No és el primer cop
No és la primera vegada que l’Assemblea Nacional Catalana ha travessat situacions difícils. Ja en el seu inici mateix les irregularitats d’una petita trepa d’arribistes van crear moltes dificultats internes que la dinàmica de conjunt de l’Assemblea va anar superant. Ho conec bé perquè en aquell moment jo era justament vicepresident de l’entitat. Aquest grup provinent de la pràctica política corrupta del PSC-PSOE del Baix Llobregat i instigats per l’entorn de la cúpula de CDC, va posar en perill la continuïtat de l’organització per mitjà de la manipulació dels procediments interns i acaparant responsabilitats econòmiques d’una manera irregular. Ho explica prou bé el llibre discret, però clar i sincer, d’Enric Ainsa Els orígens de l’ANC - Les indiscrecions del majordom Catalunya: Institut de Promoció i Investigació Històrica, 2012. La pretensió de reduir els objectius de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012 a la reivindicació del pacte fiscal va fracassar i va prevaldre la reivindicació de l’Estat propi.
Cal saber escoltar, estar atents al sentiment del conjunt de l’organització i no atrinxerar-se en un grupuscle de direcció sense capacitat ni voluntat de diàleg. No saber copsar el sentiment de la gent porta a la inutilitat de les propostes com ho va ser més tard el fet de voler impedir que es reivindiqués la República, la Independència o el Referèndum. No ho van aconseguir perquè aquests objectius van anar apareixent successivament en els continguts explicitats per la nostra organització.
Cal saber escoltar
Les dificultats s’han anat superant, doncs, estant atents a la voluntat popular, treballant per a afavorir la participació, escoltant les opinions diverses que es van manifestant a mesura que van apareixent noves qüestions que demanen decisions adequades. La Permanent de l’ANC no pot restar ara al marge de la situació del conjunt de l’independentisme. I la primera decisió que ha de prendre és, doncs, la d’obrir-se al diàleg, no ofegar les opinions diferents, obrir l’entitat a les propostes que provenen de les seves bases mateixes.
L’error de caure en la simplificació, per vici o per incapacitat
Com he explicat a bastament en un cert nombre de treballs, no es pot analitzar la història mateixa de la nostra entitat i del conjunt de l’independentisme per mitjà d’aproximacions simplistes perquè ens trobem davant una situació que no accepta la reducció. Hi ha diferents simplificacions de conseqüències nefastes per al conjunt del moviment independentista com les següents:
Una primera simplificació prou coneguda és limitar tota l’acció a la recerca del vot. L’independentisme és sobretot un torcebraç de legitimitats, que ha de poder tenir el recurs del vot però no es pot limitar a això perquè l’actuació persistent dins l’àmbit del poder establert acaba derivant en la inacció i donant ales a una cadena de corrupció que converteix els partits polítics en sistemes de contractació al servei d’uns dirigents que només actuen en interès sectari. Aquest advertiment serveix tant per als partits tradicionals com per als qui es pensen incorruptibles, com qualsevol “llista electoral nova” que sota la proclamació del seu purisme pot acabar reproduint els mateixos vicis i les mateixes desviacions.
Una segona simplificació és preconitzar que la Independència s’aconseguirà per un simple fet puntual com una activació d’una DUI o una manifestació d’un sol dia (per molt impressionant que sigui) perquè serà el resultat d’aconseguir la capacitat suficient per a fer efectiva la Independència i mantenir-la de manera duradora.
Una tercera simplificació és defensar que la Independència es produirà perquè hi hagi uns líders que arrosseguin el poble perquè ha de ser tot el poble el que es posi en moviment.
I una quarta simplificació és pensar que la independència és només una qüestió de voluntat i de valentia individual d’uns quants. El nostre ‘ordre de batalla’ (és a dir, la manera com disposem les nostres forces) depèn d’un conjunt de principis individuals que tots plegats hem d’assumir i aplicar: autodisciplina, compromís, constància, intel·ligència, moral de victòria i acció permanent. I transformar tot aquest potencial en acció col·lectiva.
Més enllà d’una simple llista cívica ‘miraculosa’
Com hem apuntat més amunt no es pot simplificar tot el que ens cal per a arribar a la Independència i consolidar-la, en la confecció d’una simple llista cívica. Les limitacions, dificultats i perills d’aquesta proposta ja han estat apuntats a bastament. I tal com hem signat una vintena llarga d’exvicepresidents i secretaris nacionals de l’ANC en un manifest aparegut en una data recent, cal situar aquesta proposta en el tractament de la situació general del moviment independentista com un conjunt social viu i dinàmic.
No fer-ho d’aquesta manera seria caure un cop més en la simplificació que hem criticat tantes vegades i no ser conscients de qüestions que són més generals i prèvies, com el fet fonamental que la conquesta de la Independència és una Ruptura que ha d’aconseguir contraposar la República Catalana Independent al poder ocupant, instaurar-la i mantenir-la. Cal treballar per aquest objectiu com a idea central de la nostra acció col·lectiva. I la famosa llista cívica només té sentit si serveix per a reforçar aquest objectiu.
Carles Castellanos
Vicepresident de l’ANC (2012-2013)
