La urgència del moment polític actual m’hauria de portar a abordar, aquests dies, un cop més la qüestió immediata del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. Però els atemptats del passat 17 d’agost em van posar tants d’interrogants que no m’he pogut escapar de fer un esforç intens de reflexió i de lectura que intentaré de resumir en aquest article. La meva convicció és que, en les qüestions relacionades amb aquests atacs, ens estem jugant no sols la possibilitat de tenir un futur més o menys tranquil i segur, sinó que ens hi juguem una qüestió més general i preocupant que és la possibilitat de poder tenir un entorn de pau duradora a tota l’àrea veïna de la Mediterrània.
I, en aquest sentit, podem dir que els catalans, el conjunt del poble català, desitgem la pau al món. Però el que necessitem sobretot és crear les condicions perquè la pau domini a la Mediterrània. Les experiències recents dels atemptats a Barcelona i a Cambrils ens ho han fet veure d’una manera imperiosa. La política internacional de la República catalana ha d’ajudar a avançar en aquesta direcció.
Per a fer passes endavant en aquesta qüestió cal un esforç per a anar al fons de les coses. Sabem que les causes són múltiples i importants, i per això les hem d’abordar de cara. Amb l’objectiu de contribuir a aquesta clarificació necessària avanço les anàlisis i propostes d’aquest article que tractaré seguint l’esquema següent:
1) La causa, dinamitzadora de fons, dels atemptats i del clima d’agressió terrorista
2) La línia de fanatització en el sistema d’execució de les agressions
3) Sobre els executors de les accions: el marc social i ideològic que n’afavoreix la captació
4) La situació internacional: el marc polític i ideològic que dificulta la pau a la Mediterrània
5) Conclusions. Suggeriments de mesures a aplicar
- - - - - - - - - -
1) La causa, dinamitzadora de fons, dels atemptats i del clima d’agressió terrorista
Existeix un consens força ampli sobre quina és la causa última que dinamitza aquesta mena d’atemptats. N’exposo un testimoni concret força clar: Tal com escriu Xavier Díez a l’article recent Prou ingenuïtat “no és cap secret que els règims feudals de la península aràbiga siguin al darrere d’aquests grups i grupuscles que ens han atacat i que conspiren contra nosaltres. Principalment l’Aràbia Saudita i Qatar són al darrere del finançament i la ideologia que alimenta el ressentiment dels suburbis i el supremacisme islamista (amb un esperit Nietzscheà que recorda el falangisme)”. Per això jo mateix he proposat (a l’article Ideologies i pràctiques reaccionàries i idealistes a la societat d’avui) que aquesta posició política hauria de ser anomenada amb propietat islamofeixisme o feixisme islamista pel seu menyspreu dels drets humans i de la vida de les persones.
Díez també tracta dels somnis geoestratègics de les sectes més fanàtiques que governen l’Aràbia saudita i Qatar, en el sentit de les seves aspiracions a tornar a estendre el califat arreu del món aspirant a controlar el territori que l’Islam havia sotmès a l’edat mitjana. L’expansionisme és una tradició ja antiga que va ser seguida pels turcs otomans fidels al mateix principi d’expansió imperial i capteniment antiil·lustrat.
Aquest mateix autor adverteix del fet que “les teocràcies del Golf disposen d’una arma molt poderosa: els diners procedents de l’economia extractiva del petroli. A partir de la seva immillorable liquiditat, han anat adquirint propietats, negocis i fons d’inversió que permeten guanyar influència i comprar voluntats. En el cas espanyol, la indecent relació personal dels Saüd amb els Borbó ha contribuït a reforçar diplomàticament uns poders que han fet dels seus estats un règim del terror que tracten d’expandir”. Les concomitàncies amb els Estats occidentals són evidents i les hem de tenir en compte a l’hora d’escollir la millor manera d’aconseguir en aquest cas, “matar la ràbia” (ja ho sabeu: “morta la ràbia, mort el verí”).
