Segons expliquen, en la tradició oriental estan molt més acostumats que nosaltres a veure els problemes més com a oportunitat de superació que com dificultats o pedres al camí. Desconec el que puga tenir de cert i generalitzable però el que és fàcilment constatable és que és en la superació dels problemes quan s'adquireix maduresa. El contrari és instal·lar-se en un bucle negatiu que acaba afectant la personalitat individual o de les col·lectivitats. Certament tot problema pot tenir diversos enfocaments i el que anomenem superació pot tenir diferents alternatives.
Faig aquesta introducció per preguntar sobre el fet, des del meu punt de vista irreversible, de la independència catalana. És evident que jo no ho veig com una quimera ni tan sols com una mera possibilitat. Per a mi, més enllà de les possibles reaccions de l’Estat Espanyol i de la comptabilitat dels vots del 27S, Catalunya ha viscut i viu una veritable revolució democràtica que fa que tot el que ha intentat fins ara l'estat acaba tornant-se en contra. No sembla previsible cap marxa enrere. Hi pot haver alentiment o acceleracions, moments de confusions o dubtes, obstacles de tota mena i més amenaces. Fins i tot alguna brutalitat comesa per l'estat que va inventar "los pronunciamentos" o alguna cosa similar però la independència la viuen ja com imparable.
Donat i beneït, al País Valencià se'ns presenta un problema que per a alguns/es pot ser de dimensions gegantines. Sobretot si com sembla deduir-se de les paraules dels i les nostres actuals dirigents polítics encara no s'han adonat que això va de bo. A veure si sóc capaç d'explicar-me amb claredat: senyors i senyores de la Generalitat, dels partits polítics, els sindicats, la patronal, feministes, animalistes, juvenils, de les entitats culturals, acadèmiques i científiques, de l'entramat de la societat civil ( siga aquest el que siga) de l'esport i l’esbarjo .... Catalunya serà independent. De fet des de molts punts de vista ja ho és. El 27S serà amb tota probabilitat la ratificació de tal fet i la quantificació de quantes persones estan encara subjectes a les pors atàviques despertades i alimentades per Espanya. El 27S també es veurà que correlació de forces hi ha per dissenyar el tipus de societat en què es convertirà la Catalunya independent i sobirana.
Una constatació d'aquest fet és que l'Espanya que coneixem i a la qual s'aferren depèn qui, ja no existirà. El 27S desapareix. Podran allargar l'agonia, podran prolongar el patiment de molta gent, podran tornar a fer rondes diplomàtiques pidolant declaracions d'unitat i de grandesa però l'Espanya post franquista del 78, hereva directa de la del 39 i el malson imperial ha finit, caput, es va acabar. Res serà igual. I davant d'això nosaltres que? Tornem a fer excursions a Madrid per veure que hi ha del nostre tema, o comencem a plantejar-nos seriosament el futur? Seguim pensant provincianament o ens alliberem encara que sigui mentalment de la nostra dependència i ens auto emplacem a dissenyar un altre futur?
Catalunya està demostrant que la quimera pot convertir-se en problema i el problema en superació col·lectiva; i nosaltres al PV? Ens quedarem a tancar la llum de l'Espanya imperial o mirem si hi ha vida fora? . Qualsevol persona assenyada però influïda per la desinformació que patim pot pensar que això no passarà, que sempre li quedarà a Espanya algun recurs, algun as a la màniga; i que en tot cas el que passe a Catalunya no té perquè afectar-nos. La meva discrepància no pot ser més absoluta. Ja ens està afectant. Com a exemple i malgrat les lectures interessades negant la major, el resultats dels passat comicis electorals del 24M van tenir el resultat que coneixem entre altres coses pel que estava passant a Catalunya. Ja sé que és més còmode mirar cap a un altre costat però no més útil.
El nostre poble té dret a plantejar-se el futur. Crec que totes les persones que d'alguna manera participen d'això que s'anomena la "cosa pública" tenen l'obligació de facilitar-ho. I sí, davant la pregunta de com fer-ho hi ha resposta: en primer lloc assumir com a poble adult que som que tenim dret a decidir el nostre present i el nostre futur; en segon que nosaltres també hem de trencar amb la cotilla que suposa el règim del 78; i en tercer lloc que nosaltres també hem d'obrir el nostre propi procés constituent.
Una quimera? No¡¡¡ en tot cas un problema, però ja se sap que tot problema té la seva pròpia solució. Nosaltres també Guanyarem¡¡¡
