha de representar la implantació de la República catalana d’una manera efectiva.
Si d’alguna cosa ha servit l’experiència recent és per a acabar-nos de convèncer que dins l’estat espanyol no tenim cap mena de possibilitat (a part de tractar-se d’una manera d’entendre la vida ben poc engrescadora) ...
L’essència d’Espanya
Espanya, com a estat, neix d’un passat fosc i té un futur tenebrós. L’estat espanyol és un exemple flagrant del que pot ser un estat capitalista construït damunt l’abús sistemàtic a la població, cada dia més semblant a casos com Turquia i el Marroc. L’estat espanyol (que es va reforçar amb el franquisme, i amb el règim monàrquic parlamentari del 1978 que n’ha estat la seva continuació en les formes de poder), és una estructura despòtica basada en una oligarquia extractiva que només ha sabut pactar amb ella mateixa, tot sotmetent o absorbint per corrupció la resta de sectors socials que s’anaven formant.
S’aguanta per un parasitisme primari basat en l’exacció dels pobles sotmesos i en una relació abusiva envers masses de clients captius de les companyies de subministraments bàsics creades pel règim mateix i els seus amics, i gestionades per unes quantes famílies i les seves xarxes clientelars i de corrupció. I tot plegat ben amanit per un sistema de manipulació propagandística de caràcter estupiditzant i gregaritzador al voltant del mite de tipus colonial de la “unitat indissoluble”, com a manera de mantenir subordinats els territoris conquistats per les armes. Volen revitalitzar així el famós “dret de conquesta” que va servir de subterfugi per a l’expansió colonialista europea però que va ser abolit, al llarg del segle passat, dins el dret internacional democràtic.
La nació catalana
Contràriament, el poble català (el poble dels Països Catalans, que es troba, en conjunt, en el mateix cas) representa tota una altra realitat sociopolítica, i en la seva tendència a avançar cap a la “República dels iguals”, és altament molest per a aquestes estructures estatals decrèpites. L’esforç darrer d’aquest estat per a sotmetre’ns ha demostrat no sols la seva intenció obsessiva per la nostra destrucció sinó també els seus límits.
Tenim dret a la llibertat, a construir la nostra República lliure i independent fora dels marcs polítics opressius; i cap repressió no ens en farà desdir. Tampoc els arguments poc solvents, sobre suposades majories i minories polítiques. Les majories parlamentàries serveixen per a desenvolupar, dins el marc de mesures possibles, polítiques favorables a la República catalana i al conjunt de les classes populars. En això aquestes majories són plenament suficients, perquè hem d’entendre la seva acció com el complement d’una acció més general del moviment popular per la independència que ens ha de portar fins a la implantació de la República catalana.
La nova estratègia
No em correspon a mi tractar a fons aquesta qüestió. Però sí que voldria aportar alguna consideració al debat que el conjunt del moviment independentista ja fa temps que ha començat a endegar. Crec que hauríem de respondre amb la màxima objectivitat preguntes vitals com aquestes: Quines accions i mobilitzacions poden enfortir ara l'independentisme i frenar l'escalada de repressió i d'ocupació? Quin paper ha de fer el parlament i el govern (sota vigilància judicial permanent)? Com podem crear condicions materials per a mantenir la independència de manera duradora?
Preguntes com aquestes haurien de ser respostes per tots els actors socials i polítics fins a definir unes línies d’acció eficaces que colpegessin de manera eficient els interessos econòmics i polítics del règim monàrquic espanyol, que d’una manera tan obsessiva vol capgirar la nostra existència. Cada atac del règim s’ha de veure respost per milers i milers accions nostres que toquin aspectes sensibles del seu entramat de poder. Només cal pensar-hi; i actuar en conseqüència i de manera regular i sistemàtica. Cal una organització eficaç.
La idea per a mi fonamental és que, davant una situació d’agressió permanent, és un error restar impassibles o actuar només a la defensiva. Cal reaccionar per mitjà del que s’ha anomenat “Resistència no violenta activa” tot passant a l’ofensiva. Per això jo crec que la nostra actuació davant d’aquest poder fonamentat en l’abús no hauria ser de cedir a cap mena de reconeixement. Cap reconeixement de les seves acusacions o amenaces. Desobediència. I resposta política activa. Perquè l’acatament que s’ha mantingut en alguna de les defenses legals de presos i encausats no és ni tan sols una bona estratègia de defensa perquè la mentalitat espanyola militarista interpreta l’acatament com una mostra de feblesa i submissió i, per tant, com un motiu per a atacar més a fons.