I Díez conclou el seu article amb aquests mots que no he sabut millorar : “El que resulta insofrible és mantenir-se en un estat d’ingenuïtat. Difícilment atemptats com el de Barcelona, o tants d’altres, s’organitzen per generació espontània. Els elements ideològics del gihadisme tenen un punt de sofisticació a l’alçada de la seva capacitat comunicativa. Més enllà dels borinots manipulats, hi ha grups poderosos que tenen objectius clars, i que compten amb el suport de les nostres mancances en l’anàlisi de la realitat. Difícilment podrem combatre joves i adolescents fanatitzats que volen fer pagar el seu ressentiment amb una violència nihilista; tanmateix estem en condicions de fer mal als seus patrocinadors i instigadors. També som en condicions d’exigir responsabilitats a aquells que, des de les institucions de l’estat o l’economia del nostre país actuen com a agents seus. Si realment no tenim por, no ens ha de fer por tornar-nos-hi contra els veritables responsables”.
Desenvoluparem les conseqüències d’aquestes anàlisis a l’apartat de conclusions.
2) La línia de fanatització en el sistema d’execució de les agressions
Un altre aspecte que s’ha fet evident en l’anàlisi de l’execució de les agressions ha estat el sistema concret de fanatització dels executors. La perplexitat de les persones pròximes a aquests executors posa en evidència un procés intens de fanatització que en aquest cas ha remarcat l’acció del conegut imam de Ripoll. Els procediments de fanatització són prou coneguts en els processos estudiats sobre el funcionament de les sectes i les dificultats de poder-se sostreure a la seva influència. No hi aprofundirem, en aquest aspecte. Considerem més important insistir en dos aspectes que ens semblen fonamentals en el cas que estudiem: el procés de promoció de l’islamofeixisme; i una base ideològica de la pràctica obscurantista de l’islam, al llarg de les darreres dècades, en l’entorn mediterrani.
Tal com ho hem exposat a l’apartat precedent els processos de fanatització que s’han estès al llarg de les darreres dècades entre la població de tradició musulmana dins l’àrea mediterrània són el resultat d’operacions induïdes pels règims reaccionaris del Golf, concretament per l’Aràbia saudita i Qatar i el seu entorn. Des de les darreres dècades del segle passat, aquestes dictadures no han parat de promoure el fanatisme entre la població de tradició musulmana, finançant imams i mesquites, i finalment donant suport de tota mena al terrorisme islamofeixista. Concretament la influència d’aquestes dictadures fonamentalistes ha ajudat a estendre, a Algèria i al Marroc, les formes més reaccionàries de concebre la religió musulmana i han fet recular els inicis de laïcització d’aquestes societats que estava tenint lloc sobretot a partir dels anys 60 del segle passat.
La implicació de les potències occidentals (França, Gran Bretanya, Estats Units d’Amèrica etc.) en aquest procés de retrocés de la laïcitat hi ha estat evident, no sols tancant els ulls davant les actuacions ben conegudes dels règims reaccionaris del Golf, sinó també donant cobertura ideològica i militar a atacs contra els règims laics antiimperialistes que existien en l’entorn Mediterrani a Líbia, Síria, Irac etc. tot promovent moviments encapçalats per tropes fonamentalistes. Tal com s’ha pogut comprovar després de les mal anomenades “revolucions àrabs” aquests règims no han estat substituïts per sistemes democràtics sinó per situacions de caos que han ajudat a establir formes diverses de saqueig dels recursos. Només a Tunísia es pot dir que la revolta social ha pres una orientació democràtica.
L’extensió dins les societats ds tradició musulmana, al país d’origen i als llocs d’emigració, d’unes pràctiques religioses musulmanes de caire obscurantista ha afavorit, de manera general, l’establiment de comunitats deslligades de la vida cívica i articulades al voltant dels imams i immergides en funcionaments gregaris que afavoreixen, en darrera instància, l’extensió de les ideologies fanatitzadores.
En aquest punt cal deixar ben clar que, al Principat de Catalunya, no s’ha actuat de manera adequada per a evitar aquests marcs ideològics de fanatització tot i els advertiments que s’havien estat fent des de fa ben bé tres dècades. Des del moviment amazic (o berber) s’ha estat advertint que era un error reduir els contactes amb la comunitat d’origen marroquí (majoritàriament amaziga) a les relacions oficials amb la monarquia marroquina i amb els imams, tot deixant de banda els moviments d’inspiració democràtica i laica com el moviment amazic. Aquest suport moral que han rebut els imams de part de les autoritats catalanes ha permès la creació de comunitats tancades sota el control d’aquests líders religiosos, un fet que ha tingut una repercussió molt important en la pressió que reben totes les persones d’origen marroquí a seguir les pràctiques religioses o pseudo-religioses dictades pels imams, molts dels quals, com sabem prou, són finançats pels règims dictatorials del Golf. Cal ser conscients també que hi ha xarxes ben establertes i finançades (també al nostre país) que, amagades darrere una pretesa acció de caritat, es converteixen en propagadors de la ideologia fanatitzadora.
