Un dels temes més interesants de debat “públic” els darrers mesos al nostre País és el “debat intern” de Compromís sobre com anar a les properes eleccions espanyoles del 20 de desembre. Si ja el feminisme va demostrar teòricament que allò privat també és públic, parlar de debat intern d’una força política sembla un oxímoron. Tanmateix crec que les persones que no formem part d’una organització, tot i poder opinar, hem de fer un esforç per ser molt respectuoses amb la vida interna de les diverses organitzacions. Amb aquestes prevencions m'acoste al debat.
És evident que aquest debat sobre si Compromís ha d’anar o no en coalició amb Podemos desborda els límits partidaris perquè el resultat del debat tindrà repercussions, si més no, indirectes sobre les nostres vides. Per això, tot i no haver participat, vaig celebrar com un encert que el manifest PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALS elaborat per David Navarro Fernández i signat per vora 2000 persones poguera ser assumit com a propi per persones no militants de Compromís. Aquest debat s’ha polaritzat massa, al meu entendre, en dues postures que explicitaré un pel simplificades per qüestió d’espai.
Per una part les persones i partits que defensen la conveniència de la coalició amb Podemos tiren mà d’arguments condicionats excessivament de rendibilitat electoral. Creuen que la suma pot garantir grup parlamentari propi, amb el que poder condicionar més i millor el suposat nou govern a Madrid favorable a un canvi de política envers el País Valencià que podria veure millorada el seu finançament autonòmic i amb ella poder donar un biaix més social a la política de la Generalitat.
Pel costat contrari qui defensa una veu pròpia valenciana a les corts generals “espanyoles” ho fan per motius que apareixen com a molt semblants: Una veu pròpia, amb grup parlamentari (o sense), que defense els interessos i la singularitat del País Valencià i no supeditar-se a lògiques electorals o polítiques estatals i que puga possibilitar el continuar acumulant forces estrictament valencianistes. Vist així el resultat vindria a ser el mateix. I en aquesta lògica te totes les de guanyar la postura de Mònica Oltra i altres, doncs sí els objectius són semblants, el previsible resultat de la coalició amb Podemos, al menys a priori, sembla més rendible electoralment.
Crec que el dilema és un altre i va més enllà de Compromís i ens afecta com a País. El rerefons no és si acumulem forces partidàries per exigir un millor “contracte” amb l’estat, sinó si acumulem forces per a un projecte propi de País sense la “tutela” de l’Estat. Sóc conscient que molta gent pot pensar ara mateix que la segona opció és una quimera irrealitzable pel nivell de consciencia nacionalista. Però el problema ara mateix no és el quan sinó el que, per que d'això depèn una estratègia política o una altra.
Deia al principi que aquest debat havia segut el més interesant dels darrers temps. El fet que milers de persones expressen públicament la necessitat d’una política autocentrada a nivell de PV, és un pas importantíssim. Ara bé crec que és insuficient. Des de la meva posició a favor de poder decidir-ho tot, també si volem ser independents, estic convençut que a més de autocentrar la política valenciana i deixar de mirar a Madrid amb complexos o com obscur objecte de desig , es necessita un “estat major” o un think tank que pense no solament lo lluny que pot estar la independència sinó com arribar a ella.
Ací és on trobe que està el quid de la qüestió de fons de la confrontació d’idees entre tots dos sectors de Compromís. Si el tema és renegociar un contracte imposat per “justo derecho de conquista” la posició de Mònica Oltra és molt raonable (més enllà de si existeixen altres objectius menys confessables) i fins i tot potent. Si pel contrari l’objectiu, conscient o inconscientment el que hi ha al darrere del manifest citat i de la posició majoritària al Bloc i a Gent per Compromís, és caminar cap un camí d’apoderament popular del País Valencià amb totes les conseqüències (més enllà de les dificultades o la distancia temporal que ara visualitzem) no hi ha cap dubte que és la postura correcta.
Antoni Infante.
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir PDaD
