Un reconegut “dirigent independentista” deia aquests dies que aspirava al dia que, dotats d’un “estat propi” podrem “seure d’igual a igual amb l’estat espanyol”, tots plegats “sota la tutela d’Europa”. Europa, en aquest sentit, es refereix a la personalitat jurídica de la Unió Europea, flamant guanyadora del Premi Nobel de la Pau. Aquestes dues notícies mouen a reflexió. No cal tindre carnet del United Kingdom Independence Party (UKIP) per, si més no, qüestionar-se alguns entusiasmes.
El Premi Nobel de la Pau l’atorga un comitè noruec, per voluntat testamentària del propi inventor de la dinamita, Alfred Nobel, suec d’Estocolm. Cal dir que Nobel, traspassat el 1896, volia remarcar així la Unió Escandinava, en una època on creixien a Noruega les veus en pro de la independència. Menys de deu anys més tard, el Regne de Suècia adquiria un “rei propi”, i es desvinculava de Suècia. Després de tants segles d’unió (i subjecció) a Dinamarca i a Suècia durant el segle XIX, Noruega feia un camí que l’ha dut a restar feliçment fora de la Unió Europea. Per tot plegat resulta irònic que a la Unió Europea li vingui un guardó de part de representats nomenats pel Parlament Noruec.
El jurat del Premi Nobel de la Pau afirmava que la Unió Europea i els seus antecessors (bàsicament, la Comunitat Econòmica Europea) “durant més de sis dècades han contribuït a l’avenç de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans”. Citava com a exemples la solidesa de l’amistat franco-alemanya (després de tres guerres entre el 1870 i el 1945), la democratització dels estats grec, espanyol i portuguès o els passos que suposen per a la “reconciliació” la incorporació futura d’estats com el croat, el serbi o el turc. Llegint el comunicat ens torna al cap l’expressió de la “tutela d’Europa”. Una Europa que ens tutelaria per evitar noves massacres europees per Alsàcia, Lorena o el Sarre, per evitar nous “pronunciamientos”, o per evitar nous genocidis per raons ètniques o religioses.
Però això és únicament la façana. Si han disminuït les tensions interimperialistes a Europa, això s’ha degut en bona part al desplaçament de l’hegemonia del capitalisme cap a l’altra banda de l’Atlàntic (i, en les darreres dècades, cap als països de la riba del Pacífic). D’altra banda, la “pau entre pobles” va acompanyada d’una “guerra de classes” que no ha fet més que recrudir-se en els darrers anys. És una “guerra de classes” en la qual l’ofensiva l’han pres les burgesies continentals. Sota les consignes neutres i moralistes de “l’austeritat” o la “liberalització”, els 20 anys posteriors al Tractat de Maastricht han consistit en una retallada continuada de les condicions de vida de les classes populars, i de la classe treballadora en particular. Les institucions de la Unió Europea han servit a la coordinació d’aquesta ofensiva, i també han fet de coartada als propis governs estatals que, gràcies a la Unió Europea, s’espolsen la responsabilitat de les mesures més impopulars. “Són directives d’Europa” és l’equivalent en temps de la “Pax Europea” de la cantarella del “no-hi-ha-alternativa”.
Els “dirigents” del poble català s’aprofiten en el seu “europeisme” de l’opressió nacional que patim. La Unió Europea es presenta com si fos un “espai de llibertat” en contraposició al marc dels estats espanyol i francès. Però ara mateix la Unió Europea actua de crossa per aquests dos estats. Es confon maliciosament la Unió Europea amb Europa com a marc geogràfic. És la mateixa confusió, per exemple, que regna entre l’Espanya (o Ibèria) geogràfica i l’estat espanyol, confusió que la historiografia d’aquest estat fa servir contra les aspiracions de llibertat dels Països Catalans.
I, finalment, des d’una perspectiva dels Països Catalans també podríem demanar-nos sobre aquesta Europa geogràfica. Des d’una perspectiva científica, gairebé hauríem de parlar d’un subcontinent europeu, part integral d’Euràsia. En qualsevol cas, com a catalans i com a mediterranis, també hauríem de defugir de marcs continentals (i “civilitzatoris”) que separen les dues ribes de la Mediterrània.