Des de les nostres posicions contràries a l’imperialisme hem d’ajudar a crear unes condicions noves al nostre país i als països mediterranis que permetin estroncar aquests processos creixents de fanatització. Una tasca que també hauran de fer paral·lelament al Marroc, a Algèria, a Tunísia etc., per parlar d’àmbits estatals pròxims on ja hi ha persones i moviments que treballen en aquest sentit.
3) Sobre els executors de les accions: el marc social i ideològic que n’afavoreix la captació
S’ha escrit força sobre els criminals joves que han perpetrat els atemptats, però molt sovint des del sentimentalisme. Qualsevol anàlisi dels fets no hauria de permetre eximir aquestes persones de la seva greu responsabilitat, si no es vol incórrer en una burla barroera de les víctimes. El fet que aquests executors hagin estat induïts per un procés prolongat d’adoctrinament i un procés accelerat de reclutament, ensinistrament i fanatització no els eximeix de cap bri de responsabilitat criminal.
Anant més enllà d’aquests individus concrets i generalitzant, amb l’objectiu d’evitar la repetició dels crims, podem mirar d’entendre alguns aspectes d’aquests comportaments. Sembla que és un error situar únicament en l’exclusió social aquestes conductes, sinó que més aviat s’haurien de poder enfocar com l’expressió d’un desig de notorietat i “transcendència” que rau en tota persona jove immergida en un món on la grisor és el to predominant. Tanmateix, si bé tota persona jove pot ser moguda a una revolta justa contra les perspectives escasses que ofereix el món actual, la resposta social -justa i racional-, és la lluita per a superar aquestes perspectives; triar la via de les matances indiscriminades en nom d’un fanatisme religiós respon a un aprofitament d’aquestes inquietuds en benefici d’interessos polítics i ideològics inconfessables.
Alguna gent ha considerat aquests nois assassins com unes víctimes més dels fets. No és la meva opinió. Crec que els autors de matances indiscriminades no es mereixen ni tan sols el benefici del dubte moral perquè han travessat la ratlla del que és simplement humà. Hitler i els nazis també havien nascut com a persones però van morir i desaparèixer com a plenament deshumanitzats.
És probable que segons alguna llei divina (d’aquests déus que sabem tan inhumans i cruels) vulgui exalçar aquests criminals. Però per això mateix és un criteri sense valor a escala humana; és un criteri deshumanitzat. Qui escull la via de la deshumanització (i aquí hi hem d’incloure també evidentment els autors de matances monstruoses a causa de bombardeigs i genocidis) només mereix la memòria col·lectiva de reprovació en una mena de galeria dels horrors que ens ha de recordar de manera permanent els errors i els horrors que hem d’evitar. Evitar-ho com a bé suprem per damunt del qual no hi val cap déu, ni hi domina cap tirà.
Aquesta voluntat humanitzadora s’ha d’estendre també al tractament dels protocols de seguretat; així, el procés de deshumanització que hem denunciat en els criminals no hauria de generar la confusió entre la necessària reducció dels autors dels atemptats, amb una aplicació sistemàtica de l’execució sumaríssima en el moment de la detenció, una pràctica que si s’estableix com a mètode seria una violació de l’esperit universal de protecció de les garanties de les persones davant la llei, un procediment que des de temps immemorials sempre ha presidit la vida civil catalana. La prevenció de seguretat no hauria de portar tampoc a transmetre psicosis de confidents entre la població, una pràctica que pot portar a l’extensió de la desconfiança com a sistema. Cal vigilar les causes socials i ideològiques i els canals inductors; i no pas posar en situació de dubte permanent i de recel una persona, tan sols en funció d’atribuir-li una tradició cultural determinada. Per la nostra situació estratègica i per les nostres possibilitats de futur, nosaltres com a poble estem obligats a fer les coses de la millor manera possible.
