El passat dia 11 de març he tingut l’oportunitat d’exposar públicament la meva experiència en el camp de la repressió en ocasió d’una taula rodona dins l’acte organitzat, a la Universitat Pompeu Fabra, per les “Universitats pels Drets Civils i per la Democràcia”.
A la taula rodona en qüestió es tractava de la “Lluita Antifranquista i Repressió a la Universitat”. I hi vaig exposar les informacions i reflexions que desenvolupo tot seguit.
El fet concret de la meva intervenció s’ha centrat en les meves experiències, entre el 1965 i el 1992, durant el franquisme i també durant el règim monàrquic que va venir després, especialment tot mirant d’explicar alguna idea sobre l’enfocament de la lluita antirepressiva. La meva experiència de repressió política s’estén, sobretot, des del 1965 al 1992:
-1965. detenció i presó (1 mes)
-1974. detenció i presó (8 mesos).
-1974-75. refugi a Catalunya Nord (11 mesos).
-1981. detenció tortura i retenció a Madrid
-1982. detenció a la manifestació contra la LOAPA i presó (1 mes)
-1988. detenció, tortura i presó (8 mesos)
-1992. refugi europeu (3 mesos).
Es tracta, per tant, de set (7) incidències: cinc (5) detencions, quatre presons i amb dos refugis; i diferents episodis de tortura. L’àmbit universitari, que remarco dins el tema d’aquesta taula rodona, s’hi va veure involucrat com ho comentaré. I és especialment remarcable el cas de la detenció i presó de l’any 1982 en què sis militants d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) [Mait Carrasco, Teresa Lecha, Blanca Serra, Eva Serra; Carles Castellanos, Ramon Pelegrí) van ser detinguts i empresonats durant un mes pel fet de portar una pancarta que deia “Independència”. L’acusació aleshores va ser d’incitació a la sedició (una interpretació que recorda prou les manipulacions jurídiques actuals) ...
D’entrada calen dues constatacions prèvies:
La Primera constatació és que he rebut més repressió dins el règim monàrquic espanyol actual, que durant el franquisme. I els maltractaments i tortures van ser sobretot durant el règim monàrquic. L’acció repressiva més significativa a la Universitat va ser l’any 88 en què la guàrdia civil em va segrestar dins el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (Em van encerclar tres cotxes quan encara era al Campus i em vam fer seure darrere d’un dels vehicles entre dos guàrdies civils i em van portar a la comissaria de Sants on vaig ser torturat; i tot seguit se’m van emportar a Madrid on les tortures es van fer més intenses. Però no m’hi entretindré perquè no és el tema que voldria tractar en aquest article).
La Segona constatació (de la meva experiència i la de centenars de persones) és que la lluita contra la repressió va ser la base del creixement del moviment independentista, concretament de la primera expansió dels anys 80. Aleshores els Comtès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) van dinamitzar els nuclis territorials que havien de donar lloc a l’independentisme organitzat al voltant de l’MDT, a mitjan decenni dels 80. I, més ençà, la repressió del 1992 va ser la porta a les mobilitzacions del segle XXI, del 2006 al 2019. Això és observable sobretot a Girona, on els efectes del 92 es van prolongar al llarg dels anys següents, d’una manera molt insistent. Els abusos i tortures d’aquella onada repressiva del 92, han estat recordades en actes d’informació i de solidaritat que van durar molts anys. En aquella ocasió l’estat espanyol va mostrar, d’una manera molt escandalosa, la seva veritable cara.
* * * * *
Totes aquestes experiències m’han obligat a reflexionar sobre la repressió i m’han ensenyat a analitzar aquesta qüestió:
A. És un conflicte que cal situar dins una “guerra psicològica”
L’existència mateixa de la repressió ens mostra que ens trobem en una situació de conflicte. El nostre interès, doncs, ha de ser davant la repressió, de saber quin paper hi fa en cada context polític. La repressió s’ha d’avaluar com un element del conjunt d’una mena guerra psicològica (de fet, tota guerra és també psicològica) una activitat que té com a objectiu la rendició i la submissió de l’enemic. I també intenta deslegitimar i anul·lar com a persona que s’oposa al règim polític vigent.
La solidaritat és la base de l’acció per a enfrontar-nos a la repressió. L’objectiu serà aleshores contrarestar els efectes que es pretenen. Facilitar les condicions perquè la persona represaliada pugui mantenir les seves conviccions i compromisos polítics i personals de reflexió i recerca, tot legitimant tant la persona, com la seva activitat.
B. Hi ha un errors elementals que cal rebutjar, com podria ser idealitzar la llei i la democràcia com a entitats “neutrals”, és a dir, com si fossin lliures d’ideologies i d’interessos. (No són valors absoluts: són el resultat d’equilibris de forces socials i polítiques). L’Estat espanyol té la seva ideologia contraposada a la nostra, una ideologia que s’ha de combatre. Es tracta, de fet, d’una confrontació de legitimitats que s’ha de convertir, si es vol superar la fase actual, en una confrontació de legalitats.
