Entre els èxits de vendes en les parades populars i obreres del darrer Vint-i-Tres d'Abril destacà de forma especial el llibre de Xavier Diez "L'anarquisme, fet diferencial català". El títol era, ja d'entrada, especialment provocatiu. D'una banda, una part notable de l'anarquisme manifestava la recança de veure's titllat de "fet nacional". D'altra banda, una part notable del catalanisme, tant d'adscripció de classe burgesa com d'adscripció de classe obrera, se sentia incòmode per la referència d'un anarquisme, respectivament pel fil ideològic del republicanisme o pel fil del socialisme més o menys marxià. No és l'anarquisme, es demanaven uns i altres, un moviment essencialment internacional/transnacional/supranacional? No és la fi darrera del catalanisme la construcció d'un Estat dels Països Catalans i per tant oposat a l'anarquia anacional? Encara més concretament hom assenyalava exemples d'allò que podríem anomenar, parafrasejant Termes, "anarquisme canyí", al·lèrgic a qualsevol cosa que faci ferum de catalanitud. I, inversament, hom recordava que en els dies de maig del 1937 els catalanistes (des d'ERC a Estat Català) havien aparegut al costat del PSUC-UGT i de les forces addictes als governs de València i de Barcelona.
Moltes d'aquestes protestes no havien llegit del llibre de Diez més que el títol. Ja el mateix subtítol del volum, "Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat", era més mesurat. Però el títol i una portada que combinava l'A d'anarquia amb la Ç (símbol insòlit que vol representar la llengua catalana) cridava més l'atenció que el contingut. La idea bàsica del llibre és recordar el pes de Catalunya (particularment, de la regió barcelonina) en el moviment anarquista internacional, que arriba al cim en la Revolució del 1936-1937, i alhora recordar el mateix pes d'aquesta Revolució (i de les dècades anteriors del moviment anarquista) en la història catalana.
Les reaccions a l'obra de Diez en aquesta dècada nostra sorprenen pels paral·lels que tenen plantejaments historiogràfics similars en altres moments de la història, particularment en els anys 1920-1930, d'una banda, i en els anys 1970, de l'altra.
Prendrem ara un exemple d'un debat de premsa realitzat en el 1928, en plena Dictadura de Primo de Rivera, que fou editat en forma de llibre en els anys 1970 i del qual se'n feien ressò el passat mes de desembre al Portal Libertario Oaca (http://www.portaloaca.com/historia/historia-libertaria/6695-un-debate-entre-joaquin-maurin-y-juan-peiro.html). Aquest debat fou més interessant perquè els protagonistes, Joaquim Maurin i Joan Peiró ocupen un lloc especial en la polaritat entre "anarquistes" i "comunistes". Maurin ha estat definit com a "comunista heterodox" pel simple fet que trencà amb les expressions orgàniques que a casa nostra representaren la Tercera Internacional. Peiró, com a dirigent trentista, és sovint també qualificat d'heterodox pel seu contrast amb la identificació CNT-FAI. Però en el 1928, Maurin pertanyia a la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i el trencament entre FCCB i PCE no es produiria fins dos anys més tard. Igualment, seria en el 1931, quan 30 membres destacats de la CNT, entre ells Peiró i Àngel Pestaña, signaren el Manifest dels Trenta que configuraria el corrent "trentista".
El debat arrenca en el número del setmana "L'Opinió" corresponent al 14 d'abril del 1928, amb un article de Maurin, titulat "Socialisme i anarquisme: Pau Iglesia i Anselm Lorenzo" (http://www.marxists.org/catala/maurin/1928/04/14041928.htm) i que comença amb una afirmació provocativa: "Pau Iglesias, l'impressor, fundador principal del Partit Socialista, i Anselm Lorenzo, l'impressor, ànima de l'anarquisme espanyol: heus aquí dos homes agermanats per dues doctrines i dos mètodes obertament oposats, entorn dels quals s'ha dividit i s'ha agrupat la classe obrera d'Espanya durant més de mig segle. Iglesias era el propagandista del socialisme. Lorenzo era l'apòstol de les idees anarquistes. Si invertim els termes, però, la realitat no sofreix cap alteració. Aqueixa és la veritat. Iglesias féu més per l'anarquisme que pel socialisme. I, al meu entendre, l'obra de Lorenzo, haurà estat de més utilitat per als socialistes que per a l'ideal que ell creia defensar amb entusiasme i amb fe."