4) La situació internacional: el marc polític i ideològic que dificulta la pau a la Mediterrània
Per tot el que hem comentat, és un error d’ingenuïtat atribuir la “culpa” dels atemptats només a les agressions imperialistes occidentals perquè es tracta d’una acció més complexa. Tal com hem descrit a l’article esmentat (Ideologies i pràctiques reaccionàries i idealistes a la societat d’avui) les agressions imperialistes existeixen però és la combinació perversa de les agressions imperialistes amb el manteniment d’una reserva de fanatisme dins els països de tradició musulmana, el que converteix aquesta situació de confrontació en crònica. Tal com ha denunciat el professor d’origen algerià Salem Chaker en les seves consideracions publicades recentment “Els estats àrabs i musulmans la principal font d’islamisme radical”: “la principal causa de l’islamisme radical són els Estats àrabs i musulmans amb els quals [els estats occidentals] mantenen unes relacions immillorables, des de l’Aràbia saudita al Marroc, passant per Egipte i Algèria. Tots els sistemes educatius d’aquests països, tots els seus aparells ideològics destil·len, des de fa desenes d’anys, xenofòbia, l’odi a l’Altre i a Occident, juntament amb la idea d’una suposada superioritat moral de l’islam i de la civilització araboislàmica. Mentre que no es vulgui reconèixer la naturalesa profunda –feixistitzant i racista- de tots els Estats àrabs (amb ben poques excepcions, com potser Tunísia i el Líban, en prou mala situació avui …), ens equivocarem sobre les veritables arrels del flagell terrorista islamista, que no farà més que perdurar perquè és alimentat de manera permanent pels (i en els) països arabomusulmans”.
Cal denunciar la penetració de la ideologia araboislàmica al nostre país. En tenim repercussions a casa nostra, que s’han posat en evidència en les mobilitzacions de solidaritat amb Palestina, per exemple, on es crida de manera invariable el “crit de guerra” de l’islamofeixisme: “al·lahu àkbar”. Davant d’aquesta situació, la solució no és aliar-nos amb l’islam, com pretenen alguns, per tal d’evitar una mal anomenada islamofòbia, una denominació enganyosa que no fa altra cosa que ofegar l’expansió del laïcisme dins els països de tradició musulmana. La solució és trencar aquesta aliança perversa que beneficia l’endarreriment i l’espoliació de nacions senceres mentre manté intactes les bases de l’agressió imperialista.
Cal combatre els brots de racisme i de prejudicis contra la població originària de països de tradició musulmana, però per això no ens hem de convertir en impulsors de l’islam i de totes les seves creences i supersticions, unes creences i supersticions que en aquests moments juguen un paper negatiu dins la nostra societat i arreu del món mentre coadjuven a alimentar els negocis de la guerra.
5) Conclusions. Suggeriments de mesures a aplicar
A. Ajudar a destruir les dictadures del golf
Ens hauríem de comprometre fermament a combatre la influència dels Estats islamistes (especialment Aràbia saudita, Qatar ...). Realment ens han declarat la guerra i nosaltres els hem de tractar en conseqüència, treballant sense repòs per l’afebliment fins a la destrucció d’aquestes dictadures teocràtiques. De manera general hem de combatre la seva influència ideològica, política i econòmica. Hem de fer un boicot actiu a la política i a l’economia d’aquests Estats. Hem d’arribar a produir restriccions efectives per al finançament d’aquesta procedència (que no l’hem de permetre ni tan sols en els clubs de futbol i les mesquites). Hem d’ajudar incansablement a l’alliberament del poble i de les minories dins els estats àraboislamistes i a l’extensió permanent de la laïcitat.
El professor Xavier Díez anima, en el seu article, a “revelar tots els secrets i possibles conspiracions i concomitàncies entre les elits occidentals i les petromonarquies. Vull recordar que mentre amb l’11-S els Estats Units van tancar tot l’espai aeri, es va permetre fugir a tota la família de Bin Laden que residia al país. No voldria ser malpensat; tanmateix les darreres visites de la monarquia borbònica a Riad fa de mal sospitar.
Tot plegat implica que és necessari trencar relacions diplomàtiques amb ambdós països i establir sancions que impliquin congelació de béns, prohibició d’entrada als membres de les famílies reials, o expulsió de tots aquells imams que es comprovi que han estat finançats pel wahhabisme. Tanmateix, la cosa hauria d’anar més enllà. Tenint en compte que els milers de milions de dòlars de les elits extractives del Golf tracten de guanyar respectabilitat a còpia de comprar coses, especialment clubs de futbol, emissores, fundacions, cal fer un boicot actiu”
(...) Crec necessari que els equips que encara no han estat colonitzats pels petrodòlars es neguessin a jugar a qui ha fet diners de manera poc transparent en estats on els drets humans són una anècdota, i on el terrorisme islamista funciona com a una eina de diplomàcia agressiva més”.
