La immensa mobilització que ha caracteritzat l'Onze de Setembre del 2013, com la viscuda també l'any passat, ha servit per reanimar encara més els debats nacionals. En línies generals, els partidaris de la independència avancen uns arguments de fort contingut econòmic, social i polític, mentre els arguments de base sentimental o identitària són esgrimits més sovint pels partidaris del manteniment de l'status quo. Tot i amb tot, en les darreres setmanes, el dependentisme o unionisme ha fet intents d'omplir de contingut 'material' la seva contraproposta, alertant, per exemple, d'una fuita de capital motivada per la inestabilitat política que comporta un procés de secessió.
Però no ens enganyem. Fins i tot, si el debat és dominat per arguments de "prosperitat econòmica" o de "regeneració democràtica" i, per tant, encarats al "benestar" del present i a la "perspectiva" de futur, el "nosaltres" argumental depèn d'una "identitat". I això explica la reiterades recurrències al passat. El tricentenari de la Guerra de Successió (1704-1715) o el bicentenari de la Guerra del Francès (1808-1814) s'entrelliguen amb les notícies del present, i es combinen amb els centenaris vinculats al cicle de la Mancomunitat, o fins i tot a les commemoracions del 600 anys del Compromís de Casp.
Les referències a la història en el discurs polític molesten sovint els historiadors, per la lleugeresa amb què es fan i per la manipulació que implica la tria de dades. Però fins i tot l'historiador més desapassionat treballa en marcs nacionals que són construccions socials sovint posteriors al fets que historia i dels quals ell mateix no n'és conscient. Segurament, tots ens fem un tip de riure, per exemple, quan sentim a 'próceres' del Partido Popular, defensa arguments "unionistes" basats en "los tres mil años de historia de España". Literalment, la "Historia de España", com a assignatura, sol arrencar efectivament en el I mil·lenni a.C., en tant que és de llavors que provenen els primers testimonis escrits sobre la Península Ibèrica. El mateix nom d'Espanya, heretat del llatí Hispània, és plausiblement, un mot d'arrel fenícia. Com a argument espanyolista, però, no sé si és gaire aconsellable. Ja que aquesta definició d'Espanya, com a definició geogràfica i transhistòrica, implica acceptar una continuïtat entre etapes històriques molt diferents. Sí, possiblement, amb aquesta visió geogràfica, els Països Catalans són un accident històric, però també ho és l'actual Regne d'Espanya. I tan natural són els períodes de relativa unitat política d'aquesta Espanya geogràfica (Regne Visigòtic, Emirat d'Al-Andalus i Califat de Còrdova, Corona de Castella i Regne d'Espanya) com els de divisió, sense oblidar que també en els períodes d'unitat hi ha zones "discrepants" (ara mateix, el Regne d'Espanya coexisteix amb la República Portuguesa, per no parlar del cas de Gibraltar, territori britànic d'ultramar). Ments una mica més cultivades de l'espanyolisme, com la de José Antonio Primo de Rivera, capiren aquest fet i renunciaren d'antuvi a definir Espanya com una unitat geogràfica, antropològica o econòmica, i s'estimaren més allò de la "unidad de destino en lo universal".
El nacionalisme espanyol no pot centrar-se, doncs, en la mera Espanya geogràfica, car això significa relativitzar trets com ara la llengua castellana (evolució particular de la llengua romànica de la Cantàbria Oriental), la religió catòlica (definida tan sols de manera positiva a partir del Concili de Trento i de la Contrareforma) i la monarquia (encarnació de la unitat de l'estat). És simptomàtic, doncs, que la Falange Espanyol triés com a símbol el jou i les fletxes, monogrames del rei Ferran II d'Aragó i de la reina Isabel I de Castella. Els Reis Catòlics, com a forjadors de la unitat d'Espanya, ocuparen un lloc central en la simbologia franquista, que en recuperà l'escut i glossà no tan sols la unió entre Aragó i Castella, sinó la mateixa conquesta de Granada i la descoberta d'Amèrica (1492).
