La intensificació de l'ofensiva antiobrera i antipopular a tot Europa en els darrers cinc anys ha fet més que tots els discursos per refutar el caràcter suposadament neutre de les "institucions democràtiques". A través de lleis i, fins i tot, de reformes constitucionals, aquestes institucions democràtiques han procedit a la "nacionalització" dels deutes privats vinculats a la bombolla financera de les dues dècades precedents i, tot seguit, han carregat el seu pagament a les classes populars, particularment a la classe treballadora, en forma de fortíssimes retallades salarials i en les condicions laborals, i també en la degradació dels serveis públics. Qualsevol participació institucional des d'una lògica d'unitat popular o d'aliança obrera ha de tindre una perspectiva de desobediència contra aquest curs, de ruptura de la legalitat suposadament neutral i de la construcció d'un contrapoder. Això és encara més palès en el cas de les nacions oprimides d'Europa que troben en la superestructura institucional un obstacle per a l'exercici del dret d'autodeterminació i l'alliberament nacional. No és tasca senzilla. La ideologia dominant tendeix a reduir els fets polítics a qüestions tècnico-jurídiques, que justifiquen alhora la promoció i enriquiment d'una casta formada per polítics professionalitzats i alts funcionaris. De l'altra, aquesta mateixa casta enfosqueix les relacions reals d'opressió i fa que sectors avançats i combatius de les classes populars considerin que com més lluny se sigui de l'àmbit institucional millor.
Fa poc menys de 30 anys, el Consell Local de Liverpool desafià les polítiques neoliberals del govern britànic de Margaret Thatcher. Les eleccions municipals del 1983 havien donat la victòria als laboristes, amb 47 regidors, una bona part dels quals membres o simpatitzants de la tendència trotsquista Militant. En el 1985, les polítiques d'austeritat pressupostària de Thatcher atacaren directament l'autonomia fiscal dels consells locals, i Liverpool i uns altres quinze municipis desobeïren no aprovant cap pressupost per aquell exercici fiscal. Eventualment, Thatcher aconseguí imposar-se a aquesta "rate-capping rebellion". En el març del 1987, els 47 regidors del Consell Local de Liverpool foren destituïts per l'auditor del districte. A final d'aquell any, Peter Taaffe, membre del Consell Editorial de "Militant" i Tony Mulhearn, un dels regidors destituïts, publicaren "Liverpool - A City that Dared to Fight" (http://www.socialistparty.org.uk/liverpool/).
Com un dels centres industrials històrics d'Anglaterra, la vida de Liverpool ha estat marcada per cicle capitalista. Les crisis dels anys 1930 (amb taxes de desocupació que arribaren al 34%) i dels anys 1970-1980 (amb índexs de desocupació que arribaren al 17%) deixaren petjada. La crisi actual ha frenat el suposat "renaixement" de Liverpool: a hores d'ara, un 28% de les llars de la ciutat són castigades per la manca de feina.
El Consell Local de Liverpool, tradicionalment, havia estat un feu dels conservadors. El perfil "reformista" dels Conservadors de Liverpool actuà com un fre al creixement electoral dels liberals, primer, i dels laboristes, després. De fet, els laboristes de Liverpool no van guanyar unes eleccions municipals fins el 1955. En els anys 1960, els conservadors ja havien cedit el seu espai, als liberals. De fet, des del 1973, els dos principals partits han estat els laboristes (amb majories entre el 1983 i el 1992; el 1996 i el 1998; i des del 2010) i els liberal-demòcrates (amb majoria entre el 1998 i el 2010). Aquest escenari contrasta amb el panorama britànic, dominat fins fa no gaire per un bipartidisme entre conservadors i laboristes.
Així doncs, el 3 de setembre del 1979, mentre els tories de Thatcher guanyaven les eleccions al Parlament britànic, els laboristes aconseguien 46 regidors al Consell Local de Liverpool. Malgrat la victòria, el Partit Laborista de Liverpool no tenia una majoria clara. Tot i així, emprengueren una sèrie de mesures per fer front a la crisi laboral i social, per a la qual cosa van haver de recórrer a un augment dels impostos municipals del 50% el 26 de març del 1980. L'1 de maig d'aquell any, unes eleccions parcials canviaren la composició municipal, i una coalició entre liberals i conservadors va desplaçar els laboristes. Un any després, el 7 de maig del 1981, eren els laboristes els qui aconseguien una majoria en el Consell del Comtat de Merseyside. Liverpool és integrada en el comtat de Merseyside, i la policia territorial a la ciutat és la Policia de Merseyside. Fou una detenció amb brutalitat policial, el 3 de juliol d'aquell any, la que va encendre els avalots de Toxteth, al centre de Liverpool, però alhora els avalots eren un símptoma de la situació social i econòmica, amb unes taxes d'atur que afectaven especialment Toxteth i, particularment, els seus joves negres.