Tal com ho hem exposat més amunt, el fons de la qüestió és la que hem descrit com a “aliança perversa” entre les dictadures del Golf i les potències occidentals interessades a establir àrees de submissió i d’inestabilitat al Pròxim Orient, uns interessos que es reflecteixen en una idea geopolítica consistent a assignar unes determinades zones sota el control d’ideologies conservadores inspirades en la religió musulmana. Cal entendre, doncs, que les denominacions occidentals envers aquestes realitats no tendeixen a afavorir els avanços del laïcisme sinó tot el contrari. La suposada tolerància envers l’islam respon més aviat a la idea de reservar unes determinades àrees estratègiques a l’influx conservador de la religió musulmana que no pas a un principi de respecte interreligiós, com es voldria justificar. Ja hem comentat com el terme islamofòbia és contrari a la propagació necessària de la laïcitat. Afegirem també que els eufemismes ISIS o DAEIX (utilitzats en lloc del terme originari d’Estat Islàmic) no tenen altra funció pràctica que preservar el manteniment geopolític de l’islam en algunes àrees, com a instrument ideològic “aliat”.
En aquesta “trama perversa” caldrà tenir present encara la utilització que poden fer alguns Estats i el seus serveis d’intel·ligència, de les possibilitats dels atemptats (amb infiltracions i obstrucció de la informació etc.) com a instruments per a combatre les mobilitzacions populars. La manipulació que ha fet l’Estat espanyol dels atemptats recents a Catalunya ens ha de vacunar contra aquesta possibilitat tot treballant per un sistema integrat d’informació i de seguretat nacional que ens pugui protegir contra les eventualitats d’un sistema capitalista que, en el seu estat actual de crisi ideològica i geopolítica, és “capaç de tot” per a mantenir la seva dominació a escala global.
És evident que l’objectiu en un primer terme no pot ser destruir el conjunt d’aquesta “aliança perversa” entre occident i l’islamofeixisme, però sí que podem posar en evidència les estratègies enganyoses damunt les quals se sosté i combatre frontalment l’extensió de la influència ideològica, econòmica i política d’Aràbia saudita, Qatar i altres. Ajudar a fer caure una de les parts d’aquesta aliança perversa ja serà un objectiu important en aquest cas i en aquest moment.
El rebuig frontal a les dictadures del Golf, a la seva influència econòmica, social i ideològica (contra els seus negocis, contra les seves maniobres expansives, contra els seus mitjans de comunicació i d’adoctrinament i de propaganda d’una ideologia araboislamista etc.) s’ha d’adreçar de manera especial contra els seus agents que operen sota disfresses religioses o altres: aquells imams, aquelles mesquites i associacions “caritatives”, aquells mitjans de comunicació etc., que teixeixen la xarxa de la seva expansió per mitjà de la utilització descarada de cabassos de petrodòlars tacats de sang. Cal rebutjar imams, mesquites, mitjans de comunicació i associacions de tota mena que estiguin embolicades en aquesta conxorxa internacional. Tancar els ulls a aquesta realitat és sabotejar la possibilitat d’aconseguir una pau duradora al nostre país i en l’entorn mediterrani.
B. Defensar la laïcitat
Ja hem comentat com és d’equivocat per a nosaltres, com a persones defensores d’una societat laica, ser utilitzats com a impulsors inconscients de l’islam; la nostra perspectiva ha de ser una altra. El nostres fonaments han de ser la defensa de la igualtat i la laïcitat. En el tracte amb la població nord-africana hem de partir (com diu Wassyla Tamzali en la seva entrevista “El feminisme islàmic és una contradicció en els termes”) de l’enfocament que tendeixi a remarcar els factors de semblança més que no pas la diferència i ha de tenir com a referència el principi d’igualtat. Massa sovint es cau en una mena de veneració ingènua de l’exotisme, un enfocament que revela una ideologia “orientalista” construïda damunt una suposada superioritat d’Occident. Cal, doncs, afavorir la laïcitat. Defensar les persones laiques, crear condicions socials favorables a la possibilitat d’existència d’una vida segons les formes laiques de relació social.
