Les primeres dues setmanes de maig hom ha commemorat el 70è aniversari de la "fi de la guerra a Europa". El 9 de maig ha quedat ja consagrat, per bé no com a festiu, com la Diada d'Europa, i dins i fora del nostre subcontinent hom ha recordat el que va suposar l'entrada a Berlín de les tropes soviètiques. La fi, en tot cas, és la de la "Segona Guerra Mundial a Europa". A l'Àsia Oriental la guerra es perllongaria fins el mes d'agost. D'altra banda, la "guerra freda", unida a conflictes armats "regionals" (Grècia, Corea, etc.), encara hauria de durar quaranta-cinc anys. I el darrer quart de segle, lluny de suposar la "fi de la història" ha continuat marcat per "guerres i revolucions".
Girem, però, la vista no pas al post-1945, sinó al pre-1945. Per a la Segona Guerra Mundial hom assenyala habitualment com a data d'inici l'1 de setembre del 1939, amb la invasió alemanya de Polònia. La historiografia xinesa ha promogut com a data d'inici el juliol del 1937, amb l'ocupació japonesa de Beijing. Encara podríem pensar en la invasió italiana d'Etiòpia d'octubre del 1935. En tots tres casos, la promesa de la Gran Guerra com la "guerra que havia de posar fi a totes les guerres" resulta traïda per la realitat de l'imperialisme. El militarisme i l'autoritarisme de (no tan sols) Itàlia, Japó i Alemanya ja s'havia estrenat molt abans en la repressió interna del moviment obrer independent.
L'estiu del 1935, malgrat la consolidació del règim feixista a Itàlia i del règim nazi a Alemanya, de la dretanització de les "democràcies occidentals", encara hi havia una aparença d'estat de dret. A Espanya, la revolució asturiana d'octubre del 1934 havia estat brutalment reprimida, la Generalitat de Catalunya suspesa, però ni el Partit Radical ni la CEDA, en coalició de govern, havien suprimit la república pluripartidista. La tardor del 2013, el periodista Josep Jaume (nascut el 1951) reconstruïa en un article al Diario de Mallorca (http://www.diariodemallorca.es/ocio/2013/11/17/bob-paraiso-mallorquin-infierno/890552.html) a partir de la memòria familiar, com havien viscut al Port de Pollença un grup de joves aquell darrer estiu de pau. Alexander Sepasgosarian aprofundí en el relat en un article publicat poc després en el Mallorca Magazin (http://mallorcamagazin.com/gesellschaft/insel-historie-n/2013/12/08/38998/der-letzte-mallorca-sommer-vor-auschwitz.html). El fil conductor de la història són dos xalets d'estiueig. Un és propietat del polític socialista Alexandre Jaume. L'altre ha estat llogat per una família judeo-alemanya de cognom Warburg.
Alexandre Jaume Rosselló tenia llavors 56 anys. Nascut a Montevideo d'una família mallorquina benestant, s'havia establert definitivament a l'illa en el 1904. El seu oncle, Alexandre Rosselló Pastors (1853-1928) havia estat de jove membre del Partit Republicà Federal, per afiliar-se després, en el 1881, al Partit Liberal (fou diputat ininterrompudament des del 1901 al 1923). També inicialment, Alexandre Jaume milità al Partit Liberal, i fou regidor a l'Ajuntament de Palma. Hi trencà definitivament en el 1919 per ingressar en el PSOE. En les eleccions generals del 1931 i del 1933, fou elegit diputat. Per aquella època havia publicat una anàlisi sobre els fets d'octubre ("La insurrección de octubre: Cataluña, Asturias, Baleares"). A la "casa Jaume" de Pollença hi havia de passar l'estiu, en companyia de la dona i fills i del seu nebot, Andreu Jaume Rovira.
Albert i Sara Warburg estiuejaven per primera vegada a Pollença, en companyia de la seva filla universitària de 18 anys, Roberta (Bob). Havien fet el viatge des de Berlín, per tren, fins a Barcelona; de Barcelona a Palma, en vaixell; i de Palma a Pollença en cotxe.
Els cosins Jaume i la filla dels Warburg, Bob feren amistat. D'aquells dies de juliol i agost, roman el testimoni de les fotografies fetes per Andreu Jaume Rovira. Els records posteriors d'Andreu Jaume sobre les converses amb els Warburg manifesten dues posicions diferents. El matrimoni Warburg, com molts altres jueus alemanys, consideraven que l'antisemitisme del govern nazi no conduiria a "res d'irreparable". No era de la mateixa opinió Bob, que havia amagat als pares els problemes que ja havia tingut per ser jueva a la universitat en el curs 1934-1935.
El comiat d'agost del 1935 es fa amb la promesa de repetir l'estiueig de dos mesos en el 1936. Però moltes coses havien de passar de mentres. El pessimisme de Bob sobre el futur dels jueus a Alemanya fou ratificat el mateix setembre del 1935, amb la "Llei per a la Protecció de la Sang Alemanya i de l'Honor Alemany", promulgada amb motiu de la Trobada de l'NSDAP a Nuremberg.
El juliol del 1936, arribà amb els Jaume d'estiueig a Pollençà. Alexandre Jaume ja no havia estat reelegit diputat en les eleccions de febrer. El diumenge 19, es presentaren a casa Jaume dos guàrdies civils, que comunicaren a l'ex-diputat que era detingut per ordre de les autoritats militars, en el marc de la declaració d'estat de guerra. Se'l volien dur en pijama, i Jaume protestà: "Ahora me detienen, pero mañana puedo ser el gobernador civil de la provincia, así que deberán atenerse a las consecuencias". Els guàrdies civils accediren a que es vestís. Després del 5 de setembre, tot Mallorca quedaria en mans del bàndol facciós. Jaume romangué detingut en l'Hospital Provincial. El 24 de febrer del 1937 fou afusellat juntament amb Emili Darder, Antoni Mateu Ferrer i Antoni Maria Ques Ventayol. Setanta anys després dels fets, en el Diario de Mallorca, el seu besnebot recordava els fets emprant el testimoni d'Andreu Jaume Rovira (http://fideus.blogspot.com.es/2006/07/el-final-de-alejandro-jaume.html).
Els Jaume ja no recuperarian la casa del Port de Pollença, confiscada pels militars. En el 1946, els cosins Jaume començaren a fer gestions per conèixer el parador de Roberta Warburg. Deu anys abans havien tingut anotada l'adreça de Berlín, però l'havien perduda amb la confiscació de la casa de Pollença. Van recórrer al Consolat d'Argentina, que els posà en contacte amb la Creu Roja internacional. Poca cosa més els pogueren dir més que gairebé la totalitat dels jueus de Berlín foren enviats als camps d'extermini. El destí més probable era Auschwitz, si bé en el registres del camp no hi trobaren els noms.
