Amb una rapida repassada al conjunt dels mitjans de comunicació comprove que el tema no apareix. Sembla que és un tema massa espinós o complex. O que s’espera la reacció en ple del Govern i la roda de premsa de la seva vicepresidenta. Que suposa aquest acord tant al terreny econòmic com al polític? La política dissenyada pel FMI i assumida pel seus socis del BCE i la CE, amb els vistiplau de tots els governs que accepten les polítiques mal anomenades neoliberals, consisteix a grans trets en controlar la inflació a base de controlar (retallar) la despesa pública i els salaris, ampliar els espais d’intervenció dels negocis privats, i garantir que totes les polítiques públiques afavoreixen el traspàs de rendes del treball al capital o dit d’altra forma, garantitzar la acumulació del capital a costa d’empobrir (de manera relativa i/o absoluta) a la majoria de la població.
Aquestes afirmacions que poden semblar grosses, són fàcilment avaluables a partir de les dades i estadístiques disponibles. Per exemple a partir del PIB i del seu repartiment entre el capital i el treball. El PIB o Producte Interior Brut, podríem definir-lo com la suma de tots els bens i serveis que es produeixen en un any (o en qualsevol altre període que vulguem mesurar). D’eixe total que s’utilitza per a mesurar la riquesa d’un país, es pot extraure que part va a parar a la remuneració del conjunt de les persones assalariades i quina part va a les rendes del capital. Així a l’estat espanyol a l’any 1978, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’€. Dels quals el 68% va anar a rendes del treball i el 32% a rendes del capital.
A l’any 2015 el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8 però el repartiment s’ha invertit. Així del total del PIB les rendes del treball només representen ja poc més del 47% i les del capital més del 52%. És evident que les polítiques aplicades no van en la línia d’eliminar injustícies socials i asimetries sinó tot el contrari.
Al País Valencià aquesta situació ens afecta de manera molt més greu, ja que hem passat de ser més rics que la mitjana de l’estat espanyol a estar empobrits per les polítiques d’espoliació a les que estem sotmesos. Eixes polítiques espoliadores de l’ordre de més del 6% del nostre PIB i mantingudes any rere any, fan que avui siguem un 12% més pobres que la mitjana i a més continuem aportant com si fórem rics. Es a dir que cadascú/na de nosaltres (exceptuant la minoria privilegiada) som cada dia més pobres individualment i vivim en un país més pobre col·lectivament. Unes pobreses que es retroalimenten fent baixar la qualitat de vida de la majoria de la població.
Per altra part, des de la instauració del sistema autonòmic, el PV té un finançament molt per sota de les necessitats, que sumat a unes menors inversions en infraestructures i transport i menors rendes en pensions contributives i classes passives dona com a resultat un saldo fiscal negatiu[2]. Com que el Govern Valencià ha de fer front a les despeses de sanitat, educació, protecció social, etc., i aquestes despeses superen els ingressos provinents del sistema de finançament, es genera un dèficit creixent part del qual es cobreix amb préstecs privats (banca, entitats financeres, etc.) que cal pagar amb interessos (generant de nou un transvasament de rendes del treball al capital[3]) o per préstecs que facilita el govern espanyol a traves del FLA[4], creat pel govern estatal, per a no tenir que recórrer als préstecs privats, que es nodreixen dels nostres impostos i que el govern ens presta també amb interessos i fent-nos xantatge.
A més, encara que cada “comunitat autònoma” té unes condicions pròpies a cada préstec del FLA,tenen l'obligació de dedicar el préstec principalment a pagar el deute que tinguen amb bancs o entitats financeres. És com la quadratura del cercle.
Ara però, el ministre Montoro fa un pas més, sabent que el Govern Valencià (també el català i el balear) necessiten liquiditat per a poder fer front a les despeses que haurien d’estar cobertes des del sistema de finançament autonòmic, els fa un xantatge que és múltiple: deixa els diners (que han eixit del nostre treball i impostos) amb les condicions que siguen per a pagar els préstecs als bancs, fa que s’aplique una nova retallada a les despeses socials i que s’assumisca un nou acord amb la patronal de Farmaindústria. Una jugada digna del millor tafur.
Ara bé, com que del govern espanyol no espere altra cosa, no és això el que em sorprèn sinó el grau de fatalitat amb el que és assumit pel nostre Govern autonòmic. En sóc conscient que de vegades es pot fer poc davant un xantatge. Però tant poc? El Govern no hauria de liderar el conjunt de la societat valenciana i plantar-se davant l’espanyol?. No haurien d’explicar pedagògicament el que passa i perquè passa? No haurien de convocar una ampla conferencia amb tota la societat civil per a conjuntament cercar alternatives? Estem condemnats per alguna maledicció divina a patir per sempre més aquesta colla que ens espolia i empobreix?
Arriba la roda de premsa posterior a la reunió del Govern autonòmic i la vicepresidenta ens anuncia que han decidit ajornar el pagament de 170 milions d€[5] a gran subministradors perquè necessiten el FLA com aigua de maig. És a dir assumir el xantatge ajornant el problema i fent-lo més greu. No és el camí.
