La conquesta de la Independència té a veure, en última instància, amb la presa del poder, és a dir, amb una ruptura política que es presenta com un canvi abrupte. Vist així, aquest objectiu pot ser percebut per un observador poc combatiu com una aspiració que és del tot inabastable; i aquesta presumpció catastrofista només serveix per a alimentar posicions polítiques derrotistes.
I tanmateix l’objectiu de la Independència és un canvi que no ha parat de succeir d’ençà de l’ensorrament dels imperis de l’Antic Règim que governaven el món a l’inici del segle XX, si examinem només un temps històric proper que ha vist com apareixia un nombre important de nacions esdevingudes estats independents.
El fet és que el Poder, per molt que es presenti com a una realitat absoluta i inamovible, només es pot mantenir sobre la base de la combinació de la repressió-coacció, per una banda, amb un grau variable de consentiment, per una altra banda. Cap poder no es pot mantenir eternament només amb l’ús de la repressió i l’amenaça.
Examinat amb més deteniment, doncs, la realitat és que qualsevol poder comença a trontollar quan perd legitimitat, de manera que la ruptura és el resultat d’un procés dialèctic que es pot descriure en funció de la legitimitat, tal com ho exposarem tot seguit, a grans trets.
Una pugna (o torcebraç) de legitimitats
La conquesta de la Independència es pot concebre, doncs, com un procés on té lloc una pugna de legitimitats en un doble sentit: fent perdre legitimitat al poder ocupant; i avançant en la legitimació de la República catalana. D’aquest enfocament general en podem deduir diferents consideracions:
-Una de prèvia és la necessitat d’una lluita constant de rebuig a l’ocupació, que és el mateix que dir d’afebliment del poder ocupant. Tota aquella acció que faci perdre la influència (força, prestigi etc.) al poder ocupant fa perdre legitimitat al poder vigent i per tant, incidència en la realitat política.
-El creixement de la incidència de les accions promogudes en la perspectiva de la nova legalitat republicana (catàleg dels crims contra el poble català perpetrats pel poder ocupant; campanyes de ridiculització i desprestigi de diferents estructures, representants, ideologies i mitjans del poder despòtic; dinamització de mobilitzacions a favor dels interessos populars i contra l’opressió econòmica, social i lingüística; crítica sistemàtica dels abusos de tota mena del despotisme monàrquic espanyol; denúncia i rebuig envers els personatges del règim a nivell nacional i local; denúncia de les forces d’ocupació i dels seus instruments i col·laboradors; desprestigi i boicot contra els instruments econòmics del règim etc.) fa créixer la legitimitat del nou poder en construcció.
-Cal partir del fet que l’existència d’un inici d’institucionalitat republicana (Consell per la República, Consells Locals per la República etc.) és un element favorable per a desenvolupar aquesta dinàmica de pugna de legitimitats. En tots els casos de lluites per la independència, la formació d’organismes d’institucionalitat pròpia (sovint, governs provisionals) han estat fonamentals com a protoestructures del futur Estat independent. L’existència d’un pol clar on referir les activitats de legitimació és un element bàsic en aquest torcebraç fonamental.
-La desobediència tan proclamada d’una manera abstracta pren sentit, doncs, si s’inscriu dins aquesta pugna de legitimitats.
-El pol de construcció de la nova legitimitat no pot ser una institució autonòmica, supeditada per essència al poder ocupant.
-En un torcebraç de legitimitats un diàleg amb el poder opressor només és positiu si té lloc en un moment d’hegemonia clara entre el poble, de la legitimitat de la lluita popular i de les seves organitzacions i institucions. I en un moment d’ampli desprestigi del poder que es trobi ja en una clara reculada. La pràctica política del règim monàrquic actual està permetent un avanç molt significatiu en aquest sentit, un avanç però que encara no ha assolit l’hegemonia que permetria decantar a favor nostre qualsevol temptativa de negociació.
Una conclusió de tot plegat porta a veure com la hipòtesi segons la qual s’arribaria a la independència d’una manera planera, anant “de la llei a la llei” no era encertada. Per a instaurar una nova llei cal que existeixi una pugna que afebleixi la legitimitat del poder ocupant i enforteixi la pròpia legitimitat (de la República catalana, en el nostre cas).
La ruptura: de la legitimitat a la nova legalitat
La concepció de la lluita per la Independència com una pugna de legitimitats no estalvia el fet d’haver de passar per un moment de ruptura; però el que sí que permet aquesta concepció és posseir un criteri aclaridor sobre les possibilitats de la ruptura d’acord amb el grau d’enfortiment de la legitimitat de la República catalana independent. Segons aquesta concepció el moment oportú per a la ruptura serà aquell enfortiment de la legitimitat pròpia i afebliment de la del poder ocupant que permetrà mantenir l’hegemonia duradora de la nova legalitat.
Tots els instruments que han de permetre mantenir la nova legalitat cal que siguin articulats amb fermesa i sense dilació, per tal de convertir la ruptura en una victòria clara i persistent de l’objectiu que és la conquesta de la República catalana democràtica i igualitària, que ha de venir.
Carles Castellanos