Com a punt nodal, el matrimoni entre Ferran i Isabel, l'octubre del 1469, no era gaire prometedor. La jove parella únicament tenia el títol de Reis de Sicília (títol que el pare del nuvi, el rei Joan II d'Aragó havia atorgat al fill el juny del 1468 de manera exclusivament titular). Va caldre esperar al desembre del 1474, amb la mort del rei Enric IV de Castella, perquè Isabel heretés aquesta Corona, i el gener del 1479, perquè Ferran esdevingués rei d'Aragó. El 1492 assenyala l'apogeu de la parella reial, que conclou el novembre del 1504. La unió de Castella i Aragó, però, no era irreversible, com mostra el fet que Ferran casés en segones núpcies amb Germana de Foix. Tot i amb tot, la unió dinàstica, en mans primers dels Àustries i dels Borbons ha persistit, amb interrupcions puntuals, fins a l'actual règim constitucional del 1978.
La historiografia catalana s'ha aferrat sovint a aquestes segones núpcies del rei Ferran d'Aragó per insistir en el caràcter d'unió dinàstica. En canvi, la historiografia castellana ha assenyalat de vegades en la direcció contrària, és a dir en els antecedents. S'ha recordat, al capdavall, que Ferran II d'Aragó era nét de Ferran I d'Aragó que, essent infant de Castella, ocupà la Corona d'Aragó arran del Compromís de Casp (1412). Retrocedint més en el temps, hom ha recordat els sobirans que l'Alta Edat Mitjana reclamaren títols com el d'Emperador de Tota Espanya, o el fet que el Llibre dels Fets, Jaume I d'Aragó es referís al seu pare com "el millor rei d'Espanya". El dissortat rei Pere I d'Aragó, fou recordat l'any passat en el 800 aniversari de la Batalla de Navas de Tolosa en clau panhispànica, i aquest mes de setembre, en el 800 aniversari de la Batalla de Muret, ho ha estat en clau panoccitana.
Però, tal com avançàvem en el títol, volem centrar-nos en un d'aquests "antecedents" fallits, no gaire comentat ni per la historiografia catalana ni per la castellana. La primera, s'ha ocupat de la Guerra Civil del 1461-1472, amb interès centrat en la Generalitat de Catalunya i, de manera romàntica, ha exalçat de vegades la figura del conestable Pere de Portugal (que, com a nét del comte d'Urgell, Jaume el Dissortat, era un pretendent a la Corona que desfeia el "tort" del Compromís de Casp). La segona se sent incòmoda davant d'una Guerra Civil que, com la Guerra dels Segadors del segle XVII, mostra unes institucions del Principat de Catalunya que s'alcen contra el rei "legítim" i nomenen un altre. La complexitat del conflicte del 1461-1474 al Principat de Catalunya, les seves connexions amb altres conflictes contemporanis de l'Europa Occidental, i la base de lluita de classes i de bandositats, que expressa, fa que periòdicament sigui revisitat des de les perspectives més diverses. El moviment dels pagesos de remences, el conflicte urbà entre la Busca i la Biga, la topada entre el pactisme feudal i la monarquia autoritària, han suscitat múltiples anàlisis. Per exemple, Jordi Moners, ho ha resumit en "la coalició de la Generalitat i el Consell de Cent - gran burgesia i noblesa feudal - s'aixecaren contra l'absolutisme reial i dominaren una bona part del Principat durant deu anys".
