Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals a aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Més enllà de l’allau d’insults, desqualificacions i crítiques que va rebre el conseller, el que hi ha al fons del problema són dues qüestions que ens afecten directament. El primer és sobre la identitat nacional del PV. Un tema espinós i controvertit per a molta gent al nostre país[1].
La segona qüestió és sobre qui te dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE i també la dels nostres governants a la Generalitat Valenciana, a més de per la majoria dels mitjans, que els catalans no poden opinar sobre el País Valencià. En canvi els madrilenys o els de Segovia posem per cas, sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa si més no.
Però i nosaltres els valencians i valencianes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i altra vegada que el tema no està obert al debat. Que això és va resoldre ja a la constitució del 78 i a l’estatut d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històrica i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dona ja, si més no, per esgotada i un estatut d’autonomia de segona aprovat com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.
El resultats de tal estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria, i es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.
Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació? I sí podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on venen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho?. Podem o no podem i són altres qui han de decidir?
Les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència[2] en assumptes del País Valencià, ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateixos? O per contra el que hi ha al darrere de tal escarotament és alguna cosa així com “no ens xafes els calls que això és el meu cortijo”?
Antoni Infante, Plataforma pel Dret a Decidir PDaD.
