Si hom prova d'introduir en un cercador d'internet l'expressió "teoria del valor", la funció d'addició de paraules a l'expressió ens mostra, a més de paraules com "afegit" o "treball", un nom propi, el de Karl Marx. Tant és així que moltes persones hi fan una associació directa, o situen entre els primers postulats del marxisme la idea que "el treball és la font de tota riquesa" o que "el valor d'una cosa es mesura en les hores de feina que cal per produir-la". D'aquesta manera la frase següent del Programa de Gotha (1875) del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) sembla ben marxiana:
"El treball és la font de tota riquesa i de tota cultura, i com que el treball profitós tan sols és possible en la societat i amb la societat, el rendiment del treball pertany sense retallades, amb el mateix dret, a tots els membres de la societat"
I tanmateix, Marx carrega contra la frase (https://www.marxists.org/catala/marx/1875/randglos.htm):
"El treball no és la font de tota riquesa. La natura és tant font dels valors d’ús (i certament en això consisteix la riquesa!) com el treball, que és tan sols l’expressió d’una força natural, la força de treball humana. Aquesta frase es troba en tots els manuals escolars i és correcta en la mesua que se subordina al treball amb les eines i els mitjans adients. Un programa socialista no pot permetre però que aitals frases burgeses amaguen lescondicions que són les úniques que els donen un sentit. Tan sols [1] en la mesura que l’home des del principi es comporta envers la natura, la primera font de tots els mitjans i subjectes del treball, com si en fos pròpia, la tracta com si li pertanyés, el seu treball esdevé la font dels valors d’ús, i per tant també de la riquesa. El burgès té una bona raó per atribuir al treball una força creadora sobrenatural; ja que pel fet que la natura limita el treball se segueix que l’humà que no posseeix cap altra propietat que la seua força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d’ésser l'esclau d’altres homes, que s’han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb el llur permís, i per tant tan sols viure amb el llur permís."
Fetes aquestes puntualitzacions, Marx proposa una frase molt més contextualitzada: "Com que el treball és la font de tota riquesa, ningú a la societat es pot apropiar de riquesa si no és com a producte del treball. Per tant si ell mateix no treballa, viu del treball d'altri i també adquireix la seua cultura a costa del treball d’altri".
En qualsevol cas, la teoria del valor remunta a temps molt anteriors a Marx. Francois Quesnay a "Tableau économique" (1759) havia modelitzat l'economia d'un país a través de tres agents: els terratinents, els camperols i els burgesos (artesans i mercaders). La font de la riquesa, per Quesnay i els fisiòcrates, es trobava en l'agricultura. A "The Wealth of Nations" (1776), Adam Smith ho generalitzava a tota mena de treball productiu, agrícola o manufacturer: "El preu real de qualsevol cosa és el que costa d'adquirir-la, l'esforç i penúries per adquirir-la". Així, el fonament del valor bescanviable de totes les coses és la "quantitat de treball que permet aconseguir-les o comprar-les". David Ricardo desplegà encara més aquesta "teoria laboral del valor" a "Principles of Political Economy and Taxation" (1817) per dir que "el valor d'una mercaderia, o la quantitat de qualsevol altra mercaderia amb la que es bescanviarà, depén de la quantitat relativa de treball que cal per produir-la, i no a la compensació més o menys gran que hom pagarà per aquesta feina".
El context social de l'Anglaterra de Smith i de Ricardo havia variat substancialment. El desplegament de la indústria havia augmentat el pes social del proletariat industrial, i també la seva contraposició als fabricants. A "Labour Defended against the Claims of Capital" (1825), Thomas Hodgkin pren la teoria del valor de Ricardo per evidenciar l'explotació laboral com a font de la riquesa industrial. Marx atribuïa a la creixent lluita de classes, el fet que la teoria econòmica burgesa abandonés el concepte de valor. Així, els economistes quedaven reduïts a vulgaritzadors i ofuscadors, a centrar-se en els fluxos d'oferta i demanda com a determinants dels preus, tota vegada que parlar de "valors" era una abstracció innecessària de la realitat dels preus. La pròpia teoria econòmica fou relativament abandonada en favor de les aproximacions més "històriques". Carl Menger, però, reivindicà la rellevància de l'economia teòrica, i a "Grundsätze der Volkswirtschaftslehre" (1871), avança una teoria del valor basada en la utilitat marginal, emmarcada en l'individualisme metodològic.
