El traspàs de la presidència de l'Estat Espanyol realitzat el passat mes de juny sense esperar al fet biològic ha servit en diversos rodals, bé en els carrers i places, bé en papers i textos, dissecar una vegada més els detalls de lo que se sol anomenar "transición" i que més valdria anomenar "continuïtat del franquisme per altres mitjans". La reforma post-franquista, que conduí a una constitució política homologable a la d'altres estats de l'Europa Occidental, generà una sèrie d'expressions polítiques que després han fet forat. Una d'aquestes és aquella que diu "café para todos".
Si cerquem aquesta frase en el cercador Google dels nostres dies trobarem articles d'opinió més o menys recents de l'Enric Juliana (2011), d'en Ramón Tamames (febrer del 2014) i d'en Xavier Rius (maig del 2012), un reportatge de TV3 (2011) i un especial de "El Mundo" sobre la "España de las autonomías". Curiosament, si cliquem la forma catalana "cafè per a tothom" trobarem un resultats força similars: articles i reportatges sobre la història de la "Espanya de les autonomies" i sobre la situació present. Aquesta coincidència de resultats ja ens indica una constant dels mecanismes de formulació ideològica i terminològica de l'autonomisme i del post-autonomisme principatins: la traducció pura i dura d'allò segregat per l'espanyolisme.
"Cafè para todos", al capdavall, és una expressió de tres mots. El "cafè" és una metàfora de "l'autonomia", mot que en grec vol dir "qui es fa la llei d'un mateix". "Para" és una preposició que marca el datiu del tercer mot i darrer de l'expressió: "todos". "Todos" indica un conjunt universal d'elements. En el context del nacionalisme espanyol on s'origina aquesta expressió l'univers és, com d'habitud, "Espanya". Però, ¿i els elements? Els elements, en aquest cas, no són, com de vegades es presenta la qüestió, "tots els 'espanyols'", sinó que els elements són "les regions" o, si es vol emprar el llenguatge de la constitució del 1978, "les nacionalitats i les regions".
En aquest punt, és ben comprensible la reacció a l'expressió per una part de l'independentisme català, tant del vell com del nou, tant del més territorialment restrigint, com del menys: "Catalunya no és Espanya, ergo les ximpleries sobre el 'cafè per a tothom' i els seus avantatges i desavantatges ens la rebufen". Resposta que es pot fer extensiva a altres debats d'aquestes setmanes sobre "monarquia o república".
Però ull viu amb algunes reaccions benintencionades. Quan, des de la Catalunya del segle XXI, hom repeteix, com feia Duran Lleida, la frase de Cambó "Monarquia? República? Catalunya!", cal pensar què diu realment. Perquè aquestes "monarquia" i "república" tenen un cognom nacional que no convé elidir. La frase "Monarquia espanyola? República espanyola? Catalunya!" té menys ritme, cal admetre-ho, però és directament substituïble per la que voldrien dir la majoria de neocambonistes: "Espanya? Catalunya!". Em temo, però, que Duran Lleida repeteix la frase amb la intencionalitat de Cambó: defendre un accidentalisme de formes de l'estat espanyol (considerar monarquia i república com a accidents) per passar directament a l'accidentalisme sobre les relacions territorials (considerar una Catalunya independent o autònoma com a accidents).
Tornem, però, a la frase inicial, és a dir la que havíem traduït com a "autonomia per a totes les nacionalitats i regions de l'estat espanyol". El mot "autonomia" que, inicialment, era sinònim de "sobirania" i d'"independència", va tornar fa temps en gairebé un antònim. En la majoria d'usos contemporanis "autonomia" vol dir el dret de fer-se una part de la pròpia llei a condició d'acceptar la sobirania d'un altre ens. Al pas que anem, però, és probable que sobirania acabi significant el mateix, i potser independència i tot. Fets aquests aclariments, caldrà repetir que no seria cert que l'"autonomia per a totes les nacionalitats i regions de l'estat espanyol" sigui una pensada maquiavèl·lica dels "pares" de la Constitució del 1978. En aquest punt, com en d'altres, bevien d'una tradició un xic més antiga.
No farem com farien ara els addictes a la historiografia espanyola, i citaríem Estrabó sobre la multitud de pobles que grecs, púnics i romans s'hi trobaren el seu temps. Aquella bona multitud de pobles, de fet, va aprendre la noció d'Hispània/Ibèria, dels conqueridors. Tampoc no farem com fan les altres historiografies alternatives, delitoses de trobar continuïtats temporals, entre les diferents divisions polítiques que han creuat la noció d'Hispània/Ibèria. Ara bé, els límits de les "nacionalitats i regions" del 1978 són el resultat d'una construcció històrica, on es barregen les antigues fronteres dels reialmes medievals amb la suposada racionalització de les demarcacions borbòniques.
Si deixem de banda els migrats conceptes d'autonomia local de les constitucions anteriors, el primer antecedent directe el trobem en el Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola. El Títol Preliminar d'aquesta constitució era dedicat íntegrament als drets naturals de tota persona. El Títol Primer defineix la Nació Espanyola:
- article 1. Integren la Nació Espanyola els Estats d'Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València, Regions Bascongades. Els estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seves necessitats territorials.
- article 2. Les Illes Filipines, de Fernando Poo, Annobon, Corisco, i els establiments d'Àfrica, suposen territoris que, a mesura dels seus progressos, s'elevaran a Estats pels poders públics.