Aquesta concepció de la repressió té un seguit de conseqüències.
Només en faré quatre apunts:
A. Ni autoengany ni resignació: denúncia i mobilització
La lluita antirepressiva no pot partir d‘autoenganys ni de la resignació. La lluita antirepressiva que és efectiva és la que incorpora la denúncia del poder polític. És, partint d’aquesta orientació, que la lluita contra la repressió serveix per a avançar com va ser durant els anys 80 i 90. Es tracta d’un factor molt important de conscienciació i d’organització.
B. En aquesta valoració política de la repressió val la pena observar quin és el sentit de la Història per a saber en quin moment ens trobem i quin paper hi juga aquest factor repressiu. En el nostre entorn més pròxim ens trobem en un moment del principi de la fi dels estats despòtics, que s’han anat reforçant a Europa a partir del model dels Estats creats per les monarquies absolutes. Les tendències de l’alliberament dels pobles i les nacions porten cap a la fi dels imperis i del que podríem anomenar “parlamentarisme despòtic” del qual, les estructures de la Unió Europea ens són un exemple remarcable.
No ens trobem en la disjuntiva d’haver de defensar la “dominació cínica” (com la del poder de la UE) davant el fantasma d’un “populisme de dreta”, sinó que l’objectiu és evitar la dominació i l’abús que les estructures dominants, tendeixen a imposar de manera sistemàtica. El nostre objectiu és la no submissió al “parlamentarisme despòtic” representat, en el nostre cas, pel règim monàrquic espanyol i els despotismes europeus (incloent.-hi el francès que té segrestada una part de la nostra nació). Europa és avui sobretot la voluntat d’Estats que tendeixen a allunyar les decisions importants de l’abast de la població. La pugna actual és entre el despotisme i la democràcia participativa (que en el nostre cas és l’aplicació del dret d’autodeterminació).
C. La base de la lluita antirepressiva és molt àmplia
En la lluita contra la repressió i per la solidaritat, no cal que tingui lloc una identificació total amb els objectius polítics de la persona represaliada. Això ho hem après en tots aquests anys de repressió franquista i “transfranquista”. La solidaritat es fonamenta en el rebuig a la repressió com a mesura injusta. Tothom hi ha d’estar d’acord. És la força de poble. I és un instrument potent que acosta al poder real a la població.
D. Darrera consideració. La solidaritat és molt important i ha de ser política
La solidaritat modifica (i fins i tot pot invertir) els objectius que es pretenen. També permet assolir objectis concrets. Ja tan sols la informació i la mobilització permeten evitar les dinàmiques repressives impedint l’avanç de la impunitat com a norma. Informant i denunciant s’han pogut aturar encausaments, s’han pogut aconseguir trasllats a presons pròximes, s’han evitat alguns tractes degradants etc. Però sobretot la informació i la denúncia frenen els objectius de submissió i anul·lació de la persona segrestada per la repressió que és el que es pretén. El fet és que els casos d’abús són flagrants i permeten la denúncia àmpliament compartida, com en el cas que he explicat al començament (d’haver patit presó per una pancarta amb el lema “Independència”). La gent va assumir aleshores àmpliament el lema de la campanya que va ser d’identificar-se portant les lletres del text: “Jo també hi era”...
Com que la solidaritat ha de ser política la seva orientació no ha de ser, doncs, mai victimista ni es pot entrar en la propaganda de la “innocència” de la persona acusada, perquè és començar a adaptar-se a l’enfocament del poder. Una cosa és la defensa estrictament jurídica; però la solidaritat i la defensa que en faci el moviment antirepressiu ha de ser política.
Cal convertir la repressió en una acusació i una denúncia del règim monàrquic espanyol. El cas de la gran repressió del 92 amb desenes de detencions i tortures és molt significatiu també (aleshores es van saber posar en evidència els abusos més escandalosos de l’operació repressiva - des de les tortures a les detencions arbitràries etc.).
Com més política i clara sigui la solidaritat més efectiva serà. No tinc dades estadístiques de l’eficàcia de la lluita antirepressiva; només coneixem l’acumulació d’experiències personals. Jo puc dir tan sols que després de 7 episodis de repressió, només han aconseguit, en el meu cas afermar-me més en les meves conviccions i m’han esperonat més en la reflexió, en l’estudi i en la recerca.
La lluita ha de ser política, doncs, és a dir, conscient de quin és el paper de la repressió i encarar-la, plantar-hi cara, fins a fer-la ineficaç; i convertir-la en un instrument de consciència, organització i mobilització.
Carles Castellanos
Països Catalans, 11 de març de 2019