Maurin, òbviament, cerca de contraposar el seu propi moviment, el comunisme leninià, tant al socialisme d'Iglesias com a l'anarquisme de Lorenzo, presentant-los com a dos aspectes d'una comuna insuficiència. L'article també vol explicar el fet que "la classe obrera de Catalunya" hagi esdevingut anarquista (o que ho continuï sent en un moment que la classe obrera conscient i autoorganitzada d'arreu dels països industrials és o bé socialdemòcrata o bé comunista). Maurin ho atribueix al fet que "la política d'Iglesias abandonà Barcelona", precisament perquè alimentar el creixement del PSOE a Madrid afavoria la trajectòria que defensava el mateix Iglesias, una trajectòria "oportunista", de "col·laboració de classes, manca absoluta d'esperit revolucionari i d'emoció proletària". Amb un PSOE oportunista, "l'anarquisme trobava un terreny favorablement preparat per poder-hi arrelar". Maurin cita Lenin per dir que "l'anarquisme és una mena de càstig imposat al moviment obrer pels seus pecats oportunistes" i atribueix l'auge del sindicalisme francès a l'entrada del socialista Millerand en un ministeri de coalició. Maurin també carrega contra Lorenzo i atribueix al treball anarquista de Lorenzo, l'esmicolament de la classe treballadora, que de retruc fa que "el Partit Socialista es pot presentar com l'únic capdavanter dels treballadors d'Espanya". En resum, Maurin connecta Iglesias i Lorenzo, reformisme i anarquisme, amb la voluntat de fer veure que el comunisme no és pas un camí intermedi entre els dos, sinó un camí que els supera.
L'article de Maurin provocà una resposta de Joan Peiró, publicada en "L'Opinió" del 5 de maig del 1928. Comença per dir que "el seu paral·lel sobre les vides de Pablo Iglesias i d'Anselmo Lorenzo no és res més que una interpretació arbitrària i tendenciosa". Peiró es remunta seguidament als "primers clamors internacionalistes", que "el proletariat espanyol va recollir i els expressà amb entusiasme i amb una espiritualitat fortament anarquista". L'anarquisme, doncs, no és atribuïble "a les faltes i a l'oportunisme del Partit Socialista", en tant que l'aparició d'aquest partit és posterior. Peiró també discrepa de la idea que Iglesias abandonés Barcelona, i recorda els intents permanents del PSOE d'arrelar-hi, que únicament haurien fracassat per "la impossibilitat absoluta de conquerir les masses obreres catalanes". Per què aquest fracàs? Peiró fa una afirmació significativa: "Per damunt del socialisme marxista, a Catalunya hi ha un problema psicològic i un sentiment autòcton incompresos pels socialistes madrilenys, problema i sentiment que, en certa forma, són incompatibles amb el sentit unitari i centralista del socialisme internacional". La frase és rellevant perquè Maurin no havia esmentat la qüestió nacional en el seu article. En canvi Peiró sí remarca que "Catalunya ha vist nàixer el gran polígraf Pi i Margall, i és Catalunya el bressol del federalisme". Mentre "el socialisme marxista és absorbent", "l'anarquisme és essencialment federalista". I encara rebla "el caràcter de l'obrer català és profundament laboriós i revolucionari, mentre que les directives del socialisme madrileny són representades per l'apatia davant del treball i l'avidesa davant dels càrrecs burocràtics, vinguin d'on vinguin". Peiró no s'atura pas en l'argumentació nacional, i continua amb una crítica del marxisme, que comença amb una diferenciació entre la "doctrina econòmica de Carles Marx" (que qualifica de "consistent") i la "concepció política de Marx" (que considera fallida). Peiró considera que no hi ha tanta diferència entre els marxistes que fan com Millerand i entren en governs burgesos i els marxistes que fan d'"oposició", ja que "l'oposició mateixa és un fet de col·laboració" i el revolucionari integral ha d'abstindre's de tota "acció (?) parlamentària". El socialisme no esdevé reformista, segons Peiró, per un Millerand, sinó que ho esdevé perquè ho du en la mateixa natura. Finalment, Peiró reivindica "els fets del 1917, en els quals els anarquistes, sense cap esperança de millorar la nostra situació econòmico-social, fórem els primers, i gairebé els únics, en llençar les nostres forces al carrer en defensa de la llibertat de la dignitat públiques" i també els oferiments que Salvador Seguí va fer el 1918 a les forces d'esquerres perquè "recollissin el clam i les energies de la CNT amb vistes a les possibilitats d'aquella hora solemne". Contrasta aquesta actitud a la "feina partidista i veritablement negativa" que representava l'article de Maurin.
