Ja aquelles organitzacions precursores del "Vormärz", com la Lliga dels Justos o la Lliga dels Comunistes, s'havien confrontat a aquesta polisèmia. La famosa obertura del "Manifest comunista" ("Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme") tracta precisament d'això. Els mots "comunisme" i "comunista" anaven en boca de molta de gent en el 1847 o en el 1848, gairebé sempre de manera derogatòria. El "Manifest Comunista" es demana "On és el partit d’oposició que no ha estat titllat de comunista per part dels seus adversaris que ocupaven el Poder? On és el partit d’oposició que no ha llançat l’estigmatitzant retret del Comunisme als individus més avançats de l’oposició, així com als seus adversaris reaccionaris?".
El mateix "Manifest comunista" dedica el tercer capítol a la "Literatura socialista i comunista". En aquest cas, no es tracta de l'ús "estigmatitzant" del mot "comunista" entre "el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys", sinó de la reivindicació dels mots socialista i comunista per part d'una diversitat de moviments.
En aquest capítol, però, el "Manifest comunista" no fa una exposició cronològica de diferents "escoles" socialistes. Ans al contrari, el "Manifest comunista" aplica una de les seves afirmacions prèvies ("La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes"), de manera que analitza la literatura socialista i comunista en funció dels interessos de classe social que defensa (més o menys conscientment).
En l'esquema de classes del "Manifest comunista" la polaritat en la societat capitalista es troba entre "burgesos i proletaris", és a dir entre els propietaris del capital, però això no vol dir, ni de lluny, que siguin les úniques classes socials. Però la polaritat és tan marcada que redueix les altres classes socials a un esquema reductible a:
a) L'aristocràcia.
b) La classe capitalista (burgesia).
c) Les classes intermèdies ("estaments mitjans, el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès").
d) La classe treballadora (proletariat).
e) El subproletariat ("putrefacció passiva de les capes més baixes de la vella societat").
En la visió del "Manifest comunista" la classe a) tendia a fusionar-se a la b), és a dir que les antigues famílies aristocràtiques tendien a convertir-se en inversionistes industrials (i, alhora, famílies de la burgesia industrial reben títols nobiliaris i inverteixen en propietat agrària). La classe c) s'esquinça, i els elements més afortuntats s'integren en la classe b) i els desafortunats acaben petant a la classe d) o, directament, a la classe e). Pel que fa a la classe e), l'expansió del capitalisme feia suposar que o bé la destruiria directament o bé la faria passar, de grat o per força, a la classe d). El "Manifest comunista" assenyala l'existència d'especialitzacions de la burgesia (el burgès industrial i "el propietari de la casa, el botiguer, el de la casa d'empenyoraments, etc") i que el sistema fabril genera jerarquies pròpies ("els soldats rasos de la indústria són posats sota el control de tota una jerarquia de sots-oficials i oficials"). En substitució de la "vella petita burgesia", autònoma envers la burgesia, s'hi genera "nova petita burgesia", que situada entre el proletariat i burgesia, contribueix de manera dependent al funcionament del capitalisme. Dins de la "classe treballadora", ja en el 1901, Karl Kautsky distingia una "aristocràcia obrera", formada per les capes que, degut a una major organització i a especificitats sectorials, havia assolit uns majors nivells de vida i d'autonomia. D'altra banda, la fase imperialista/financera del capitalisme genera una nova elit (Vegeu per exemple aquesta anàlisi del 0,0001% global http://www.tni.org/article/global-0001).
De totes formes, en el 1848, els redactors del "Manifest comunista" centraven la caracterització de les diferents mostres de "literatura socialista i comunista" d'acord amb com encaraven el sistema vigent (i llavors ascendent) del capitalisme. Era així com diferenciaven entre:
a) socialisme reaccionari
b) socialisme conservador
c) socialisme i comunisme crítico-utòpics
Mentre a) i c) són socialismes "anticapitalistes", b) aplega els intents de "posar remei als mals socials per tal d'assegurar-se l'existència de la societat burgesa". És a dir que el "socialisme conservador o burgès" és el socialisme enfocat a garantir que el capitalisme no es destrueixi ell mateix.
