Divergències en política és segur que ha hagut “sempre”. I de ben segur que troians va haver molt abans que Virgili escrigués l’Eneida. És com si diguéssim troians i troianes “avant-la-lettre”. Avui, als Països Catalans els tenim a dojo. Deixant de banda les divergències com quelcom natural del fet social, em centraré més en el fenomen troià en quan actualitat política. Tot i els diversos mètodes d’autodefensa front a les persones troianes, a hores d’ara continua sent un mitjà dels més emprats i tal vegada dels més útils per a qui posseeix el poder. Recentment hem tingut a casa nostra una bon ventall d’exemples des de els més groller fins als més refinats i subtils; del PP i Ciutadans, passant pel Duran i Lleida, la patronal de FNT, la gran banca, mitjans de comunicació, tele i ràdiopredicadors i predicadores i, fins i tot gent sindicalista, partits que es reclamen d’esquerres, etc.
Tanmateix quan aquesta mena de persones, entitats o posicionaments, responen a interessos no nacionals catalans i no amaguen la seva voluntat espanyolitzadora, no generen grans distorsions més enllà de la gent que podríem denominar de pensaments dèbils o líquids. Quan Duran i Lleida, per posar un cas, demana de nou un pacte fiscal amb l’estat, ja no és creïble ni per a la seua gent. Altra qüestió són els posicionaments més amagats o sibil·lins. Dins d’aquest últims, el que més dany generen per a la normalitat nacional, són aquells que s’amaguen dins d’altres valors respectables i a més amaguen la contradicció intrínseca. Ignorància o comoditat? Tant se val, són troians en tant que alenteixen i dificulten la centralitat de la lluita independentista, no des de fora sinó teòricament, des de les nostres pròpies files.
Posem per cas quan s’anteposa l’internacionalisme front l’independentisme. Per a les persones que aspirem a un canvi de paradigma a nivell mundial la solidaritat cap als pobles en lluita és un valor sòlid. Ara bé, quan s’utilitza per amagar o relegar la nostra lluita nacional, es converteix en un valor enverinat. No ho reconeixeran i sempre trobaran excuses però, com hem de valorar activitats que anteposen estratègies foranes a les pròpies? O entitats que activitat rere activitat i emparant-se amb valors universals, solament programa activitats solidaries amb la utilització de l’espanyol com a llengua vehicular? O com valorar des de el País Valencià estant, que sempre cal coordinar-se amb els homòlegs de Madrid?.
En molts altres fronts sol passar dos quarts del mateix. Ja es tracte de coordinar dinàmiques per l’equiparació de gènere o a favor dels drets de LGBTI, de defensa dels drets dels animals, de lluites de classe treballadora o de solidaritat amb altres nacions, sempre hi ha qui utilitza un fals i hipòcrita cosmopolitisme per amagar la nostra situació d’anormalitat nacional. Altre nivell encara més greu és quan directament s’accepta (i de vegades s’imposa) com a marc territorial d’intervenció el de l’estat ocupant malgrat es reconega, com si d’una heroïcitat es tractés, el dret d’autodeterminació. És el que passa amb la majoria de partits d’”esquerra” d’àmbit espanyol. Les recents declaracions de Cayo Lara de IU en són un exemple.
També crida molt l’atenció comprovar com opcions que reclamen processos regeneradors de l’esquifida seudodemocràcia espanyola i des d’una suposada superioritat ètica, ni tan sols esmenten la necessitat d’acabar amb la dominació estatal espanyola. Ja es tracte de constituents o de plataformes cíviques o de coordinadores republicanes, cap ni una d’aquestes propostes va més enllà, en allò relatiu als Països Catalans, que les seues homòloges (per espanyoles) franquistes o tardo franquistes. On és la regeneració democràtica? On és la superioritat ètica? On són els valors de l’esquerra transformadora? Tal vegada convindria recordar que la prohibició que conté la constitució espanyola sobre la federació de “comunitats” també era present a la constitució de la II república espanyola.
Però si l’esquerra d’àmbit estatal espanyol mostra aquest estat escleròtic, aquesta incapacitat per a repensar-se i per assumir la realitat, qui frega l’esperpent en aquest tema és el postmodern Equo que en el seu passat congrés van rebutjar una esmena de la delegació valenciana per a que els estatus del partit reconeguessin el dret d’autodeterminació. Després d’això com es pot continuar militant en una organització que ni tant sols és demòcrata? On és la coherència al denunciar la corrupció i mirar cap altre costat al teu propi partit? O no és corrupció ideològica negar els drets dels pobles?
Dins les files de l’esquerra independentista també haurem de prestar atenció per que no es colin per la porta de darrere expressions troianes, ni amb les millor de les voluntats. Mai sota cap concepte ens hem d’oblidar de lluitar per la centralitat de la lluita independentista, fins i tot quan es tracte de temes menors i aparentment sense relació directa amb el fet nacional. Ni quan es tractant-se d’una qüestió solidària o convergent hem de relegar la nostra estratègia o supeditar-la.
Diguem-lo clar. No és tracta de supeditar la resta de les lluites al projecte independentista. És que tal projecte, si és i és fa des de l’esquerra, subsumeix totes i cadascuna de les lluites de la humanitat treballadora. La superioritat ideològica de l’Esquerra Independentista parteix d’aquest simple fet. Mentre que altres projectes d’esquerra al supeditar les lluites nacionals a altres lluites es castren a si mateixos, l’estratègia independentista al subsumir-les en la seva centralitat s’enriqueix dia rere dia a l’hora que ofereix al poble una estratègia de combat i de victòria.