La denúncia de l’ocupació ha de ser permanent, en forma de propaganda d’una ampli abast social i també en forma de rebuig als símbols (físics o personals) del poder ocupant. Rebutjar democràticament el poder monàrquic i declarar “persona non grata” tot responsable d’accions repressives, hauria de ser una pràctica creixent arreu del territori.
Responent a alguna altra de les qüestions anteriors, caldria tenir clar que el Parlament i el govern de Catalunya no haurien d’encapçalar els passos fonamentals cap a la ruptura definitiva sinó que s’haurien de concebre com a elements auxiliars que ajudessin a facilitar l’avanç de la consciència social i política de la població, promovent “polítiques republicanes” favorables a la República catalana (principalment aprovant noves lleis socials que abordessin nombroses qüestions com “la pobresa energètica” que havien estat abolides per disposicions dels tribunals del règim monàrquic espanyol).
No cal desenterrar lleis abolides però sí treballar perquè noves lleis cobreixin aquestes mancances i generin alhora un important debat social. Crec que seria un error pensar que el govern i el Parlament han de portar a terme accions de caràcter rupturista en el context actual, pel fet que sota la vigilància permanent que s’ha instaurat no tenen sentit i han de trobar altres canals d’expressió. Només una situació de crisi profunda de l’estat (no del tot imprevisible) aquestes condicions podrien canviar.
Per la seva banda, el moviment popular per la independència ha de fer per manera de prendre el protagonisme en aquesta fase del camí cap a la independència i la construcció de la República catalana. El moviment s’ha d’organitzar ara d’una manera que no pugui ser objecte del joc judicial recargolat i capritxós que tant satisfà aquest règim. Un cop s’ha demostrat que no existeix la via planera “de la llei a la llei” només podrem avançar realment situant la nostra acció fonamental de manera conscient fora de la legalitat espanyola.
Aquestes consideracions, i d’altres de semblants, són les que actualment s’estan debatent al si del moviment.
República catalana o monarquia espanyola
Aquest és el dilema fonamental que el conjunt del poble català té sobre la taula i que hem de fer aflorar d’una manera generalitzada.
No és veritat que Catalunya es trobi bloquejada (o migpartida) entre independentistes i no independentistes perquè això només es pot saber en un referèndum explícit. I en l’única consulta referendària que hem pogut fer (i en totes les consultes precedents) el resultat ha estat de l’ordre d’un 90% de vots favorables.
Només sabem que hi ha una majoria de persones que volen la independència i la República; i que hi ha també un percentatge indeterminat de persones que sens dubte voldrien més llibertat i menys opressió però que no han assumit la independència perquè la propaganda, les amenaces o la por que genera l’aparell espanyol d’estat i els seus instruments polítics i mediàtics, els han presentat aquesta opció com una fita horrorosa, inabastable o imprudent.
La República catalana no es presenta com a contrària a la diversitat cultural i lingüística; es proposa crear un marc favorable al desenvolupament de la nació catalana però això és compatible amb l’existència de nombroses identitats d’origen de bona part de la població: de la mateixa manera que podem observar l’existència de població d’origen amazic (o berber) participant en la vida social i política comuna, també hi ha població que es reconeix com a castellana, andalusa, murciana, extremenya ... o fins i tot espanyola, incorporada al projecte de construcció de la República catalana. És la ideologia colonial la que distorsiona la qüestió. Cal una tasca sistemàtica per a combatre el supremacisme espanyolista heretat del franquisme que l’estat monàrquic espanyol intenta ara fer reviure per a salvar el règim oligàrquic en la seva crisi creixent com a estructura de poder corrupta i fonamentada en l’abús social.
Cal partir de la realitat que els favorables al règim monàrquic espanyol actual són un percentatge insignificant, fet que es posaria en evidència si la qüestió es posés a votació en aquests termes polítics reals: República catalana, o règim monàrquic espanyol. Aquesta és la forma política del Sí o del No que tenim al davant.
El moviment popular per la independència s’ha guanyat el dret a la llibertat col·lectiva com a nació. Només cal que ens organitzem adequadament per a combatre el despotisme de l’estat monàrquic espanyol. De manera conscient, sense les ingenuïtats excessives que ens han precedit, guanyarem el nostre dret a la llibertat: construirem la República catalana.
Carles Castellanos