El socialisme reaccionari és l'exposat per les classes enderrocades per la "societat burgesa moderna", és a dir l'aristocràcia i la petita burgesia. En el primer cas, com a exemples del "socialisme feudal", el "Manifest comunista" cita una part dels legitimistes fracesos i la Jove Anglaterra. Derrotada a efectes pràctics, i assimilada a l'engranatge capitalista, aquesta classe nobiliària presentà batalla encara al capitalisme en forma d'una literatura crítica d'enyorança a l'Antic Règim. Company d'aquest "socialisme feudal" és el "socialisme clerical", i tots dos assumeixen progressivament el sistema capitalista, integrant-se com a corrents del "socialisme conservador". En el segon cas, apareix el "socialisme petit-burgès", mitjançant el qual la petita pagesia i la petita burgesia analitza les contradiccions del mode de producció capitalista i tots els seus efectes destructors: concentració de la propietat i de la riquesa, crisis cícliques, pauperització de les classes populars, uniformització cultural, etc. Les propostes del "socialisme petit-burgès" cerquen compaginar la tecnologia moderna amb la restauració/establiment de la petita propietat o, com caricaturitza el "Manifest Comunista, "sistema gremial en la manufactura i economia patriarcal al camp".
El socialisme conservador, en canvi, accepta les condicions de vida de la societat moderna, i lluny de revertir el desenvolupament capitalista de la societat, centra l'atenció en atenuar el malestar social i promoure la conciliació social. El "Manifest Comunista", el caricaturitza dient que "volen la burgesia sense el proletariat" o, per dir millor, sol·licita al proletariat "que romangui quiet en la societat actual i que, a més, es tregui del cap la imatge odiosa que se'n fa", ja que, al capdavall, "els burgesos són burgesos en interès de la classe obrera". No vol dir això pas que tots els "socialistes conservadors" siguin uns hipòcrites. Defensa una transformació de les condicions materials de vida, però ho fa a través de "millores administratives que, dutes a terme dins el marc mateix de les relacions de producció, és a dir, que sense canviar res en la relació entre capital i treball assalariat".
En contrast amb els anteriors, el "socialisme crítico-utòpic" es caracteritza per identificar-se amb els interessos de la classe obrera. Inicialment, però, ho fa en tant que aquesta classe, la dels desposseïts que no tenen res més per vendre que força de treball, és la que sofreix més de totes. El socialisme utòpic cerca "una ciència social i unes lleis socials a fi de crear les condicions materials per a l'alliberament del proletariat".
És a partir d'una sistematització de tots els "socialismes" existents en els anys 1830 i 1840, que el "Manifest Comunista" pot concloure amb la "posició dels comunistes en relació amb els diferents partits d'oposició":
- a Anglaterra, consideren el cartisme com el partit obrer ja constituït.
- a Nord-Amèrica, atribueixen aquest mateix rol als reformistes agraris.
- a França, declaren que els comunistes "s'uneixen amb el partit social-democràtic contra la burgesia conservadora i radical, sense renunciar per això al dret de capternir-se críticament davant la fraseologia i les il·lusions provinents de la tradició revolucionària".
- a Suïssa, els comunistes "sostenen els radicals, sense deixar de reconèixer que aquest partit està constituït d'elements contradictoris, en part de socialistes democràtics, en el sentit francès, i en part de burgesos radicals".
- a Polònia, els comunistes "sostenen el partit que posa com a condició de l'alliberament nacional una revolució agrària", és a dir el partit que protagonitzà la insurrecció de Cracòvia del 1846.
- a Alemanya, "tan aviat com al burgesia apareix amb caràcter revolucionari, el partit comunista lluita amb aquesta burgesia contra la monarquia absoluta, els grans terratinents feudals i tota la petita burgesia", però sense "deixar de fer desvetllar en els obrers una consciència tan clara com sigui possible sobre l'oposició hostil entre la burgesia i el proletariat".
El capitalisme senil, expandit per tot el planeta, apuntalat si s'escau pel patriarcat i l'obscuranisme religiós i ideològic, transforma quantitativament les relacions entre (i dintre de) les classes. Això obliga a noves anàlisis d'aquestes relacions i també a aprendre de tota l'experiència organitzativa prèvia, i a entendre els motius de les contradiccions existents entre l'amalgama que constitueixen les anomenades "forces d'esquerra".
