Haig de reconèixer que m’ha sorprès sobretot la reacció d’un cert nombre de connacionals davant els esgarips del feixisme espanyolista en aquests moments. Aquests companys es mostren esverats, perplexos i preocupats per un possible domini feixista arreu del nostre territori nacional, una preocupació que té principalment un resultat desmobilitzador per al conjunt del nostre moviment perquè pren la forma d’una mena de pànic paralitzador.
Jo crec que els qui analitzen aquests fets dins els termes esporuguits que hem esmentat, s’equivoquen de mig a mig perquè, ben mirat, els esgarips espanyolistes es poden concebre, més adequadament, com a part integrant de l’escenari de fons que acompanya qualsevol procés d’alliberament respecte d’un Estat profundament imperialista. Justament, aquest histerisme és la prova més clara que l’espanyolisme, com a àmbit ideològic, considera la independència un ‘perill’ que volen allunyar perquè no pugui mai esdevenir real.
Cal tenir clar, doncs, que la cridòria histèrica pot ser el marc de fons que ens acompanyi en el nostre camí cap a la independència. Perquè la navegació cap al nostre alliberament com a poble no tindrà lloc en una bassa d’oli sinó en una mar remoguda i tempestuosa, una mar de fons en què caldrà salvar la nau de tota mena de perills de sotsobre que l’aniran acompanyant.
Uns comportaments clarificadors
Allò que cal agrair a aquests comportaments estrafolaris que s’expressen de manera tan barroera que ben sovint voreja el ridícul (com el fet de passar el rosari al carrer contra l’Amnistia i altres actituds o expressions pròpies dels temps antics de caràcter feudal i de contingut supersticiós) és que ens mostren d’una manera clara quines són, i com són. les exhibicions de carrer del règim monàrquic espanyol actual.
La reivindicació de l’Amnistia ha tingut finalment la virtualitat de fer caure l’espanyolisme de masses en una mena d’striptease grotesc en què es posa en evidència el caràcter agressiu, xenòfob (principalment envers el poble català) i profundament ignorant fins al límit del ridícul.
És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar el context que envolta els anomenats pactes de legislatura on Junts ha defensat entre altre coses l’endegament d’un procés d’Amnistia com a element de crítica de fons d’aquesta anys de repressió que han seguit el referèndum del Primer d’Octubre del 2017. A la meva manera de veure s’equivoquen els qui s’han mostrat contraris a la reivindicació de l’Amnistia per diverses raons:
-Perquè en el camí de la Independència, treballar -i lluitar- per a aconseguir una Amnistia és un objectiu lícit que no contradiu l’objectiu final sinó que situa la confrontació en un nivell anterior als abusos repressius dels darrers anys. Es tracta d’allò que els manuals més elementals de la lluita política han anomenat com a objectiu tàctic (un objectiu que si és ben fonamentat no té perquè contradir l’objectiu final o estratègic).
-Perquè el President Puigdemont ha tingut la capacitat política de situar el repte actual dins els termes del conflicte de fons que enfronta els drets nacionals de Catalunya amb l’opressió espanyola, una opressió amb arrels històriques).
En aquest context, l’Amnistia ha de ser defensada, doncs, com el reconeixement de l’existència d’un abús de l’Estat espanyol; i aquesta és la causa de fons dels esgarips que hem comentat a l’inici d’aquest article. Aquesta reivindicació ha tingut la capacitat de fer aparèixer a la llum del dia i a nivell internacional el caràcter profundament abusiu de la repressió espanyola; i això sol ja és un primer pas en la línia correcta.
Una Amnistia a la corda fluixa
Però, des d’un punt de vista més analític del procés endegat entorn d’aquesta reivindicació, cal posar en evidència que si bé la defensa d’una Amnistia pot ser vista com un objectiu legítim, no és menys cert que en el terreny dels fets pot arribar a trontollar perquè la consecució d’aquest objectiu depèn d’un conjunt d’elements que es troben lluny de poder ser garantits pel moviment independentista.
Tot fa pensar que aquesta reivindicació de l’Amnistia un cop vagi passant pels diferents filtres de l’estat espanyol difícilment arribarà a ser aplicada; i amb tota seguretat serà fortament manipulada en la seva aplicació. Hi ha un error de càlcul que ha de ser imputable als partits que tenen una fe excessiva en els mecanismes parlamentaris. Però això no ens hauria de fer desaprofitar la capacitat crítica que té aquesta reivindicació per a mostrar les entranyes del poder espanyol.
Avançar cap a la Ruptura
La independència només l’aconseguirem a través d’un procés de ruptura que té el seu fonament en una pugna de legitimitats entre els drets de la nació catalana i el poder de l’estat espanyol, una pugna que cal aprofundir cada cop que el poder espanyol mostra les seves entranyes putrefactes.
Aquesta ruptura no s’aconseguirà per la via parlamentària creant més i més sectes electoralistes que poden anar aprofundint encara la divisió sinó per mitjà d’un moviment polític unificat des de la base i amb voluntat mobilitzadora. Preparar a fons la Ruptura és fonamental. En resum: tot el que ens acosti a la Ruptura és positiu. I ara cal aprofundir en les contradiccions que la reivindicació de l’Amnistia posa en evidència. És un bon retrat de l’Espanya de sempre, una fotografia que no hauria de fer altra cosa que fer créixer al si del nostre poble la voluntat d’independència. La voluntat de construir la nostra República catalana laica i igualitària lluny d’aquest marc polític infecte.
