El proper dissabte 19 de desembre, Carles Castellanos presentarà el seu llibre El fenomen nacional a l'Espai Basset de la ciutat de València.
De la trajectòria de Carles Castellanos i Llorenç se subratlla el seu paper com a escriptor i traductor, com a lingüista, intel·lectual polititzat i fundador de les organitzacions de l’independentisme modern; amb tota certesa és una de les ments més preclares d'aquest moviment i l’autor més prolífic de reflexions sobre l’independentisme i sobre altres tantes realitats (com la del poble amazig), sempre des dels fonaments del marxisme.
Però en aquest article vull centrar-me en un aspecte poc conegut: no és cap exageració que el nostre company ha estat el militant independentista que més vegades ha patit la repressió en el temps i l’espai, que ha conegut persecucions, citacions, detencions, fugides, tortura, presó i exili; també el més encalçat i denigrat pels mèdia del règim, que durant dècades l’han convertit en objectiu de la criminalització, de la distorsió o bé del silenci, tal com ha fet recurrentment amb el moviment independentista català.
Curiosament, aquests fets no es tenen en compte a l’hora de reivindicar les dignitats i les resistències de la lluita independentista, quan viu l'ebullició més important de la seva història, com si aquelles misèries i engranatges de l’Estat encara actuessin per tal de destruir un altre element simbòlic del moviment independentista català.
Reviure els dies, records d'un temps silenciat (2003), les seves memòries, ens explica algunes coses d’aquests episodis repressiu, com un element més de la seva trajectòria. Però crec que no trasllada prou -per un motiu o un altre- els embats de la repressió viscuts al llarg de la seva vida. Penso que el seu caràcter discret, de reserva i seguretat militant, fa que eludeixi considerables situacions viscudes a causa dels embats i el treball de la repressió.
Amb poc més de vint anys pateix la seva primera detenció, el 10 de gener de 1965, juntament amb Agustí Barrera. Una detenció primerenca a Sabadell, per repartir fulls del FNC (partit on militava) que reclamava la millora de les condicions materials i socials dels treballadors. Va conèixer per primer cop la presó, durant un mes, abans que se celebrés el judici.
De nou, l’abril de 1974 la detenció d’un militant del FNC, l’Albert Sans, mentre feia unes pintades, va desencadenar un seguit de detencions d’altres militants del FNC, del Partit Popular Català (petita escissió del FNC), d’un col·lectiu universitari i del PSAN-provisional. Carles Castellanos és un dels detinguts i passarà molts mesos a la presó Model de Barcelona, amb els dos fills molt petits. Aprofitarà per prendre contacte amb companys de Puig Antich i amb alguns dels darrers empresonats de la segona detenció general de l’Assemblea de Catalunya. Seran els mesos de captiveri en què aprofitarà per redactar la primera versió de dos llibrets que van aparèixer publicats clandestinament: El fenomen nacional i Aproximació a la Història dels Països Catalans aleshores i que han estat molt ampliats i reeditats recentment.
Després de la sortida en llibertat, però, de nou va conèixer l’encalç de la repressió: aquest cop va haver de fugir després de les nombroses detencions de militants de les JRC, les joventuts del PSAN-P, acusats d’estar relacionats amb la xarxa d’aixopluc de militants independentistes bascos que s’establien a Catalunya i passaven els Pirineus amb l’ajut de catalans. Eren els dies de les detencions i afusellament de Joan Paredes Mano “Txiki” (27 setembre 1975). Un mes després, el 27 d’octubre de 1975, arran d’aquelles detencions passa a la clandestinitat i després es refugia a la Catalunya Nord. En aquests mesos a Prada de Conflent i Perpinyà, prendrà ple contacte amb el moviment independentista nord-català, i establirà forts lligams amb l’independentisme basc a la clandestinitat, fruit dels quals es configuraran la Carta de Brest.
El 3 de desembre de 1981, durant el govern espanyol d’UCD i en plena “Transició”, és detingut novament en una operació policíaca contra Terra Lliure, la bandera visible d’un petit moviment emergent, el més dinàmic en l’oposició a les estructures del franquisme que es perpetuava al poder. Les detencions, però, estaven dirigides als militants d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), partit en què militava Castellanos, i els CSPC, un tàndem que la policia considerava la direcció de Terra Lliure.
Durant les detencions del desembre de 1981 es va torturar 23 militants independentistes a l’empara de la llei “anterrorista”, aprovada mesos abans pels partits del règim. Independentistes detinguts a Barcelona, Esplugues de Llobregat, Manresa, Reus i València, que posteriorment van ser posats en llibertat exceptuant els casos de Pere Bescompte i Jaume Llussà, i que va provocar la fugida i exili d’altres militants independentistes.