Un actor principal d'aquest conflicte, el rei Joan II d'Aragó, és alhora actor del conflicte de Navarra i del conflicte de Castella. Havia nascut, el 1398, com a fill segon de l'infant Ferran de Castella, alhora fill segon del rei Joan I de Castella. Sens dubte, això l'encaminava a un gran heretatge senyorial (duc de Peñafiel, comte de Mayorga, senyor de Castrojeriz, Lara, Medina del Campo, Olmedo, Cuélar i Villalón), però no pas a un destí reial. Les coses començaren a canviar el 1406, quan es va morir el rei Enric III de Castella, i el seu pare esdevingué co-regent en nom del rei nen Joan II de Castella. A més, el 1412, com a resultat del Compromís de Casp, havia esdevingut infant d'Aragó, a més de duc de Montblanc, duc de Gandia i comte de Ribagorça. Entre el 1415 i el 1416, fou virrei de Sardenya i Sicília, però en morir el seu pare, Ferran I d'Aragó, abandonà Sicília per instal·lar en les possessions castellanes. Mentre el fill gran de Ferran I, el rei Alfons el Magnànim, es feia càrrec de la Corona d'Aragó, els seus germans petits, Joan, Enric (duc de Villena i comte d'Empúries) i Pere (duc de Noto) actuen en les bandositats castellanes col·lectivament i de vegades enfrontats entre ells com a "infants d'Aragó". Joan tenia possessions a Navarra (Haro, Belorado, Briones i Cerezo) i, en el 1420, maridà Blanca de Navarra, hereva del tron navarrès i antiga reina de Sicília (fou casada amb Martí el Jove, la mort prematura del qual havia precipitat l'Interregne). La mort de Carles III de Navarra, el 1425, convertí l'infant Joan d'Aragó en rei consort de Navarra, cosa que aprofità per consolidar el seu ascendent personal a Castella. El rei Joan II de Castella havia arribat a la majoria d'edat en el 1419, i confiat el govern al conestable Álvaro de Luna. Si Álvaro de Luna representava el partit monàrquic o de la cort, els infants d'Aragó i, particularment, el rei Joan de Navarra, capitanejaven el partit de l'oligarquia nobiliària. Aquesta pugna provocà una guerra entre Castella i Aragó (1429-1430), i Álvaro de Luna aconseguí desfer-se de la influència dels infants d'Aragó. El rei Joan de Navarra orientà les activitats a l'empresa mediterrània del seu germà gran, i fou present a Itàlia entre el 1434 i 1435. Quan Alfons el Magnànim es dedicà en cos i ànima a l'empresa de Nàpols, a partir del 1436, el rei Joan de Navarra esdevingué lloctinent d'Aragó i de València, mentre que la dona del Magnànim, Maria de Castella (germana de Joan II) assumia el govern del Principat de Catalunya. Des d'aquesta posició, el rei Joan de Navarra tornà a intervindre a Castella.
En el 1441 es moria la reina Blanca de Navarra, i quedà oberta la qüestió successòria, car el matrimoni entre Joan i Blanca havia produït un fill, Carles, llavors ja de 20 anys, i dues filles, Blanca i Elionor. Joan de Navarra bloquejà l'accés al tron del fill, i el conflicte entre pare i fill alimentà la bandositat entre els beaumontesos i els agramontesos. Mentre els beaumontesos donaven suport al príncep de Viana (títol de l'hereu del tron navarrès), els agramontesos el prestaven al rei vidu Joan. Alhora, el rei Joan de Navarra explotava les tensions entre el rei Joan II de Castella i l'hereu castellà, el príncep Enric d'Astúries, que havia esdevingut gendre seu pel matrimoni amb la infanta Blanca de Navarra. En el 1443, el rei Joan II de Navarra havia desplaçat en bona mesura a Álvaro de Luna, i el 1444 s'havia casat en segones núpcies amb Joana Enríquez, filla de l'amirall de Castella.
Les tornes es giraren en el 1445, quan el príncep Enric d'Astúries, sota la influència de Juan Pacheco, canvià de bàndol i s'associà a Álvaro de Luna. En la batalla d'Olmedo, el príncep Enric aparegué com el valedor de son pare el rei i destructor de la influència dels infants d'Aragó. Però les tornes canviaren, i el triomfant Álvaro de Luna es féu insuportable al príncep Enric i a Pacheco. En el 1448, Pacheco sol·licità l'ajut d'Alfons el Magnànim per enderrocar Álvaro de Luna, arribant a prometre-li el Regne de Múrcia. Això desencadenà una nova guerra entre Castella i Aragó, alhora que, a partir del 1452, s'obria plenament la guerra civil navarresa entre agramontesos i beaumontesos. En tot cas, el 1453, Pacheco aconseguí l'objectiu d'empresonar i executar Álvaro de Luna. Concloïa així la guerra entre Castella i Aragó, i es preparava un nou canvi de bàndols. Signe d'això, fou l'anul·lació del matrimoni entre el príncep Enric d'Astúries i la infanta Blanca de Navarra, en el procés del qual Enric argüí que el matrimoni, després de tretze anys, no s'havia consumat, cosa que li va valdre l'epítet lògic d'Impotent. En el 1454 es moria el rei Joan II de Castella, i el príncep Enric accedia com a Enric IV de Castella. Sense successió pròpia, l'hereu pressumptiu era l'infant Alfons de Castella, fill del segon matrimoni de Joan II amb Isabel de Portugal.
