Acabem d’encetar l’any 2025 i ja ens hem polit el primer quart de segle d’aquest inici de mil·leni. El món gira molt de pressa, tot i que els ritmes tectònics i gravitatoris son els de sempre.I en aquest petit tros de món que s’anomena Catalunya, hi han passat moltes coses d’ençà de l’any 2017 i l’embat independentista.
Certament, el moviment independentista català va arribar molt lluny, però si els i les independentistes de 2017 haguessin tingut una bola de vidre per veure que passaria l’any 2025, poc s’haurien pogut imaginar que les coses acabessin com han acabat.
D’on venim?
Venim d’un embat fallit, d’un intent ( i ja en van uns quants) d’assolir la independència de Catalunya. Cal tenir en compte que la línia de successos que van de l’any 2015 a l’any 2020 és molt atapeïda i densa. Però abans d’analitzar els fets de la darrera dècada, es fa del tot necessari analitzar amb mirada històrica les causes que van originar el salt endavant de 2017.
El catalanisme polític va sortir afeblit de la dictadura franquista, afeblit i dividit, i la situació ja s’arrossegava d’altres èpoques històriques. Els estats espanyol i francès fa segles que esclafen la singularitat catalana i el pes de la història no es pot amagar. Els paràmetres polítics dibuixats al final de la dictadura i durant la transició van quedar plasmats i recollits a la Constitució Espanyola i al posterior Estatut Català.
A partir d’aquí sorgeix un catalanisme conservador aglutinat al voltant de Jordi Pujol i CIU, i un catalanisme progressista forjat al voltant del PSUC primer i posteriorment en les seves marques blanques, i mica en mica el PSC de Maragall agafa aquest rol, malgrat l’espanyolisme rampant del PSC-PSOE. Durant un parell de dècades aquests dos blocs es reparteixen el poder autonòmic i municipal, però la forta catalanofòbia de l’estat espanyol, les injustícies fiscals i les humiliacions constants al poble català fan que sorgeixi una majoria disposada a redactar unes noves normes, el Nou Estatut Català, emmarcat òbviament dins la constitució espanyol i l’estat espanyol. Un antic i petit partit com ERC va experimentar un fort creixement, i va ser el principal impulsor del Nou Estatut, malgrat demanar el no en la consulta que es va celebrar.
A partir d’aquest moment s’inicia un nou i trepidant episodi de la història de Catalunya. Des de la redacció ,consulta i i sentència contra el Nou Estatut de 2010 fins a les inicials manifestacions de l’any 2012, les consultes populars iniciades a Arenys de Munt,la irrupció d’un nou agent polític com la CUP, la consulta del 9N 2015....i la culminació de la fita històrica del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la proclamació fallida de la República del 27 d’octubre del mateix any.
Tanmateix, no és cap secret que es va arribar a aquesta fita amb divisions, recels, retrets i desorganització. Les diferències ideològiques, les amenaces de repressió, la manca de líders sòlids, una base mobilitzada però instal·lada en la desafecció i un cert nihilisme, la manca de cultura militant….tot plegat va fer que Catalunya arribés a desafiar l’estat espanyol des d’una posició de feblesa interna. La forta oposició espanyola aglutinada al voltant de partits polítics conservadors i progressistes, i feixistes, van fer la resta. El bloc conformat pel PSC-PSOE, Comuns, Ciutadans, i posteriorment VOX, superaven i superen al bloc independentista.
Els dies que van de l’U d’octubre ( referèndum) de 2017 al 27 d’octubre ( votació i declaració d’independència) van ser trepidants i alhora tristos i plens d’incertesa. La por de la població civil i dels càrrecs electes, por a una intervenció militar espanyola, la por a un conflicte civil intern, la por a una repressió ferotge, el no suport explicit de la comunitat internacional a Catalunya….molts fets transcendents que una part de l’independentisme prefereix obviar i no parlar-ne. Però que és fonamental analitzar si volem algun dia reprendre la feina inacabada.
On som ?
Des de l’octubre de 2017 hem assistit astorats a una cadena de fets que han impactat en la societat catalana i que han acabat desarticulant al moviment independentista. Presos polítics, exiliats polítics, judici polític contra càrrecs electes i entitats cíviques, protestes massives i contundents.... i una repressió i persecució política, policial i judicial sense precedents.
Hem vist traïcions, renúncies, divisions polítiques, ruptures estratègiques, canvis de guió i sobretot molta desorientació que ha acabat desembocant en una inacció i impotència permanent per part del moviment independentista català.