La polèmica era servida. A Jaume Aiguader i Miró, militant d'Estat Català, no li escapà alguna de les afirmacions de Peiró. I escrigué "L'article d'En Peiró contestant a En Maurín és un dels articles que més fondament s'encaren amb la psicologia del nostre poble. No explica amb raons lògiques la seva adhesió a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, no s'entreté a fer apologia del principis ni a recolzar el pensament del nostre obrer en un convenciment, resultat d'una labor de proselitisme, sinó que gairebé raona tota la seva mentalitat per condicions ètniques, per idiosincràsia, per motius geogràfics o de medi ambient." El comentari d'Aiguader no era del tot justificat perquè, com hem vist, Peiró feia en el seu article una anàlisi dels principis del socialisme marxià.
Ara bé, la remarca d'Aiguader serveix de base a la resposta de Maurin a l'article de Peiró, que arriba en el número del 7 de juliol del 1928 (http://www.marxists.org/catala/maurin/1928/07/07071928.htm). Maurin s'hi aferra per declarar que "Ningú, entre els teòrics de l'anarquisme, des de Bakunín a Kroptokín, no ha fet mai una defensa de les seves doctrines basant-se, com fa En Peiró, en raons psicològiques, geogràfiques. Ni Anselm Lorenzo, ni Salvochea, ni tampoc Mella, per parlar dels grans anarquistes espanyols." De la mateixa manera que Aiguader ho aprovava, Maurin deplora que "en Peiró, patriota sense saber-ho, raona més com a català que com a anarquista". Quant als orígens, Maurin recorda que "l'estament obrer" va aparèixer abans que "l'aparició de la Internacional" i que, en conseqüència, no es pot dir que "sempre" hagi estat anarquista. També recorda "les lluites entre anarquistes i socialistes" a la Barcelona del darrer quart del segle XIX, i reitera que el triomf dels anarquistes es va deure, no a una "mancança de catalanitat" sinó al triomf del pabloiglesisme entre els socialistes per damunt de la tendència representada per García Quejido. Segueix per recordar la força ascendent dels socialistes després en la dècada dels 1910, particularment a "la província de Tarragona" o a Mataró [on vivia i treballava Peiró], o les tendències socialitzants de la província de Lleida. Maurin aplica el materialisme històric per explicar la influència de l'anarquisme en la classe treballadora catalana, ja que "per comprendre els nostres problemes, cal cercar raons d'ordre econòmic, no de psicologia i de geografia". Ara bé, Maurin, per fer-ho, comença per dir que per estudiar els fenomens ocorreguts a Catalunya en els darrers cinquanta anys, cal unir anarquisme i lerrouxisme: "ambdós tenen el mateix origen, modalitats semblants i igual destí: l'un i l'altre són la invasió de Catalunya per elements no catalans". Mentre el lerrouxisme hauria estat el triomf de la petita burgesia espanyola a Catalunya (fonamentada en la corresponent immigració andalusa, extremenya, gallega, etc., a Barcelona), l'anarquisme hauria estat el mateix en el camp obrer ("el domini de l'organització proletària de Catalunya pels forasters"). Atribueix l'anarquisme espanyol al camperol andalús, tot dient que "l'ideal del comú lliure, de l'acord mutu, de la llibertat individual absoluta" correspon a una "mentalitat simplista", impròpia de "l'obrer de la fàbrica" que "comprèn intuïtivament la interdependència i la relació estreta que hi ha entre les diferents activitats de la producció". Així doncs, Maurin diu que l'anarquisme és propi d'artesans i camperols "que viuen subjectes encara a un règim econòmic anterior al capitalista". Recorda, a més, que "els treballadors andalusos, murcians, aragonesos, extremenys que arriben a Barcelona són, en llur gran majoria, obrers ni qualificats, peonatge", que per la seva manca de preparació, fluctuen entre l'anarquisme i el lerrouxisme. L'anarquisme barceloní, doncs, es nodreix, segons Maurin, de "la mà d'obra no qualificada, del treballador que no té ofici i que es trasllada intermitentment d'un treball a l'altre". I també atribueix a aquesta onada immigratòria el desplaçament de Salvador Seguí en el Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i que els principals "asos" de l'anarquisme (cita, entre d'altres, Àngel Pestaña, natural de Ponferrada i Manuel Buenacasa, nascut a Casp) "no siguin catalans".