Entrat ja el segle XX, es generalitzà la terminologia segons la qual Smith i Ricardo formaven part de l'escola clàssica, mentre que del marginalisme havia emergit una escola neoclàssica. Si l'escola clàssica emfasitzava la macroeconomia, l'escola neoclàssica emfasitzava la microeconomia. Justament les febleses en el camp de la macroeconomia, manifestades especialment durant la Gran Recessió posterior al 1929, obligaven a una resposta. Ara no tenien, com cent anys abans, a quatre propagandistes com Hodgkin, sinó tota una Unió Soviètica que intentava aplicar els principis marxians (i, de retruc, ricardians) a una economia en vies d'industrialització. "The General Theory of Employment, Interest and Money" (1936), de John Maynard Keynes, anuncià una forma de capitalisme autoregulat a través de l'intervencionisme estatal (despesa i endeutament públics, política fiscal progressiva, etc.). Després de la guerra, aquest model fou saludat com la síntesi definitiva, i el creixement sostingut fins i tot en les economies més madures semblava donar-hi la raó. La crisi del 1973 trencaria aquesta tendència, i donaria pas a allò que sovint s'ha anomenat "neoliberalisme" o "neoconservadurisme", mentre els economistes autodenominats "keynesians" o "ricardians" davallaven a les catacumbes. L'ensulsiada del bloc soviètic i la manera com s'ha gestionat la Gran Recessió que esclatà la tardor del 2008 han enfortit més aquesta onada "neoclàssica".
Fa ara uns cinquanta anys, és a dir abans del 1973 (i del 1968), l'escola neoclàssica va haver de resistir els embats neoricardians de Piero Sraffa. Sraff havia nascut l'agost del 1898 en el si d'una família jueva de Torí. Després d'haver estudiat a la London School of Economics (1921-1922), ocupà posicions en el Departament de Treball de la província de Milà, i fou després professor d'economia política a Perugia i a Càller. En temps d'ascens del feixisme, les seves amistats amb dirigents socialistes i comunistes, com Antonio Gramsci o Filippo Turati, feien més precària la seva posició, i fou John Maynard Keynes qui, en el 1927, aconseguí de treure'l d'Itàlia per ingressar com a professor a la Universitat de Cambridge. Anys i panys de recerques convergiren en el 1960 a "Production of Commodities by Means of Commodities", obra considerada el punt d'inici de l'escola neoricardiana. Una altra obra seminal de l'escola fou "Essays in the Theory of Economic Growth", de Joan Robinson, publicada en el 1962. Robinson, llavors de 59 anys, era classificada entre els "keynesians d'esquerres" i en 1942 havia escrit "An Essay on Marxian Economics".
En l'altra banda de la controvèrsia participaren especialment Paul Samuelson i Robert Solow, del MIT. Samuelson, nascut en el 1915, era reconegut per l'èxit de "Foundations of Economic Analysis" (1947). Solow, nascut en el 1924, havia estat membre del Consell d'Assessors Econòmics de l'Administració Kennedy. Com que era una cosa de Cambridge contra Cambridge, és a dir del Cambridge neoricardià d'Anglaterra contra el Cambridge neoclàssic de Massachusetts, la historiografia parla de "controvèrsia de Cambrige" o més específicament de "controvèrsia de capital de Cambrige". El nom de capital fa referència al fet que el punt central de la controvèrsia eren els béns de capital (per oposició als béns de consum) i sobre el seu paper en la producció i distribució agregades. Els neoricardians o sraffians assenyalaven les febleses de la teoria neoclàssica en aquest punt. Simplificadament, els neoricardians consideraven que els neoclàssics no superaven el problema de l'agregació, i que allò que els valia en la descripció de comportaments individuals no valia en el comportament agregat.