La guerra civil navarresa es complicava. El rei Enric IV de Castella passà a donar suport als beaumontesos, forma amb la qual pretenia reduir la influència del rei Joan II de Navarra en la Corona de Castella. El rei Joan II de Navarra arribà a desheretar la filla gran, Blanca, pel fet que també ella donava suport al partit beaumontès. Aquest desheretament anunciava la intenció del rei Joan II de Navarra de reconèixer com a hereva la filla petita, Elionor, casada amb el comte Gastó de Foix, un dels pilars del partit agramontès.
Mentrestant, Enric IV de Castella s'havia casat amb la infanta Joana de Portugal (1455). A partir del 1457 es desinteressà del conflicte navarrès. Efectivament, el bàndol beaumontès punxava, i ja en el 1455, el príncep Carles de Viana havia optat per refugiar-se en la cort napolitana del seu oncle.
En el 1454, el rei Joan de Navarra assumia la lloctinència del Principat de Catalunya. Seguí la política general del seu germà i de la seva cunyada, cosa que l'enemistà no tan sols amb els interessos senyorials (seculars i eclesiàstics) del camp per la qüestió remença (Sentència Interlocutòria, 1455) sinó també amb l'oligarquia urbana agrupada en la Biga, en afavorir el partit del poble petit (la Busca).
La mort d'Alfons el Magnànim, el 27 de juny del 1458, precipità els esdeveniments. El príncep Carles de Viana hauria pogut ésser pressumiblement l'hereu en darrer terme de l'imperi que construïa el Magnànim a la Mediterrània, amb Nàpols en el centre, des dels Balcans fins a Navarra. No fou el cas, i mentre el Regne de Nàpols requeia en el fill il·legítim del Magnànim (Ferran I), la Corona d'Aragó (amb Sícilia i Sardenya incloses) anava a parar al germà petit. Als 60 anys, accedia al tron aragonès, Joan II. El príncep Carles de Viana, ja sense la protecció de l'oncle, es mogué de Nàpols a Palerm. El regne de Sicília rebé el príncep amb entusiasme, ja que a banda de ser l'hereu de la corona era el fill de la darrera reina resident de Sicília. Sense esperar la confirmació paterna, Carles de Viana assumí el títol de governador general de la Corona (propi del primogènit del rei d'Aragó). Val a dir, que les tensions tradicionals entre els partits de la noblesa siciliana, minaren la posició del príncep Carles en favor del seu pare, cosa que el decidí a reconciliar-s'hi. Arran de la Concòrdia de Barcelona (26 de gener del 1640), s'embarcà a Sicília rumb a Mallorca, i de Mallorca a Barcelona. La reconciliació se segellà amb una trobada a Igualada el 14 de maig. Hi havia la qüestió del matrimoni de Carles de Viana (vidu, des del 1448, amb Agnès de Clèves, amb la que no havia tingut fills). Joan II d'Aragó volia casar-lo amb una infanta de Portugal, mentre que el príncep Carles de Viana tenia la intenció de demanar la mà de la infanta Isabel de Castella (llavors de tan sols nou anys), tal com li proposava el rei Enric IV de Castella. Persones del cercle de Carles de Viana desconfiaven de tots dos enllaços i l'animaven a casar-se amb la seva amistançada, Brianda de Vaca, amb la qual ja havia tingut un fill Felip, llavors de 4 anys. Tant el rei Joan II d'Aragó, com la reina Joana Enríquez, i la seva família (capdavanters del partit d'Aragó a Castella), s'oposaven a l'enllaç amb la infanta Isabel de Castella ja que tenien la intenció de casar-la en el futur amb l'infant Ferran d'Aragó (que llavors tenia vuit anys). La qüestió matrimonial i navarresa enfrontaren de nou pare i fill. El desembre del 1460, quan havien de començar les