L’acte de masses del passat dia 29 de febrer a Perpinyà, que ha mobilitzat centenars de milers de persones, continua ferint en la contradicció i, en conseqüència, posant en evidència les posicions de fons dels diferents sectors polítics i socials en relació amb la lluita independentista.
Aquesta gran mobilització, encapçalada pels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, ha representat, en primer lloc, un factor que ha ajudat a dinamitzar l’independentisme en un moment en què l’espanyolisme (l’estatal i el dels partits) s’ha estat esforçant per desmobilitzar el nostre moviment aprofitant la duresa ininterrompuda de la repressió combinada amb la difusió de consignes confusionàries dels sectors més endarrerits. En la perspectiva de la lluita per la República catalana independent i la dinamització promoguda pel Consell per la República, la massa independentista mobilitzada aquests dies ha pogut percebre i concebre l’inici d’un nou full de ruta no subordinat al marc polític espanyol, una forma d’acumulació de forces que, a causa de la seva configuració nova i lliure, ens pot portar a la victòria.
Dins aquesta perspectiva mobilitzadora cal incloure, d’una manera especial, el moviment nacional català a Catalunya Nord que ha anat afermant la seva posició en un acció de gran abast que representa una consolidació de la lluita solidària que havia mostrat una important efervescència pels volts del Referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Per a l’independentisme de Catalunya Nord hi haurà certament un abans i un després d’aquest 29 de febrer. L’èxit d’aquesta data és, sobretot i principalment, un èxit de la militància independentista a la Catalunya del Nord.
Però aquestes no han estat pas les úniques conseqüències immediates perquè les reaccions desesperades de l’espanyolisme (i de sectors de l’independentisme ideològicament espanyolitzats) han mostrat que aquesta gran mobilització queia com un gerro d’aigua freda enmig de tota una tasca de desmobilització que, a l’empara del nou govern espanyol PSOE-Podemos, estava aconseguint tenir encantats i immobilitzats sectors importants del poble català. Sabem, per exemple, que dins l’àmbit polític que es defineix com a independentista, ha provocat concretament reaccions contràries en sectors pròxims a ERC que havien estat difonent la consigna de no assistir a l’acte i que finalment han procurat de minimitzar-ne l’abast, com ho feia també un diari en català, que en reduïa l’assistència a desenes de milers de persones, esborrant així els centenars de milers d’assistents sense cap argumentació o càlcul associat a aquesta idea. La “descarrilada” de la CUP cridant al boicot també ha estat prou significativa, tot i que la posició clara de Poble Lliure, de suport a l’acte i a l’alternativa republicana ha ajudat a clarificar les posicions de l’independentisme d’esquerra.
Allò que “Perpinyà” ha canviat, ha estat així fer evident, davant uns i altres, que hi ha una part mobilitzada de l’independentisme que no té cap intenció de rendir-se ni de fugir d’estudi, i que, a recer de la tasca de construcció de la República catalana, manté intacta la seva voluntat de combat. Ha estat també fer evident la incapacitat de la repressió espanyola sistemàtica per a evitar la mobilització del poble català, que ha mostrat altre cop la seva capacitat aglutinadora sense sucumbir a la repressió. El poder espanyol ha demostrat, en general, la feblesa de la seva estructura legal i legitimadora, que no ha estat capaç d’impedir aquest acte organitzat al si de la Unió Europea i a quatre passes del territori sota la seva sobirania.
El que avui ja sabem, després d’una quinzena d’anys de mobilitzacions populars, és que quan tenen lloc aquesta mena de trasbalsos, com hem vist, dins les estructures tradicionals del partits mal arrelats en l’independentisme, és que ens trobem en una nova conjuntura de dinamització del nostre moviment que no trigarà a desenvolupar-se a remolc d’aquest veritable terratrèmol que ho ha sacsejat tot, altre cop.