Aquest "cafè per a tothom" de dues velocitats no entrà mai en vigor. La Constitució del 1876 dedicava el Títol X a les "diputacions provincials i als ajuntaments" i el Títol XIII al "govern de les províncies d'ultramar". Més enllà de reconèixer els "interessos peculiars de la província o del poble", l'autonomia local queda a l'arbitratge de la llei que desplegava aquesta constitució. Aquest marge de maniobra, però, permeté la formació d'una Mancomunitat de Catalunya entre les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona (1913-1925).
La Constitució del 1931 definia "España" com una "república democràtica de treballadora de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia". També deia que "la República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipis i les Regions". És significatiu que el Títol Primer fos dedicat a "l'organització nacional". L'article 8 deia:
"L'Estat espanyol, dins dels límits irreductibles del seu territori actual, serà integrat per Municipis mancomunats en províncies i per les regions que es constitueixin en règim d'autonomia".
En aquest títol s'establien els mecanismes d'accés a aquesta autonomia (articles 11 i 12), es prohibia la Federació de regions autònomes (article 13) i es definien les competències exclusives de l'Estat (article 14). Aquestes clàusules foren reciclades, amb modificacions, per al Títol VIII de la Constitució espanyola del 1978. L'Estatut de Núria, aprovat abans d'aquesta Constitució, fou passat pel ribot i transformat en l'Estatut del 1932. El segon Estatut d'Autonomia, el del País Basc (Biscaia, Guipúscoa i Àraba, sense el comtat de Treviño), no fou aprovat fins el 10 d'octubre del 1936, quan la guerra ja havia deixat una bona part d'aquests territoris bascos sota control facciós. El tercer Estatut d'Autonomia, el de Galícia, va arribar a ser referendat, el 28 de juny del 1936, però el procés fou tallat per l'aixecament facciós (que controlà tot Galícia gairebé des del primer moment). En el moment d'esclatar la guerra, hom havia començat iniciatives autonòmiques formals a Andalusia, a Aragó i al País Valencià, i s'havien estudiat també per a altres territoris.
La diferència entre la Segona República espanyola i la monarquia post-franquista es trobaria amb la velocitat de la formació d'estatuts d'autonomia. Tant en un cas com en l'altre, corresponia als estatuts respectius fixar, d'entre les competències possibles, quines serien assumides per la "regió autònoma". El canvi terminològic del 1978, de regió a nacionalitat/regió tampoc no implicava gaire canvi, car el dret d'autonomia era equivalent. Però si mentre en els anys 1930, els processos autonòmics eren fruit del treball del territori, en l'escenari post-1978 la participació de les direccions dels grans partits estatals fou més clara. Tot i amb tot, la definició de les fronteres autonòmiques va dependre en no pocs casos dels particularismes provincials.
Si repassem les referències al "cafè per a tothom" que s'han escrit en clau autonomista catalana trobarem referències inevitables a "Galeusca". Segons aquesta idea, la reivindicació autonòmica era limitada a les "nacionalitats històriques" de Catalunya-Principat, País Basc-Bascongades i Galícia. De fet, en el llenguatge polític de l'estat espanyol, encara es parla de "comunitats autònomes històriques" que referir-se a aquestes tres i a Andalusia, particularment pel fet que en aquests quatre territoris les eleccions a les assembles legislatives autonòmiques no es fan simultàniament a les eleccions locals. No obstant, paga recordar que aquesta visió esquemàtica tampoc no s'ajusta a la realitat, ja que hom podria desajustar els calendaris electorals de les altres comunitats autònomes a través del recurs (no emprat, però previst de vegades en els estatuts) d'avançar eleccions. També, ja posats, cal recordar el cas específic de la Comunitat Foral de Navarra.
Sigui com sigui, tant el "café para todos" com el Galeusca no deixen de reflectir una visió hispanocèntrica o, si es vol, hispanoreferent. No és que això sigui dolent en ell mateix, car la frase "L'autonomia que ens cal, és la de Portugal" també és hispanocèntrica (en el sentit etimològic del terme "hispània"). Però no es pot ser a missa i repicar. Les organitzacions que defensen l'articulació dels Països Catalans, a banda, es foten un tret al peu si repeteixen aquests marcs territorials (els del 1873 o els del 1978, tant se val).
El mot d'ordre d'ara és obrir un procés instituent. Centrar-se massa en la conquesta de les institucions existents, a través de fronts amplis que presenten candidatures atractives a les conteses electorals, pot impedir el qüestionament dels marcs territorials de "l'Estat de les autonomies". Fins i tot, si hom considera accidentals i indiferents aquests marcs territorials, caldria recordar que moltes de les batalles del futur es jugaran en terrenys més amples que els estats actuals o els que vindran. El "cafè per a tothom" haurà de voler dir llavors tothom (un tothom planetari), i el cafè haurà de ser una autonomia que faci honor al seu nom per a les persones i les seves associacions lliures.
PS. Avui és Catorze de Juliol, una jornada històrica en la revolució mundial. Però ben enverinada de grandesa patriotera, sigui implícita o explícita, fa que com Brassens, haguem de cantar:
Le jour du 14-juillet
Je reste dans mon lit douillet
La musique qui marche au pas
Cela ne me regarde pas
