Durant anys, parlar de tal dret a casa nostra era sinònim de suïcidi polític, de fer volar coloms o d’una radicalitat fregant l’extremisme més esquerranista, minoritari i marginal. Avui però, podem dir que el DaD ha arrelat amb molta força i amb tota normalitat en la vida cívica i política de valencians i valencianes. No hi ha cap reunió o acte polític de certa importància on no estiga present. És evident que el mèrit és col·lectiu i que la creixent dinàmica independentista a Catalunya ens ha ajudat a bastament.
Una vegada ha fet acte de presencia i amb voluntat de permanència, estem observant com des de diversos espais ideològics s’està adoptant la tàctica de no oposar-se com feia sobre tot la dreta fins fa poc, sinó de reduir el seu àmbit d’aplicació i la seva potencialitat. Així estem comprovant com es vol reduir el DaD a una reivindicació més dins de la llarga llista de greuges que com a poble treballador tenim: drets laborals, socials, sanitaris, de sexe-gènere, ambientals, animalistes, lingüístics, i un llarg etc.. Així el DaD apareix com a un dret més transversal a tots els altres.
Estant totalment d’acord en aquesta posició i assumint que el DaD és tot això, no podem reduir-lo a aquesta mera transversalitat perquè fer-ho eliminaria de facto tota la seva potencialitat transgressora, revolucionaria o d’empoderament popular. El dret a decidir és tot això com també ho és el primigeni dret individual a decidir sobre la nostra vida i la forma de viure, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, l’eutanàsia activa, sobre el dret a elegir la nostra sexualitat o elegir el lloc de residencia... però també i sobre tot, si partim del dret individual per a passar als drets col•lectius, és un estadi superior i globalitzador de decisió política, és el dret a decidir com a col•lectivitat nacional, com a poble en si i per a si.
No és, no pot ser una reivindicació o un dret més. És el dret per antonomàsia , la potencialitat del qual engloba i subsumeix tots els altres. És el dret del nostre poble a la seua normalitat política, econòmica i cultural i a determinar la seua integritat territorial. És el mecanisme que ens possibilitarà un dia més prompte que tard, poder decidir quin tipus de societat volem, quin tipus d’economia, quin tipus de relacions intranacionals i interestatals, etc.. Si obviem aquesta dimensió política/nacional i solament reconeixem del DaD els dos estadis anteriors individuals i de col•lectivitat social, estarem negant de facto la nostra anormalitat nacional[2]. Dit en altres paraules, no qüestionaríem en eixe cas la pertinença a Espanya ni acceptaríem que poguera ser qüestionable.
Crida molt l’atenció comprovar el diferent rol que es juga des dels espais d’intervenció política, ideològica i mediàtica en front de determinats postulats. Si la dreta desvergonyida és l’encarregada de la negació total de tal dret, és la socialdemocràcia mediàtica i una certa esquerra política, social i sindical la que sembla encarregada de buidar de contingut, eliminant el tercer i determinant nivell del DaD.
Fins a quin punt són conscients unes i altres del significat del seu rol, ho desconec en el cas de determinada esquerra, i fins i tot estic disposat a acceptar que pot haver un cert desconeixement, incomprensió i també explicacions de tipus tàctics com el famós “ara no toca”. Sí és així temps al temps. Si no és així i el que hi ha són posicions clarament afavoridores del marc jurídic i polític actual, cal explicitar-lo.
Si al principi d’aquest escrit afirmava que el DaD ja era una realitat arrelada al País Valencià, cal que ara comencem a preguntar i explicitar què entenem pel DaD. No basta dir que s’està per tal dret de manera ambigua o genèrica perquè està demostrat que això comporta equívocs. Aquest tercer i definitiu estadi del DaD no solament no nega els anteriors, ans al contrari, com ja vaig apuntar en altre escrit, des del meu punt de vista, el valor conceptual i la capacitat de despertar consciències del Dret a Decidir (en la seua dimensió política/nacional) és molt superior precisament perquè la seua centralitat política no nega sinó que fa, que puga subsumir totes les altres i fer-les créixer de manera exponencial possibilitant un procés d’empoderament col•lectiu com a poble de ple dret que donarà ales a la resta de lluites individuals i col•lectives que es produeixin al seu si.
[2] La nostra anormalitat rau en el fet que el nostre marc jurídic, polític i cultural no respon a una decisió lliurement decidida per nosaltres.