El model de creixement de Solow partia d'una funció de producció Q = A.f(K,L), que l'expressava com el producte del nivell tecnològic (A) i de la funció combinada del valor dels béns de capital (K) i del treball esmerçat (L). Aquesta funció, vàlida per a cada empresa individual, també ho seria per a l'economia agregada. Els ingressos dels capitalistes i dels treballadors serien iguals al producte marginal respectiu, i la taxa de benefici a la relació entre aquests productes marginals. Si la taxa de benefici augmenta, la caiguda corresponent del preu del treball afavorirà la contractació de treballadors, i a l'inrevés.
Joan Robinson remarcava que, si bé hom pot generalitzar el "factor de producció" treball per les característiques comunes a totes les persones treballadores assalariades, això no era possible fer-ho amb el "factor de capital", per l'heterogeneïtat de formes que pren (matèries primeres, materials auxiliars, energia, instruments de treball, construccions, etc.). Els neoclàssics responien assenyalant que cada factor de capital té un valor monetari, i que allò que cal agregar és justament aquest valor. Els sraffians veien en aquesta resposta un argument circular, ja que el valor financer de cada element de capital és determinat en part per la taxa de benefici, la qual els neoclàssics volen explicar a través del valor financer dels elements de capital.
Sraffa proposava una alternativa per agregar els béns de capital. Cada bé de capital és resultat, al seu torn, d'un procés de producció, de manera que conté "treball previ" (dated labor), més o menys antic. Tot i amb tot, també fent-ho d'aquesta manera, Sraffa admetia que la taxa de benefici havia de ser comptada la quantificació "laboral" de cada bé de capital. Així doncs, en definitiva, la taxa de benefici del capital no pot ser deslligada de la mesura d'aquest capital. A més, Sraffa aprofundí matemàticament en la relació entre la composició de capital (condicionada a la tecnologia) i la taxa de benefici. Lluny d'ésser monotònica, Sraffa presentava en casos en els que una tècnica de producció podia minimitzar costos tant a una baixa taxa de beneficis com a una d'elevada, mentre que una altra tècnica feia la minimització en taxes intermèdies. El mateix Samuelson, en el 1966, admeria:
"El fenomen de minimització a una taxa d'interès (sic) molt baixa per a una sèrie de tècniques que havien semblat viables tan sols a una taxa d'interès molt elevada suposa quelcom més que dificultats esotèriques. Mostra que el relat simple explicat per Jevons, Böhm-Bawerk, Wicksel i altres autors neoclàssics - que sostenien que, com que la taxa d'interès cau com a conseqüència de l'abstenció de consum present en favor de consum futur, la tecnologia ha d'esdevindre en un cert sentit més 'complet', més 'mecanitzada' i 'més productiva - no pot ser universalment vàlid".
L'escola neoclàssica assumí aquestes limitacions i desplegà modelitzacions que internalitzaven aspectes que el model de Solow deixava com a exògenes. És el cas dels models de creixement basats en Ramsey-Cass-Koopmans. Per la banda ortodoxa, doncs, la controvèrsia de Cambridge fou una victòria pírrica dels "anglo-italians". El passat mes d'abril, en relació a discussions sobre "Le capital au 21e siècle" (http://piketty.pse.ens.fr/fr/capital21c), James K. Galbraith es queixava del fet que en aquest llibre tan sols es dediquessin "tres pàgines a les controvèrsies Cambridge-Cambridge" (http://www.dissentmagazine.org/article/kapital-for-the-twenty-first-century). Per la seva banda Paul Krugman (http://krugman.blogs.nytimes.com/2014/04/24/on-gattopardo-economics/?_php=true&_type=blogs&_php=true&_type=blogs&module=BlogPost-Title&version=Blog%20Main&contentCollection=Opinion&action=Click&pgtype=Blogs®ion=Body&_r=1) sortia en defensa de Piketty front els crítiques de l'esquerra. Krugman es planyia de dos postulats "d'alguns economistes de l'esquerra":
1) "Cal creure en l'existència d'una mesura agregada perfectament ben definida del capital per creure en la teoria de productivitat marginal de la distribució de renda".
2) "Si creu, o fins i tot uses, la teoria de la productivitat marginal, admets que els capitalistes mereixen els seus ingressos".
Lars Pålsson Syll trobava aquest comentari de Krugman una trivialització desafortunada de la controvèrsia de Cambridge (http://larspsyll.wordpress.com/2014/04/24/krugmans-misleading-trivialization-of-the-capital-controversy/).