Tal com s’ha explicat prou sovint, cal defensar les dones i els homes que (siguin de la tradició religiosa que siguin, o simplement no s’adscriguin a cap creença religiosa), vulguin superar les constriccions que sovint imposa la religió. No és una idea favorable a la laïcitat afavorir la proliferació de centres de culte. Cal partir de la premissa bàsica que els centres religiosos, com a expressió de la voluntat dels creients, han de ser finançats pels fidels de cada confessió. I tot mirant de tendir a donar usos interconfessionals als llocs de culte (tal com es fa amb els tanatoris, per exemple).
La nostra obligació com a persones convençudes de la gestió laica de la vida social ha de ser la defensa de la laïcitat per damunt de tot. L’obligació de qualsevol demòcrata és la defensa de les persones lliures, la instauració de la regla inapel·lable de la laïcitat i la llibertat en la vida pública. Cal defensar la llibertat dels no creients i fomentar la possibilitat d’organitzar la seva vida cívica de manera que no es puguin veure constrets a l’obediència de l’islam per la pressió de l’entorn. La defensa acrítica de l’islam que en fa el “racisme postmodern” està ofegant el desenvolupament de la vida social al marge de la religió, forçant que dones i homes que opten per una vida no subordinada a cap religió s’hi hagin d’acabar sotmetent.
És per això que cal considerar un error parlar de “països musulmans” perquè són de fet “països de tradició musulmana” (de la mateixa manera que nosaltres som “països de tradició cristiana”). Tampoc no és correcte parlar de “comunitats musulmanes” perquè són de fet “comunitats nord-africanes” o “marroquines” etc. En aquest mateix sentit, ja hem comentat que el terme “islamofòbia” és enganyós perquè no determina amb precisió l’objecte de la discriminació negativa sinó que força tota la població d’origen marroquí, per exemple, a identificar-se com a musulmana quan no és així, si volem respectar les idees i les identificacions bàsiques que les persones han escollit lliurement. Tornarem a abordar aquesta qüestió a l’apartat D, on tractem la qüestió de la xenofòbia.
C) Una manera d’ajudar a desenvolupar un entorn democràtic i laic és afavorir, especialment la consciència cultural amaziga. El moviment amazic és molt sensible a l’opressió que ha patit al llarg de segles dels estats dominats per una ideologia araboislàmica que menysprea la llengua i la cultura amazigues pel fet que és justament l’àrab la llengua “sagrada” de l’islam i dels suposats contactes amb la divinitat i, per tant, l’instrument per a poder entrar al paradís que proclama aquesta religió. D’aquest supremacisme àrab se’n dedueix el menyspreu envers l’amazic, un menyspreu que és induït sobretot des dels àmbits de culte de l’islam. L’administració catalana no ha estat, en general, conscient de la gran potencialitat del conreu de la identitat amaziga com a mitjà important per a evitar distorsions identitàries desarrelades que poden portar a la fanatització. La cultura amaziga és una cultura arrelada al territori, amb una història i unes formes culturals mol riques que permeten la construcció d’una identitat fermament humanitzada i amb molts elements de la cultura material molt pròxims, que compartim tots els pobles de l’àmbit mediterrani. Cultivar aquest arrelament permet afermar l’autoconsciència i aspirar amb fonament (com ho fa el moviment amazic) a una societat democràtica, laica i igualitària, valors que cal afavorir que s’expandeixin en el nostre entorn i arreu.
D) Ja hem assenyalat la importància de lluitar contra el racisme i els prejudicis, i per la llibertat i la igualtat I també hem remarcat la conveniència que aquesta actitud igualitària no pogués portar a defensar forçosament l’extensió de la religió musulmana, una conseqüència que no és presa sovint en consideració. El nostre objectiu ha de ser de defensar els drets de les persones i no pas afavorir l’extensió de les religions. Respectant les creences individuals de qui en vulgui tenir, cal defensar la llibertat de les persones i evitar de caure en l’assignació forçosa d’una religió a un col·lectiu determinat. Per això diem que quan es parla d’islamofòbia es comet un error important perquè es confon un col·lectiu humà que hauria de ser considerat lliure o divers, pel que fa a les creeences, amb una comunitat vinculada forçosament a una adscripció religiosa. Cal combatre les reaccions racistes però això no s’ha de confondre amb la defensa de la religió musulmana, un error que ha portat sectors considerats d’esquerra (i per tant laics) a mantenir unes posicions que contribueixen a la difusió de la religió musulmana i a l’enfortiment de la figura dels imams, convertint-los en la institució representativa del conjunt d’una comunitat composta de gent practicant de la religió i de gent no practicant, ni creient.