Corts de Lleida, el rei Joan II ordenà la detenció del príncep Carles. Sota el pretext de defendre l'hereu de la Corona, a qui es considerava víctima de les intrigues dels Enríquez, es formà un exèrcit que va fer el camí de Lleida, a la vegada que s'establia un Consell de Principat (amb representants dels tres braços: eclesiàstic, militar i reial). El rei Joan II d'Aragó s'endugué el príncep presoner amb ell camí cap a Fraga, però l'avanç de l'exèrcit del Consell l'obligà a desplaçar-se primer a Alcanyís i després a Morella. Concertadament, el partit beaumontès s'alçà en favor del príncep Carles, mentre el rei Enric IV mobilitzava tropes en la frontera de Castella amb Aragó. Davant de la situació, el rei Joan II alliberà el príncep Carles que, des de Morella, viatjà en olor de multituds fins a Barcelona, on fou rebut triomfalment. El 21 de juny del 1461 la reina Joana Enríquez (lloctinent efectiva del monarca al Principat) i representants de les institucions del Principat signaren una Concòrdia a Vilafranca en la qual Carles era reconegut com a primogènit i governador general d'Aragó i, ço que era més important, la monarquia accedia a les peticions constitucionals de l'oligarquia nobiliària i eclesiàstica. Carles establí la residència a Barcelona, on emmalaltí, i traspassà el 23 de setembre del 1461. Els opositors a les polítiques del rei Joan II convertiren Carles en un màrtir, qui sap si emmetzinat per agents de la reina Joana Enríquez, i a Barcelona fou proclamat directament Sant Karles de Cathalunya. En aquesta operació tingué un paper destacat Cosme de Montserrat, bisbe de Vic. Que Carles fos un príncep bàsicament d'expressió castellana i sentimentalment vinculat al Regne de Navarra, no tenia gaire rellevància. En tot cas, sense el príncep Carles pel mig, el rei Joan II, recolzat en les cessions fetes a Vilafranca, pogué signar la pau a Castella. Com a conseqüència també de la Concòrdia de Vilafranca, l'infant Ferran d'Aragó (ara sí, primogènit d'Aragó), sota la tutoria de la mare, assumí la lloctinència del Principat.
La pau no durà pas gaire. L'enfortiment relatiu de la propietat senyorial féu témer a la pagesia i, particularment els remences, d'un intent de restablir els abusos ("mals usos") que havia abolit Alfons el Magnànim. El febrer del 1462, els remences prengueren la iniciativa a les terres gironines i s'alçaren. El 5 de març, les institucions del Principat respongueren amb el recrutament d'un nou exèrcit, sota el comandament del comte Hug Roger III del Pallars Sobirà. A Barcelona corria la brama que els remences s'havien alçat esperonats per la reina Joana, i això va fer que ella, juntament amb el fill, abandonés Barcelona per instal·lar-se a Girona, on la va rebre el bisbe Joan Margarit, de la confiança del monarca. Paral·lelament, Joan II d'Aragó, que havia iniciat de feia mesos negociacions amb el rei Lluís XI de França, signà amb el monarca francès el tractat de Salvatierra-Baiona. Una de les clàusules del tractat disposava que, a canvi d'ajut militar, el rei Joan II hipotecava els comtats de Rosselló i de Cerdanya al monarca francès. Aquesta clàusula es conegué a Barcelona a final de maig i s'interpretà com una cessió dels dos Comtats a França. El comte de Pallars posà setge a Girona, però el va haver d'aixecar el 23 de juliol, quan arribà l'exèrcit del comte Gastó IV de Foix. Encara que el comte de Foix actués com a gendre de Joan II i successor seu al Regne de Navarra, era alhora l'home del rei Lluís XI de França.
