El País Valencià a 10 anys de la independència?

El problema a resoldre llavors és trobar-li a l'acció alguna lògica, alguna manera de poder dur-la a bon terme, i de manera empíricament eficaç i possible (allò lògicament i idealment possible pot ser empíricament impossible, allò que està fora de l'horitzó del camp polític, encara que alguns ho intenten tossudament).
Sobre l'acció estratègica.  Enrique Dussel.

El títol d’aquest article té més de proposta de treball que de previsió, però també vol ser una previsió de factibilitat.

En primer lloc cal que les persones que treballem per assolir la independència dels Països Catalans contestem, no des de l’idealisme sinó des de l’anàlisi més material i concreta possible, la possibilitat de la independència ara i ací de tota o una part de la nostra nació. La  resposta és que la societat catalana circumscrita a l’actual CAC ja ha assumit la factibilitat política de la Independència. És a dir ja són independents en potència. Dissortadament la resta dels PP.CC., encara no. Aquesta independència de la CAC és un problema o forma part de la solució?.

Des del meu punt de vista, el que no podem fer és amagar el cap sota terra i basant-nos en que la independència no abasta la totalitat de la nació, no treballar políticament per aconseguir la mediació necessària entre la independència potencial i la real de Catalunya i al mateix temps no influir en el tipus de nació que hem de fer. Aquesta posició política, certament nihilista malgrat la seva voluntat i suposada bondat, impedeix de facto aprofitar els canvis geopolítics, que ja es donen i que es donaran de manera creixent al nostre entorn,  des de la resta dels PP.CC. per engegar també la via d’empoderament potencial, pas previ però necessari per a la nostra pròpia independència.

El que ara apuntaré són les grans tendències en les quals estem immersos, quines preveig que poden ser les seves evolucions i que és el que hauríem de fer per aconseguir que d’ací a 8/10/12 anys, el País Valencià,
es trobe en condicions d’entrar de ple en
la lluita per la independència a l’hora que lluita per un canvi radical als aspecte polítics i socials.

1ª tendència: la crisi sistèmica del capitalisme continuarà aprofundint-se amb diverses conseqüències directes. Els estats centrals del capitalisme continuaran intentant afeblir la resta d’estats[i]. La lluita pels mercats mundials s’aguditzarà. Els estat que fins ara estaven al límit de la centralitat del capitalisme passaran a la perifèria i els que hi eren a la perifèria passaran directament a l’arena del sistema.  S’incrementarà la depapeurització absoluta d’una part del poble i relativa de la resta, i es debilitarà l’estat espanyol com estat cada vegada més semi perifèric.

2ª tendència: La independència de Catalunya, trencarà previsiblement aquest efectes (per a la pròpia Catalunya) almenys en part, i per contra, afeblirà encara més l’estat espanyol, que de sobte, perdrà el 23% del PIB, accelerant el seu viatge cap a la perifèria del sistema i aquest intentarà contrarestar-ho  incrementant  els seus atacs a les condicions de vida i treball del nostre poble. Reduccions de drets i de serveis, augment de l’espoliació i l’explotació social, a l’hora que l’increment de la propaganda espanyolista intentarà taponar l’escletxa oberta per Catalunya.

3ª tendència: A la resta dels PP.CC. i, al igual que ha succeït als darrers 200 anys a tot el món, les lluites parcials del poble contra les conseqüències de les dues tendències anteriors , tindran la possibilitat de convergir en una única estratègia  nacional i social a l’hora, única amb garanties de sumar la massa crítica necessària per aconseguir els nostres objectius d’alliberament.  Cal deixar clar que aquesta tendència és la que necessita de més mediacions polítiques, ja que la convergència de les lluites no és una qüestió matemàtica i no serà possible si la campanya espanyolitzadora no és contrarestada per un projecte polític inclusiu, transversal, socialment engrescador i nacionalment reconstituent.

Davant d’aquestes tendències lluny de lamentar-nos, cal que ens dotem d’un full de ruta que ens done la possibilitat de passar de la mera voluntat quimèrica a la factibilitat de la independència i la reunificació amb un estat català, federal, republicà i igualitari.

Pel que fa al País València, un primer pas simbòlic i alhora polític,  seria aconseguir una gran bloc a la manifestació del 9 d’octubre a València, que sota el lema pel Dret a Decidir supere positivament les dinàmiques dels darrers anys amb dos blocs diferenciats i políticament igual d’inoperants, el regionalista/sobiranista i l’independentista. Un gran bloc central pel Dret a Decidir suposaria un salt qualitatiu molt important. L’ANC, l’Espai Mata de Jonc i altres instàncies transversals que situen (o haurien de situar) la independència dels Països Catalans al centre de la seva estratègia,  haurien de fer una gran aposta per donar suport a aquest bloc.

El bloc de l’esquerra independentista i les seves organitzacions, hauria de ser convidat a participar d’aquest bloc, sense cap renúncia als seu postulats i símbols. Aquesta etapa que ara iniciem necessita de la participació política i no sols estètica de les diverses entitats, partits, col·lectius que es reclamen de l’espai independentista. Especialment necessitem d’una Unitat Popular ben estructurada, madura i inserida en les lluites del poble treballador. També cal que convidem les persones i organitzacions que sent sobiranistes participen del bloc i l’estratègia regionalista.

Passat el 9 d’octubre hem d’engegar (o consolidar) un procés participatiu que ens porte  a la constitució de l’Assemblea Nacional del País Valencià[ii]. Aquesta ANPV, sense menystenir el que puguen fer altres instàncies organitzatives, caldria que es dotés d’un pla de treball que, tenint en compte el calendari electoral aproximat, 2 anys, 6 anys, 10 anys, els supere situant al centre del debat, primer el Dret a Decidir[iii] i després l’exercici de la Independència. 

Caldrà garantir també des de l’ANPV i altres organismes, que durant les negociacions per la independència de Catalunya amb l’Estat Espanyol i amb la resta d’agents internacionals quedin clars els vincles culturals, socials, geogràfics, històrics i econòmics entre els territoris dels Països Catalans que s’han configurat al llarg del temps.

A partir de la creació de les institucions del nou Estat català, L’ANPV impulsarà i/o participarà de la creació d’alguna instància on puguin coincidir i estrènyer vincles, el conjunt de càrrecs electes de tots els Països Catalans.

La principal tasca serà, doncs, la de fer créixer i organitzar  l’independentisme a partir d’estendre la consciència del dret a decidir sobre el fruit del propi treball (contra l’espoliació econòmica) i sobre la forma d’organització col·lectiva (contra la subordinació política).