Les eleccions municipals del 6 de maig del 1982 alteraren poc la composició del consistori (42 regidors laboristes; 36 liberals i 21 conservadors). Malgrat disposar d'una majoria minoritària, els laboristes s'estimaren més cedir les presidències dels comitès a la coalició liberal-conservadora. La resta de l'any fou marcat per diverses protestes contra les retallades en el serves públics, que culminaren en l'ocupació de l'institut d'ensenyament de Croxteth, per evitar-ne el tancament (cosa que s'aconseguí, malgrat que el centre fou tancat en el 2010 amb arguments similars als esgrimits en el 1982). El 27 de setembre del 1983 es realitzà una jornada de vaga general a la ciutat contra les privatitzacions.
Des l'oposició municipal, el Partit Laborista s'implicà en aquestes lluites. En certa forma, la orientació del Partit Laborista de Liverpool era esperonada pels membres i simpatitzants de Militant. Anteriorment a les reformes de l'era de Tony Blair, el Partit Laborista encara actuava com el braç polític de les "Trade Unions". Això, és clar, no evitava, i fins i tot alimentava, els trets, per dir-ho en paraules de Lenin, "oportunistes, socialxovinistes i professionalistes". L'estructura del Partit Laborista, a diferència de la dels partits homòlegs continentals, facilitava, no obstant, tàctiques d'entrisme com la propugnada per Peter Taaffe des del 1964, segons la qual "la feina consisteix en dur el missatge del marxisme als rengles del moviment laborista i a la seva gent jove". Ja a mitjan dels anys 1970 hi havia hagut intents des de la direcció laborista per frenar aquest entrisme, i en el 1982, una comissió del partit l'havia considerat contrària als estatuts en tant que doble militància. A Liverpool, la secció local de "Militant" se sentí inspirada en l'exemple del municipalisme combatiu de George Lansbury, batlle de Poplar (Londres), el govern municipal del qual havia proclamat en el 1919 que "better to break the law than break the poor" (més val trencar la llei que trencar el pobre).
Fos com fos, el treball local del 1982 fou cabdal per a la victòria en les eleccions municipals del 5 maig del 1983, en els quals els laboristes aconseguiren la majoria absoluta (amb 51 regidors contra 30 de liberals i 18 conservadors). En les eleccions general dels 9 de juny, no obstant, els conservadors de Thatcher sortien enormement enfortits, en part degut a l'onada patriòtica de la guerra de les Malvines. Però fins i tot en les eleccions al Parlament britànic, els laboristes aconseguiren 5 dels 6 escons de Liverpool (els liberals guanyaren el sisè, la qual cosa deixà Liverpool sense diputats conservadors al Parlament per primera vegada en el segle XX).
L'accés al govern municipal no suposà de cap manera l'abandonament de les mobilitzacions en el carrer. El 19 de novembre del 1983, la "Merseyside Labour and Trade Union Movement Campaing" va treure als carrers 25.000 manifestants. Encara més massiva, de 100.000 persones, fou la concentració, el 28 de febrer del 1984, en suport als treballadors del GCHQ, als quals Thatcher havia prohibit l'afiliació sindical per motius de seguretat (la GCHQ és un organisme governamental que ara ha tornat als titulars per la intenció de recollir indiscriminadament totes les dades de telecomunicacions de tot el Regne Unit). Aquella jornada de lluita donà pas a l'inici de la vaga de miners.
El govern municipal era encapçalat nominalment per John Hamilton, mestre d'escola de llavors 61 anys, i de família quàquera. Però el lideratge el projectava el bomber Derek Hutton, de 35 anys, membre actiu de "Militant". El consell local llençà la Urban Regeneration Strategy, que projectava la construcció de 5.000 habitatges, set centres esportius, nous parcs, etc. Hom revertí la decisió del govern anterior d'acomiadar 1.200 públics, i se'n crearen 1.000, reorientant les mesures d'estalvi (abolició del càrrec de Lord Mayor i venda de la cabana equina cerimonial). Aquestes polítiques requerien l'aprovació d'un pressupost deficitari, la qual cosa va fer despenjar-se del govern diversos regidors laboristes. El dia que s'havia de discutir el pressupost, el 29 de març, es convocà una marca cap a la Casa de la Ciutat a la qual assistiren 50.000 persones. Però ni el projecte de pressupost dels laboristes, ni els dels liberals i dels conservadors va aconseguir la majoria necessària.
Les eleccions parcials del 7 de maig del 1984, ampliaren la majoria dels laboristes (58 regidors, contra 28 liberals i 13 conservadors). El projecte de construcció d'habitatges va rebre un impuls arran d'un acord amb el govern britànic, a través del Secretari d'Estat d'Ambient, Patrick Jenkin. L'acord amb Jenkin suposava una concessió de 60 milions de lliures, i anava acompanyat d'un augment dels impostos municipals del 17%.
Pocs mesos més tard, el govern britànic enduria el seu posicionament contra els governs locals que no complissin els objectius d'equilibri pressupostari i d'autolimitació fiscal ("rate-capping"). Ja el 17 de novembre del 1984 va haver-hi una jornada de vaga contra el "rate-capping" i en defensa de la continuïtat del Consell del Gran Londres (que Tharcher acabaria per abolir en el 1986).