La presa de Balaguer per Joan II d'Aragó fou el pretext necessari per al Consell del Principat per destituir el monarca. Efectivament, el rei Joan II fou declarat enemic públic i desposseït de la Corona, si més no de la del Principat. Però una cosa eren les declaracions i una altra les realitats i, després de la batalla de Rubinat (23 de juliol), Joan II entrà a Tàrrega. De llavors ençà i durant tota la guerra, els dos bàndols es repartiren el territori, i xifraren bona part de les adhesions en lligams/odis personals i territorials.
El Consell del Regne de València trameté una ambaixada, que arribà a Barcelona el 19 de juliol, amb l'objectiu de reconciliar el Consell del Principat amb el rei. Però fou debades. Alhora, el Consell del Principat suposava que seria pràcticament impossible arrossegar els regnes de València i d'Aragó a la revolta si no comptaven amb ajuda exterma. L'1 d'agost, el Consell del Principat sol·licitava l'assistència militar d'Enric IV de Castella, mentre en el setembre, Joan II i Gastó IV posaven setge infructuosament a Barcelona. Fou cabdal en resistir el setge el fet que els bigaires saberen mobilitzar els gremis del poble petit amb el record de Carles de Viana i la defensa comuna de les llibertats de Barcelona i Catalunya i el perill d'una invasió francesa.
Mentrestant, Enric IV de Castella havia nomenat com a lloctinent seu a Catalunya a Joan de Beaumont (de la nissaga que donava nom a Navarra al partit contrari a Joan II i partidari de la "reina Blanca de Navarra", presonera ella mateixa del comte de Foix). Beaumont, en representació del monarca castellà, va rebre el jurament de fidelitat del Consell del Principat. Enric IV, ostensiblement esperonat per Juan Pacheco, aspirava en darrer terme a incorporar Navarra i Aragó a la seva corona.
Però si el Consell del Principat havia substituït unilateralment Joan II per Enric IV, també el rei Joan II d'Aragó podia fer el mateix. A Tarragona, recuperada per Joan II feia pocs mesos, el diputat Bernat Saportella reorganitzà a començament del 1463 una Diputació del General alternativa a la de Barcelona. Mentrestant, les tropes del comte de Foix conquerien per al monarca francès Perpinyà i Cotlliure. Això, i els setges fallits a Girona, on continuava resistint la reina Joana Enríquez, afebliren la causa del Consell del Principat.
El rei Lluís XI de França, jutge i part del conflicte, va emetre a Baiona, l'abril del 1463, una Sentència Arbitral. Bàsicament, proposava el retorn a l'statu quo anterior. El rei Joan II d'Aragó havia de retornar a Castella la Terra de Lizarra, renunciar a les rendes de Castella, i acceptar les Constitucions de Catalunya a canvi de recuperar la sobirania del Principat. El rei Enric IV de Castella havia de retornar les conquestes recents que havia fet al Regne de Navarra i a renunciar a ajudar al Consell del Principat o al partit beaumontès de Navarra. El 13 de juny, Enric IV, en virtut de la Sentència de Baiona, renuncià a qualsevol dret sobre el Principat de Catalunya. Curiosament, el 16 de juny, arribava a Barcelona un oferiment de Lluís XI de França al Consell del Principat per esdevindre ell mateix senyor del Principat, amb la promesa de respectar les Constitucions.
Es tancava així un experiment de sis mesos. El caràcter mutable d'Enric IV de Castella, els problemes interns de la Corona, i la mateixa volubilitat dels seus consellers (començant per Juan Pacheco i seguint per Juan de Beaumont) feia molt improbable l'empresa. El Consell del Principat desoí l'oferta de Lluís XI de França, però l'octubre del 1463 va rebre la candidatura del conestable Pere de Portugal, nét del comte Jaume d'Urgell, i la va acceptar.
De totes formes, per caràcter, el Consell del Principat s'hauria avingut possiblement més amb Enric IV de Castella que no pas amb el flamant Pere IV de Catalunya. Fins i tot en el cas que Enric IV de Castella hagués reeixit a desallotjar Joan II de tota la Corona d'Aragó i de Navarra, al Consell del Principat no li anava gens malament un rei absent que regnés simultàniament per una multitud de contrades.