L’objectiu de la solidaritat és defensar els drets de les persones provinents de països de tradició musulmana; no es tracta de defensar una religió (l’islam) i menys encara de defensar la propagació de l’islam. Una mena de “racisme postmodern” amarat de supremacisme occidental (que considera el conjunt dels països de tradició musulmana com un tot homogeni i tancat) ha fet que en lloc de defensar els drets de les persones es defensi la penetració de la religió musulmana entre la població. El “racisme postmodern” deixa com establert que tota la població provinent de països de tradició musulmana ha de ser musulmana i per això parla de “països musulmans” d’on immigra “població musulmana” que s’organitza en una “comunitat musulmana”, sense considerar cap mena de distinció al seu si ni la possibilitat que hi hagi població d’aquests països que no sigui practicant de l’islam ni estigui integrada en l’islam. Aquest error ha estat encara més agreujat quan s’ha conferit als imams la representativitat sobre el conjunt de la comunitat sense intentar establir contacte amb altres instàncies representatives de caràcter laic.
Pensem que aquests errors expressen una forma velada de racisme pel fet de considerar aquests col·lectius com a ancorats en formes d’organització de caràcter religiós a perpetuïtat. Vet aquí com un error d’enfocament degut a un prejudici de caràcter racista pot haver contribuït al tancament del col·lectiu en un àmbit i un control de caire estrictament religiós. Durant molts anys la política de CiU envers la immigració de població provinent del Marroc ha anat en aquest sentit pel fet que ha privilegiat les relacions amb la monarquia marroquina i amb els imams en lloc de fer-ho amb altres col·lectius com el moviment amazic.
Cal tractar la religió musulmana com una opció individual (com les altres religions). També hem de defensar, com ho fa Wassyla Tamzali, que és impropi parlar de “feminisme islàmic” per a referir-se al feminisme que es desenvolupa en països que són de tradició musulmana (i no pas “països musulmans” com són anomenats impròpiament). El feminisme pot prendre una forma pròpia en cadascun dels diferents indrets de tradició musulmana; però no ha de ser forçosament a partir d’acceptar com a premissa inevitable la professió de la religió musulmana.
L'important, és defensar la possibilitat d'una vida lliure, laica i igualitària a tot arreu, a tots els països. A nivell social cal defensar els drets de tothom. I a nivell ideològic hem de defensar el dret de les dones i els homes no creients a viure sense l'ofec de la religió i lliures de pressions constrenyidores.
La discriminació contra la població nord-africana no hauria de ser, doncs, anomenada com hem comentat abans, “islamofòbia” perquè aquesta denominació obliga tota aquesta població a combregar forçosament amb l’islam sense considerar que hi ha persones d’aquest origen que no són religioses. El terme hauria de ser potser “maurofòbia” o simplement “xenofòbia”, qualsevol denominació que no pressuposi una adscripció religiosa concreta. Ja hem assenyalat, a més, que el moviment amazic (o berber) defensa la democràcia, la laïcitat i la igualtat al nord d'Àfrica (al Marroc, a Algèria, a Tunis , a Líbia etc.). Amb aquests coneixements més precisos pel que fa a la diversitat realment existent podem aconseguir combatre la discriminació des d’una òptica igualitària i amb un tractament més precís dels objectius a aconseguir.
* * * * *
D’aquesta manera podem concloure que si es fa una tasca sistemàtica al llarg d’un període continuat d’uns quants anys, als Països Catalans i al nord d’Àfrica, podrem avançar vers un clima de justícia social i de laïcitat al conjunt de la Mediterrània. La laïcitat com un aspecte important més en la lluita per la justícia social i contra l’obscurantisme, en el nostre entorn més pròxim. Contra l’imperialisme, contra el fanatisme, i amb una lluita permanent i incansable per la igualtat, podrem ajudar a fer créixer un Mediterrani de pau.
Carles Castellanos
ENLLAÇOS:
Prou ingenuïtat per Xavier Díez
"Ideologies i pràctiques reaccionàries i idealistes en la societat d’avui" per Carles Castellanos
Salem Chaker: "Els Estats àrabs i musulmans, la principal font d'islamisme radical"
“El feminisme islàmic és una contradicció en els termes”. Així s’expressa Wassyla Tamzali