Peiró va respondre Maurin en un article publicat en "L'Opinió" del 4 d'agost del 1928, amb el títol "Les idees i el sentit revolucionari". Peiró admet que "jo no nego la possibilitat que el socialisme assoleixi algun dia la representació genuïna del proletariat català" i també admet que el proletariat català es troba, pel que fa a instrucció, ben lluny de les masses obreres dels grans centres industrials. Però malgrat això és l'anarquisme qui representa genuïnament l'esperit revolucionari de la classe treballadora.
Maurin, en un article del 8 de setembre del 1928 (http://www.marxists.org/catala/maurin/1928/09/08091928.htm), passa a atacar la idea que l'anarquisme sigui revolucionari. Maurin cita precisament que Peiró hagués dit que l'anarquisme, en la crisi del 1917-1918, posà la seva força a la disposició dels "sectors esquerrans", ja que això indica justament la impotència anarquista davant dels "partits burgesos d'esquerra". Maurin contrasta el fet que els anarquistes condemnin la política amb aquests oferiments "generosos i desinteressats fets a les forces esquerranes". Maurin, leniniament, declara que "la política no és més que l'economia concentrada" i que l'apoliticisme anarquista no té res de revolucionari sinó que el condemna a esdevindre "un apèndix de l'extrema esquerra burgesa". Cita la revolució italiana del 1920, quan els "treballadors italians es varen apoderar de l'economia nacional", però que fracassà pel fet que "el poder polític no va sofrir cap trontoll". En conseqüència pronostica que "tard o d'hora el proletariat català constituirà el seu partit de classe, farà la seva política de classe sense haver d'anar a fer 'oferiments desinteressats' a la burgesia", i que el proletariat, de la mateixa manera que abandonà el lerrouxisme, abandonarà l'anarquisme.
Encara que el debat a les pàgines de "L'Opinió" gira a l'entorn de la polèmica entre Peiró i Maurin, d'altres plomes hi intervenen. En el mes d'agost, havien aparegut dos articles d'Andreu Nin, un el dia 11 ("Per què el nostre moviment obrer ha estat anarquista?"; http://marxists.org/catala/nin/1928/08/11081928.htm) i un altre el dia 25 ("Les arrels de l'anarquisme a Catalunya", http://marxists.org/catala/nin/1928/08/25081928.htm).
Nin no comparteix l'explicació adduïda per Maurin: 1) que l'anarquisme català s'explica per la immigració de mà d'obra no qualificada procedent de les províncies agràries espanyoles; 2) que l'anarquisme català fou reforçat pel caràcter oportunista del socialisme espanyol. De fet, Nin considera que aquests factors ni són els únics ni són els fonamentals per explicar els orígens de l'anarquisme català. Per Nin cal cercar aquests orígens en "l'estructura social de Catalunya". Nin recorda que "Catalunya és predominantment un país agrícola, que no produeix solament pel consum interior sinó per a l'exportació (olis, vins, etc.)", que al capdavall "el capital agrícola és innegablement superior al capital industrial" i que "el règim agrari dominant és el de la petita propietat". D'altra banda Nin caracteritza la indústria catalana per "l'esparpillament, la manca de concentració, el retard tècnic, el predomini de la indústria lleugera, principalment tèxtil". Els centres industrials són escassos: Barcelona, Sabadell, Terrassa, la costa, les conques del Llobregat, del Ter i del Fresser, i amb fàbriques petites, i on "la major part dels obrers i de les obreres procedeixen de la pagesia". Nin respon indirectament Peiró quan diu que "el català és individualista no perquè és català sinó perquè és petit-burgès" i que aquest individualisme desapareixeria amb la creació d'una gran indústria. És en aquesta estructura econòmica on trobem les raons de la superestructura ideològica, tant en el vessant polític ("federalisme, lerrouxisme, anarquisme, catalanisme predominantment petit-burgès, de botiguer i salta-taulells"), literari ("drames i novel·les rurals o de vida ciutadana menestral").