Pocs mesos després d’aquelles detencions terroritzadores, el 14 de març de 1982 Carles Castellanos (detingut amb Mait Carrasco, Blanca Serra, Eva Serra, Teresa Lecha i Ramon Pelegrí) va tornar a ser detingut i empresonat: aquest cop per la pancarta amb el lema “Independència” a la manifestació contra la LOAPA (llei de restricció de l’autonomia). Als detinguts se'ls va acusar d’apologia de la rebel·lió i incitació a la sedició. Els membres d’IPC van romandre a la presó un mes llarg “sense que més tard cap dels detinguts rebéssim cap indemnització ni rescabalament per aquella arbitrarietat.” Cal recordar que el responsable polític de les detencions, Jorge Fernández Díaz (PP, aleshores AP), és l'actual ministre de l'Interior espanyol.
L’abril de 1988, el Carles torna a ser detingut al Campus de la Universitat Autònoma (UAB), el seu lloc de treball, després que dos activistes de Terra Lliure i veïns de Manresa fossin detinguts a Sant Just Desvern. De nou va tornar a ser torturat, en una caserna de la Guàrdia Civil de Madrid.
El dirigent independentista va romandre a la presó d’Alcalá-Meco durant mesos, fins al gener de 1989, en què va ser alliberat, en llibertat provisional i després de moltes mobilitzacions i pressions de la societat civil catalana (entre els quals hi havia professors universitaris, polítics, artistes, etc.).
Dos anys després, en el judici de febrer de 1991, en què també jutjaven a l’audiència especial de Madrid Carles Benítez, Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, Castellanos va ser absolt per manca de proves, ja que l’única prova incriminatòria existent consistia en unes declaracions d’un dels detinguts, que va negar durant el judici i que va denunciar que havien estat extretes sota tortures a la caserna.
Només un any després d’haver estat absolt, Castellanos havia de ser objecte d’una detenció a mans de la Guàrdia Civil. Les detencions iniciades el 28 de juny de 1992, la coneguda Operació Garzón, ja havien estat preconcebudes pels aparells de l’Estat amb l’objectiu de detenir i torturar el dirigent visible de l’MDT. Als primers detinguts, d’entrada, els agents que els torturaven van intentar incriminar infructuosament Castellanos amb les activitats clandestines de Terra Lliure. En una segona tongada del fil de les detencions, però, el seu nom ja va aparèixer en els testimonis d’alguns detinguts i torturats a les diferents casernes.
Amb una experiència manifesta que ensumava la repressió de lluny, va optar per passar a la clandestinitat; posteriorment va creuar els Pirineus i va viure durant mesos a diferents països d’Europa.
D’aquest nou i reiterat exili en cal destacar dos aspectes: el primer, el fet que durant anys ha ocultat el lloc o el país on va romandre exiliat (després de passar per països com Bèlgica), seguint les velles normes de seguretat militant, que esdevé obsessiva quan un en resulta escaldat. I un segon aspecte: quan va sol·licitar ajuda als independentistes bascos (que comptaven amb un eurodiputat aconseguit amb el suport de l’independentisme català), la xarxa europea abertzale se’l va treure del damunt, fet que es va convertir en un escarni d’aquella Carta de Brest i de la incomptable solidaritat que l’independentisme català els havia ofert durant dècades.
Finalment, a partir de les gestions dels advocats i un cop s’havia aturat la ràtzia de l’Operació Garzón, les coses es van anar normalitzant: Carles Castellanos va poder tornar a Catalunya amb la garantia que no seria detingut de nou i torturat, com tantes altres vegades. La tardor de 1992 va poder declarar lliurement, juntament amb el seu advocat, davant el jutge que instruïa la causa. La inconsistència de les acusacions sobre ell, la manca de proves, l’escàndol per les denúncies de tortures als detinguts durant l’estiu de 1992, i l’expectació política que van generar aquelles detencions, van afavorir la resolució judicial d’eximir-lo de l’acusació que inicialment i amb molt interès es portava a terme des de l’Audiència Nacional espanyola.
D’aquest trajectòria militant podríem extreure aquella conclusió, convertida en consigna durant els anys de l’independentisme de combat, com a vacuna i com a bandera de lluita: “On hi ha repressió hi ha resistència.” Però més aviat, i des de la situació actual d’hegemonia de l’independentisme, bé hauríem de dir els versos de Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.”
L’aprenentatge que després d'aquesta vida de compromís potser és intransferible, inenarrable en la seva totalitat. Però ha estat, entre altres tantes coses, llavor de llibertat (i d’anàlisi, de defensa de la llengua, d’amor a la terra, de respecte, de resolució, de resistència, de solidaritat internacional, de fermesa...).
