Aquesta aparent paradoxa te molt a veure amb el tipus de discurs i praxis que s’ha fet des de la major part de l’oposició i de les propostes de govern que publiciten. L’accent fins ara ha estat posat en la corrupció, la qual cosa tothom considera correcte. Tanmateix no s’ha fet un esforç semblant en denunciar les polítiques de calat com la relació profundament desigual amb espanya, l’espoliació fiscal, la manca d’inversió en infraestructures, el desmantellament dels sectors públics, el malbaratament de la natura posada al servei de l’especulació, etc.. I, llevat de posicions més minoritzades, l’explotació social i laboral i de sexe-gènere sembla que no tinga relació directa amb les polítiques del PP.
Si el discurs contrahegemònic de l’oposició amb capacitat electoral de convertir-se en alternativa de govern, ha passat sobretot per la denuncia de la corrupció, sembla que l’eix dels nous governs passarà amb semblant preferència per la netedat i transparència. Tal pràctica que a hores d’ara sembla absolutament necessària, cal dir també que resultarà absolutament insuficient i decebedora. Com revertirem la pèrdua de poder adquisitiu de les rendes del treball? Com revertirem les reformes estructurals contra la classe treballadora? Com revertirem les privatitzacions i el desmantellament d’allò que era públic? Com revertirem les retallades a les llibertats individuals i col·lectives? En quina mida els nous governs ens serviran per avançar cap a una societat més equitativa i igualitària?
La resposta que ja hem escoltat en algun/a candidat/a, a més de la retòrica (im)pròpia d’un període electoral, ens situa davant la perspectiva de tenir que acceptar com immodificable el marc i l’estructura general de la política que patim i acontentar-nos amb una epidèrmica neteja de façana. Sota l’argument que trobarem els calaixos plens de deutes i buits de diners a més d’una real i evident intervenció directa de les “nostres” institucions pels gestors de Madrid, es justifiquen amb una manca de marge per a poder intervenir en profunditat.
Davant aquesta situació, apareix cada dia amb més força la necessitat de dotar-nos d’un full de ruta que ens possibilite traspassar els marc jurídics i polítics que ens encotillen com a poble. El País Valencià necessita fer fora tota la merda i corrupció acumulada però també i, sobre tot, necessita donar respostes a les necessitats presents i futures que com a poble tenim. Si no ho fem així i amb tot tipus d’arguments ens dediquem a rentar-li la cara al sistema, el procés de decepció generalitzat serà molt rapit i també inquietant. De fet en determinada gent sembla que ja ha començat.
Quina és l’alternativa? Quins són el processos necessaris per a passar del canvi epidèrmic al canvi real al PV? Des de la PDaD, creguem que necessitem situar la resposta en diversos nivells paral·lels a l’hora que interrelacionats. En el primer, pressuposo que estarem tots i totes d’acord: fer forà el PP. El següent és reconèixer, reivindicar i exercir el dret a decidir que com a poble tenim, fent evident que ara per ara no tenim eixe dret i vivim en una seudo democràcia o una democràcia de molt baix perfil. Un dret a decidir que per a ser-ho de debò ha de ser sense retallades ni cortapises. El tercer nivell o eix passa per assumir sense complexos que som un subjecte polític col·lectiu de dret que hem de recuperar per a poder ser un poble amb plenitud. El quart passa per obrir un procés constituent. Per avançar cap aquests objectius que podríem situar tots ells al terreny estricte de la radicalitat democràtica, necessitarem també trencar amb allò que solament van reformar. Necessitem una ruptura democràtica per a trencar amb el règim del 78, hereu directe del règim del 39, de la nissaga del 1707.