Han passat gairebé 8 anys des d'aquell èpic i històric moviment, però avui la societat catalana ha optat per girar full d'aquella gesta. I els problemes diaris s'han apoderat de l'espai públic. Ens trobem amb unes classes mitjanes i populars ( les que van empènyer en les fases inicials del procés) que agonitzen econòmicament i que amb prou feines arriben a finals de mes i ja no tenen prou esma per dir que "ho tornarem a fer". A més, els reptes del present com ara el fenomen migratori, la crisis d'habitatge, les incerteses geopolítiques, els conflictes bèlics...han fet que aquell aparentment poderós moviment independentista s'hagi reclós en la closca protectora de l'Autonomia catalana.
Com un terròs de sucre en un got d'aigua, aquell moviment que va desafiar al poderós esquelet de l'estat espanyol ( Ibex 35, cossos policials, aparell judicial, infanteria mediàtica, monarquia borbònica....) s'ha fos i diluït fins a esdevenir un inofensiu i feble grup dispers de nostàlgics que es barallen internament.
L'agror i hiperventilació independentista s'ha manifestat a les xarxes socials i ha tingut uns efectes propagadors que ha aconseguit desarticular la força i empenta independentista. D'altra banda, els partits polítics que van impulsar i afegir-se a l'onada independentista han tornat a posicións autonòmiques, i han perdut la majoria aritmètica. Avui, el bloc borbònic guanyador del desafiament independentista ( PP, PSOE, Comuns, Ciutadans i actualment VOX) és majoritari i l'antic bloc independentista format per Junts, ERC i la CUP és minoria. I per si fora poc és evident que dins els tres partits hi ha importants bosses de votants i militants explícitament no independentistes. Sorprenent és el cas d’antics independentistes com Joan Tardà i Gabriel Rufian, que actualment tenen posicions obertament contràries a l’independentisme i fan campanyes actives a favor de la unitat d’Espanya i inverteixen moltes hores a atacar l’independentisme. També a Junts i la CUP hi han crescut les posicions contràries a l’independentisme.
Per acabar-ho d'adobar ha aparegut un nou partit feixista que ha recollit part del malestar que hi ha en entorns i barris amb molts problemes socials. La llavor del feixisme en clau catalana ja té un representant; altre tema seria analitzar-ne les causes i la pròpia responsabilitat per incompareixença de la resta de partits catalans.
Cap a on anem?
Queda clar d'on venim i on som: Enmig de la desorientació i descomposició de l'espai independentista. És un fet empíric que som enmig d’una reculada i probablement no hem acabat de tocar fons.
A partir d'aquí, el més raonable és no deixar-se endur pel pessimisme i tristesa pròpies de la derrota. Ans al contrari, és en l'adversitat i l'esforç que un moviment es fa fort. Ara per ara, és millor no esperar res dels partits presents al Parlament, tampoc d'altres moviments que fan de la consigna i la marginalitat la seva raó de ser. Penso que és millor assumir que la desorientació i la inacció duraran temps i que cal centrar-se en el mentrestant.
Un mentrestant que ha d'aplegar les restes del moviment independentista i centrar-lo en el terreny dels fets concrets, dels objectius i la maduració política en tots els sentits. Ens enfrontem a l'adversitat i la incertesa, però cal dibuixar projectes viables i picar molta pedra. Picar pedra en la reconstrucció de les entitats que van aglutinar l’aleshores nombrosa massa independentista, picar pedra en la construcció, modernització i impuls de la xarxa de casals i ateneus independentistes, picar pedra en la formació de ciutadanes i ciutadans que ensenyen català als nouvinguts i nouvingudes, picar pedra en la necessitat de formar-se en termes polítics i culturals, picar pedra en la recuperació de les mobilitzacions independentistes, picar pedra en la necessitat de perseverar i no rendir-se.
Probablement cap dels que van protagonitzar els fets èpics de 2017 viuran prou per veure una República Catalana independent, però tots ells i elles tenen l'oportunitat de madurar i posar-se a treballar per llegar a les presents i futures generacions la raó que va impulsar tanta gent a intentar-ho. Això i centrar-se a construir un independentisme seriós, sòlid, allunyat de les batalletes ideològiques de partits que viuen de la caritat electoral. En definitiva, seguir reconstruint i construint nació i comunitat.
Jordi Navarro és conserge-mantenidor de professió, geògraf de formació.
Autor de República i Ecologia i de dues novel·les. Fou regidor per la CUP i actualment és delegat sindicat per la Intersindical.