Liverpool encapçalà l'anomenat 'No-rate front', de desobediència a les mesures del govern de Thatcher contra l'autonomia pressupostària dels ens locals. El 7 de març del 1985, en el marc del "Dia de la Democràcia", 50.000 prengueren part en una manifestació a Liverpool. Per coordinar aquesta lluita es creà el National Local Authority Workers Combine Committee (NLACC). Però el front de desobediència no arribà a quallar, i el 14 de juny Liverpool va accedir a aprovar el pressupost d'ingressos, amb un augment dels impostos municipals del 9%, la qual cosa equivalia a aprovar un pressupost deficitari. Malgrat això, les autoritats fiscals imposaren una multa de 106.000 lliures als 49 regidors responsables de no haver aprovat a temps la fixació dels impostos municipals.
La situació de les arques municipals era molt preocupant, això creava tibantors entre el govern i els treballadors municipals. Així doncs, el 24 de setembre del 1985, la proposta de fer una vaga indefinida no fou aprovada per la majoria de treballadors, si bé s'acordà una jornada de vaga per a l'endemà, que tingué un ampli seguiment.
La direcció laborista nacional, particularment el seu sector "d'esquerres", encapçalat per Neil Kinnock, havia fet tot el possible per limitar les protestes dels governs locals controlats pels seus correligionaris. En la Conferència del Partit, de l'1 d'octubre, parlà de "caos grotesc", en referència tàcita al Consell Local de Liverpool i a la tendència "Militant". Potser amb un sentiment d'aïllament, el Consell Local de Liverpool adoptà una política de "retirada ordenada", exemplificada en l'aprovació d'un pressupost, el 22 de novembre, equilibrat amb un préstec de 30 milions de lliures. Això no aturà, però, la constitució d'una comissió d'investigació del Partit Laborista contra la seva secció del Districte de Liverpool.
Així doncs, els 47 regidors que donaven suport al govern local de Liverpool es trobaven enfrontats, no tan sols al govern de Thatcher, sinó també a l'oposició de Kinnock. Paradoxalment, aquesta hostilitat enfortí els lligams de solidaritat entre els membres del Partit Laborista del Districte de Liverpool. Hamilton va arribar a dir: "quan em mori aniré a l'infern amb Hatton perquè ell farà que sembli com el cel". Més amenaçador, però, eren les accions legals que emprenia l'auditor del districte per la qüestió del pressupost municipal.
El 25 de març del 1986, el Consell Local aprovà un pressupost que incloïa un augment dels impostos locals del 5%. En les eleccions locals del 8 de maig, els laboristes aconseguiren 54 regidors, mentre els liberals augmentaven fins a 37 gràcies a l'ensulsiada dels conservadors (que retingueren tan sols 7). Liverpool era autènticament un baluard per a un Partit Laborista en hores baixes. Potser precisament per això, la direcció del Partit Laborista expulsà, després d'un procés tortuós, Tony Mulhearn, Ian Lowes, Tony Aitman, Derek Hatton, Richard Venton, Roger Bannister i Terry Harrison entre els mesos de maig i de juny. Encara hi hauria més expulsions: Cheryl Varley (juliol) i Felicity Dowling (octubre). Però als regidors els preocupava més el fet d'haver perdut davant del Tribunal d'Apel·lació el recurs contra la multa per la desobediència pressupostària.
El procés judicial sobre els pressupostos no es tancà fins el 12 de març del 1987. Els 'Law Lords' fallaren en contra dels "47 de Liverpool", ratificaren la multa de 106.000 lliures i els imposaren les costes judicials (242.000 lliures), alhora que els destituïa com a regidors. El mateix dia prenia possessió un nou govern municipal amb regidors liberals i conservadors que, l'endemà mateix, iniciaren una purga contra els càrrecs més afins als laboristes, destituint, per exemple, Sam Bond, que des del 1984 havia estat assessor sobre relacions racials.
Les urnes, però, parlaren aviat. Les eleccions del 7 de maig del 1987 havien de reposar els regidors substituïts. La composició municipal atorgà als laboristes 51 regidors, als lliberals 44 i als conservadors només 4. En les eleccions general de l'11 de juny, s'ampliaren encara més els vots laboristes a Liverpool.
Els laboristes, esporgats dels sectors més esquerranosos, continuaren governant Liverpool fins el 1998. Part de l'herència de l'equip Hamilton-Hatton, particularment pel que fa a l'estratègia de regeneració urbanística, fou relativament respectada. El canvi de cicle econòmic ajudà a impulsar, tant des dels governs laboristes com dels posteriors governs liberals, una mena de "miracle liverpudlià". Trenta anys després, Liverpool presenta enormes problemes laborals i socials, però encara sembla llunyana la construcció d'una alternativa municipalista per fer-hi front i per trencar el dogma neoconservador que ara encarnen per igual conservadors, liberal-demòcrates i laboristes.
