A l’escola ens ensenyarem entre altres axiomes aquell que diu que “l’ordre dels factors no altera el producte”. La vida ens ha demostrat però, que hi ha molts aspectes on aquest axioma es revela erroni. La síntesi que fan dels primers 100 dies des del govern de la Generalitat Valenciana, n’és un d’ells: visibilitzar el problema valencià. No hauríem de visibilitzar el problema espanyol que patim al País Valencià?. Perquè no és el mateix.
No és la meva intenció menystenir el que suposa d’avanç per al País i la consciencia de la gent que el Govern, l’oposició parlamentaria i part de la societat civil denuncien tots a una veu la discriminació pressupostària, el deute històric, el dèficit d’inversió en infraestructures i alguns altres. Tampoc la voluntat de trencar amb l’actitud submisa de continuar ofrenant noves glories a espanya en forma de silenci còmplice front l’espoli permanent de més de 6000 milions d’euros anuals o l’agressió constant al nostre territori i la seva gent (transvasament del Xúquer, projecte Castor, turistificació en base al ciment, AVE’s innecessaris i coll d’ampolla ferroviari cap a Catalunya i Europa, desregulació laboral, els pitjors serveis socials... per citar només uns quants).
El que m’agradaria aclarir és que tot això no és el “problema valencià” en tot cas seria el problema que patim els i les valencianes. Quan aquest dies he argumentat això algunes de les persones que m’han escoltat em diuen que d’això es tracta, de fer visible el nostre problema a Madrid i a la resta de l’estat. La meva disconformitat és encara major, doncs partim d’un pressupòsit erroni al pensar que qui ens ha generat, manté i alimenta el nostre problema és qui pot solucionar-ho. Tal plantejament pateix d’una visió massa “buen rollista” de la política al menys en tres aspectes: Sembla que no hi ha cap responsabilitat històrica del que succeeix i tot es deu a avatars esotèrics i/o quasi divins, i en tot cas massa llunyans en el temps. El nostre problema es deu a la ignorància , obviant que portem 300 anys resistim i denunciant-lo. En fer-lo visible “l’equitat contrastada” dels governs espanyols posaran solucions.
L’errada té al meu entendre una altra derivada més greu, doncs adoleix d’una manca seriosa d’anàlisi de les estructures de l’estat espanyol. Aquest estat que no ha tingut una revolució burgesa digna d’aquest nom, que s’ha caracteritzar històricament pel seu tarannà reaccionari (absolutisme i decrets de nova planta, pronunciamientos militars, dictadures, feixisme, transició potsfranquista, LOAPA, TC...) i ha viscut i viu fonamentalment de l’espoliació de tipus colonial que avui patim sobretot al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i Pitiuses.
Tal espoliació no té per objectiu la solidaritat interterritorial i un millor repartiment de la riquesa a nivell de tot l’estat, com ha denunciat el diputat de la CUP Antonio Baños. Si no que pel contrari esta pensada per afavorir només 400 famílies com va denunciar l’actual conseller d’hisenda Vicent Soler. 400 famílies a les que els importa poc qui gestiona el dia a dia dels afers públics mentre estiguin garantides els guanys dels seus negocis. No els importa que siga Franco, el PSOE o el PP. I ara que aquest darrers es desgasten no tenen problemes en promocionar recanvis per a uns o per a altres (Podemos i Ciudadanos).
Pensar que perquè fem una mica de soroll escoltaran les nostres demandes i solucionaran un greuge tricentenari, em sembla una mica simple. No és tan simple però, una de les derivades que està proposant el President Puig, que sent conscient de les dificultats que trobaran per a reduir la intensitat de l’espoli (d’això és del que estem parlant) proposa una redistribució diferent de l’espoliació entre els territoris “perifèrics” de l’espanya foral i l’espanya assimilada. Una nova versió d’allò de, com que lluitar contra els poderosos és molt costós, millor lluitar entre els oprimits.
Cal capgirar els termes del debat. Crec que el camí que hem de mamprendre passa necessàriament per definir millor conceptualment el problema. Per a mi no hi ha cap dubte que el quid no és el problema valencià, ni el menor nivell d’espoliació a altres territoris, és el problema espanyol i nosaltres el patim. La via de solució passa per recuperar el nostre dret a decidir sobre tots els aspecte de la nostra vida com a País.
Antoni Infante.
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD.