Nin descarta el rol anarquitzador de la immigració, en tant que "si la indústria catalana fos una indústria puixant i concentrada, absorbiria aquesta mà d'obra no qualificada". D'altra banda, quant al Partit Socialista, Nin recorda que "l'antagonisme entre el nucli director del partit i l'organització de Biscaia, on la indústria està molt més concentrada que a Catalunya i la classe obrera no ha estat ni serà mai anarquista, sinó socialista".
El debat s'havia iniciat fonamentalment per l'interès de Maurin en desmarcar el marxisme bolxevic de la memòria de Pablo Iglesias. El 22 de desembre del 1928 publica un altre article contra el llegat d'Iglesias (https://www.marxists.org/catala/maurin/1928/12/22121928.htm). Però encara deixa anar frases com ara "L’anarquisme català és un fenomen de romanticisme social, d’endarreriment en la formació doctrinal del proletariat. La seva desaparició és obra d’una difusió àmplia de les idees marxistes. A més a més, Barcelona no ha estat mai anarquista. La prova evident d’això fou el pas de la gran massa obrera al lerrouxisme, a començaments del segle, després de trenta anys d’anarquització."
Aquesta darrera referència al triomf del lerrouxisme entre unes masses obreres anteriorment adscrites a l'anarquisme és d'interès particular. Quan les escriu, en el 1928, han passat vuitanta anys del Manifest Comunista, seixanta-quatre anys de la fundació de la Primera Internacional, cinquanta-vuit anys de la Comuna de París i cinquanta-set anys del "cisma" entre marxistes i bakuninistes. Explícitament, Maurin recorda les grans fites de la lluita obrera: la vaga general del 1902, les jornades del 1909 i els fets del 1917. Justament en aquestes fites, una part notable de les masses populars urbanes era organitzada en els rengles del lerrouxisme. Maurin suggereix que de la mateixa manera que l'estat espanyol havia tolerat el creixement del lerrouxisme durant el període constitucional, ara durant el període dictatorial tolerava l'acció del PSOE, molt més que no pas la "d'anarquistes, sindicalistes i comunistes".
Aquest debat del 1928, de manera indirecta, s'ha repetit, com dèiem al començament, en diversos moments de la història posterior. La correlació de forces de la CNT i de l'UGT en les diverses regions del bàndol antifeixista durant la Guerra del 36 fou interpretat sovint en clau d'adscripció territorial, i així hom remarcà que el desenllaç dels fets d'abril del 1937 afeblí no tan sols la CNT-FAI sinó també la pròpia autonomia de la Generalitat i del Comitè de Milícies envers el govern de la República Espanyola. La Segona Dictadura suposà una repressió continuada del moviment obrer organitzat molt més efectiva que la Primera, i alhora, especialment a partir dels anys 1960, inicià un període de considerable desenvolupament industrial. En certa manera, els pronòstics de Nin es verificaren en la rellevància adquirida pel PSUC en el moviment obrer dels anys 1970, que desplaçà el rol que hauria pogut jugar la CNT. Per fer servir l'expressió de Maurin, però, l'esquerra oficial fou controlada pel "pabloiglesisme", bé en la versió "felipista" o en les versions "carrillista" i "post-carrillista". L'anarquisme, doncs, segons la tesi de Maurin, tindria un lloc per créixer, i efectivament ho fa en formes orgàniques diverses. Alhora, les mancances dels diferents "corrents" obrers són camp abonat de noves formes lerrouxistes, algunes d'elles fertilitzades generosament per "hereus" de la "tradició marxista" o per "admiradors profunds" del llegat de la CNT. I quan dic lerrouxisme, en aquest context, simplement faig referència a Lerroux com a dirigent d'un corrent republicà burgès que va saber guanyar-se amples sectors populars amb una voluntat revolucionària. Si el lerrouxisme originari havia d'ésser forçosament espanyolista, algunes formulacions actuals han d'incorporar trets catalanistes i àdhuc independentistes. Malgrat les diferències que en tàctica política caracteritzaren sempre Maurin o Peiró, Nin o Pestaña, comparteixen un enfocament classista, que l'esquerra revolucionària (és a dir, l'esquerra independentista dels Països Catalans) no pot perdre si justament vol reeixir en la superació del capitalisme i l'assoliment d'una societat sense classes.
