|
(1) Jo i soj na viola e un aunàr, il scur e il pàlit ta la ciar.
I olmi cu'l me vuli legri l'aunàr dal me stomi amàr e dai me ris ch'a lusin pegris in tal soreli dal seàl.
Jo i soj na viola e un aunàr, il neri e il rosa ta la ciar.
E i vuardi la viola ch'a lus greva e dolisiosa tal clar da la me siera di vilút sot da l'ombrena di un moràr.
Jo i soj na viola e un aunàr, il sec e il mòrbit ta la ciar
La viola a intorgolèa il so lun tínar tai flancs durs da l'aunàr e a si spièglin ta l'azúr fun da l'aga dal me còur avàr.
Jo i soj na viola e un aunàr, il frèit e il clípit ta |
(2) No sabrem pas, Narcís, si en les mans teves és o no ressò mort aquella antiga veu que a les coses viu i tu manlleves.
Per bé que tot el cel ja és una espiga teva i lleu que vacil·la dòcilment, i un àngel primer et lliura l’eura amiga
que només creix quan cau un pensament, - flors de vinagre i plom, tardes trencades, els vells camins de l’arbre que no sent,
aquesta mar de vidre, sense onades, que en cada vena teva s’ha escondit, tot quan té un mon incert i de vegades
mor, guanya per a tu el vol infinit d’un enyor impossible que s’oblida, contra el buit balb de roses del teu pit.
La mort, en tu, és una ala reprimida |
L’any 2012 que tot just hem tancat, ha estat també el 90è aniversari del naixement dels autors d’aquests dos poemes. El primer, titulat la “Dansa di Narcís”, composat en llengua retoromànica (friulana), data del 1941. El segon és el “Parèntesi final” que posa fi a “Sobre Narcís”, poemari en llengua catalana (valenciana), publicat en el 1948 per l’editorial Torre. Amb diverses elaboracions, la “Dansa di Narcís” apareixeria publicat en els volums “Poesiis a Cjasarsa” (1942) i “La miôr zoventüt” (1954). Dos poemes en llengües no-oficials i àdhuc arraconades per dos règims feixistes, obres de dos joves autors nascuts el 1922 (el primer a Bolonya, el 5 de març; el segon a Sueca, el 23 de novembre), i totes dues amb la figura mítica de Narcís. Els dos poetes, a més, miraran enrere amb una certa compassió els seus exercicis poètics, i s’adreçaran a altres àmbits expressius. El primer, Pier Paolo Pasolini, deixa el Friül per Roma, i serà reconegut com a realitzador cinematogràfic. El segon, Joan Fuster i Ortells, sense deixar mai Sueca, serà recordat, fonamentalment, com a assagista.
El mite de Narcís i Eco és narrat per Ovidi en el tercer volum de “Les Metamorfosis”. Liríope, la mare de Narcís havia consultat l’endeví Tirèsies sobre el destí del fill i aquest, per tota resposta, li digué que viuria una llarga vida sempre que no es veiés mai ell mateix ('si se non noverit'). En complir setze anys, Narcís s’ha fet un home orgullós i bell. La nimfa Eco se n’enamora, però sobre aquesta nimfa la dea Hera havia llençat una maledicció: “sempre diràs la darrera paraula, però mai la primera”. Narcís la crida en mig del bosc, però Eco tan sols pot repetir les paraules de Narcís, de manera que aquest, poc pacient, acaba per deixar-ho córrer. Eco ho interpreta com un refús, i mor de dolor. Les germanes d’Eco demanen revenja, i llavors la dea Nèmesi prepara una font perquè la profecia de Tirèsies s’efectuï. En les aigües de la font, Narcís contempla la pròpia imatge, i se n’enamora. No s’hi pot apartar, ni tampoc hi pot veure, car desfaria la imatge. I així es consum, transformat en la flor que porta el seu nom.
El moralisme cristià ha emprat el mite de Narcís per condemnar la vanitat i l’autocomplaença. Però també com a “narcissos” eren tractats els homes joves homosexuals, i així s’hi refereix, per exemple, Curzio Malaparte, en la diatriba (condemnatòria i compassiva) contra la jove generació de postguerra en el capítol quart (“Les roses de carn”) de “La pelle”. En aquesta novel·la, Malaparte relata les impressions que li produïren el seu servei com a oficial d’enllaç de l’exèrcit italià amb els aliats, quan, produïts els desembarcaments de Sicília i de Salerno, el Regne d’Itàlia canvià de bàndol, no sense esquinçar-se també i transformar la guerra mundial en una guerra civil. Malaparte, antic militant feixista, però també antifeixista de primera hora (empresonat i desterrat per Mussolini), remarca amb disgust que els “nobles narcissos manllevin els motius del seu nou esteticisme a Marx, a Lenin, a Stalin, a Šostakovič” i “que parlin amb menyspreu del conformisme sexual burgès com d’una deteriorada forma de trotsquisme”. Tot i amb tot, el propi Malaparte ingressà en el Partit Comunista Italià i, a París, estrenaria dos drames, un dedicat a Proust “Du Côté de chez Proust” i un altre a “Das Kapital”, dedicat a Karl Marx.
Pasolini havia escrit a Udin el 26 de gener del 1947 que “Noi, a parte nostra, siamo convinti che solo il comunismo attualmente sia in grado di fornire una nuova cultura ‘vera’, una cultura che sia moralità, interpretazione intera dell’esistenza”. Pasolini s’allunya de la “friulanitat absoluta” de la joventut, i eventualment ingressarà en el PCI.
Joan Fuster, que provenia d’una família d’ideologia carlina, no havia vist el seu país alliberat per les tropes aliades. Per força, doncs, l’evolució política posterior havia d’ésser més lenta i tortuosa. L’humanisme clàssic i l’existencialisme modern es deixen ja notar, sobretot a partir de la dècada dels cinquanta. Però també en aquesta època, el marxisme ja deixa d’ésser una exclusiva dels “PC” homologats per Moscou. La insistència que Antonio Gramsci havia posat en la “lluita cultural”, que es deixa sentir en Pasolini, també és present en el món de l’acadèmia burgesa que retroba en el marxisme una eina d’anàlisi social i històrica. Pau Viciano escollia no per casualitat “De Llorente a Marx” per titular una col·lectiu d’estudis sobre “l’obra cívica de Joan Fuster”. Com Pasolini, Fuster s’allunyà dels supòsits del felibrisme (a València encarnat per Teodor Llorente), però precisament amb l’objectiu d’explicar quines eren aquestes limitacions, i no per deplorar passivament la desaparició de la diversitat “dialettale” de la Romània.
