Aquest és el mateix llenguatge de l’espanyolisme que només sap repetir frases buides i enganyoses per a disfressar la seva legalitat restrictiva i repressiva sorgida del franquisme i d’una continuada agressió militar contra la nostra terra. L’autoanomenada esquerra de l’espanyolisme no es queda tampoc curta en la seva inamovible defensa del marc estatal espanyol com ho ha estat demostrant repetidament l’autoproclamat estúpidament “govern més progressista de la història”; i no para de fer voltes i més voltes entorn d’una República ... que conceben com una manera de salvar el marc espanyol, un cop comencen a veure que el temps de la monarquia comença a escolar-se. En aquesta circumstància haurem de mostrar-los a aquests ‘salvadors d’una Espanya fracassada’, que la nostra única República és la independent (catalana, valenciana etc.) en el camí de la confederació dels Països Catalans independents.
La ideologia de guerra no parteix de la igualtat i desconeix el principi bàsic de la convivència que és la reciprocitat. Si algú afirma que els organismes de l’estat espanyol (si fos democràtic, que no és el cas) haurien d’expressar-se també en català, en basc i en gallec (al Parlament i al Senat, per exemple) aquesta mena de tracte, per a una mentalitat de guerra, no es pot ni arribar a concebre. Però, en canvi, un sol espanyol en qualsevol col·lectiu dins els Països Catalans es pot veure amb cor d’exigir l’ús imperatiu de la seva llengua. És la ideologia que impregna aquest Estat injust la que protegeix l’abús permanent.
Aquesta ideologia massa sovint troba al davant, en comptes d’una oposició clara, la retirada que representa el discurs junquerista del ‘no hi ha res a fer perquè Espanya és molt forta’. El derrotisme ha impregnat massa opinadors que cedeixen el pas a un discurs rebentista quan es complauen a presentar el poble català com a mancat de capacitat de reacció. El derrotisme és un efecte secundari de la desmobilització que no serveix de res contra la ideologia de guerra que tenim al davant. El derrotisme acabarà desapareixent en la mesura que la lluita avançarà; o es doblegarà d’una manera servil, donant un suport explícit a l’espanyolisme, un fet que representarà la seva fi definitiva com a tendència política que es pugui anomenar independentista.
La ideologia de guerra entra en contrast permanent amb la ideologia social del poble català, un poble que no ha parat de lluitar històricament contra el despotisme exterior i interior. La màxima, transmesa de generació en generació al nostre país és, per dir-ho amb pocs mots, l’esperit de ‘Viu i deixa viure’, un principi que ens ha permès d’avançar tot impregnant la convivència de sentit democràtic. L’espanyolisme se situa als antípodes d’aquesta filosofia de la vida. Per això la manera de pensar i de fer de l’espanyolisme ens repugna tan profundament i fem tot el possible per a alliberar-nos-en
La ideologia de guerra és l’estigma que ha marcat amb foc el pensament polític espanyol al llarg d’anys i segles d’expansió i manteniment d’un imperi extremament violent, esquitxat de conquestes sanguinàries i abusos continuats sobre milers i milers de persones. La decadència d’aquest imperi no ha fet apaivagar els hàbits adquirits en la pràctica ininterrompuda de la dominació més cruel; i ara l’espanyolisme s’entesta en el manteniment fanàtic de les terres conquistades en els territoris veïns que li han restat encara en aquest darrer segle.
La famosa ‘unitat de la pàtria’ que l’espanyolisme enarbora amb tant d’entusiasme i com un dogma de fe no és, doncs, altra cosa que el resultat d’una ideologia militarista que el porta a creure que tot allò que algun dia fou conquistat per les armes és propietat seva, una desviació ideològica que impedeix l’acceptació dels mecanismes democràtics de decisió i explica la dificultat que té la societat espanyola per a condemnar els crims del franquisme i per a regenerar-se democràticament. La catalanofòbia i totes les mentides en què es pretén fonamentar, i fins i tot la sempre adduïda sacrosanta ‘unitat d’Espanya’ no són més que instruments i excuses per a mantenir una dominació abusiva i injusta, una situació que s’expressa amb claredat per mitjà del concepte d’ocupació: una forma de dominació nascuda militarment i mantinguda políticament per mitja d’estructures de poder coercitives i repressives creades pel franquisme que mai no han volgut ser abolides.
El seu mòbil, dins les terres ocupades, no és l’amor a la pàtria. És el fanatisme de guerra i l’afany incansable de conquesta i d’abús que tenen arrapada a la pell; és tota una manera de ser i de pensar que només podrà canviar quan Espanya haurà perdut definitivament els seus darrers territoris adquirits per la violència de les armes.
