En el marc de la democràcia burgesa, la convocatòria d'eleccions obre en les organitzacions polítiques de la classe treballadora la qüestió de què fer-hi. Que els prejudicis apriorístics no passin per davant d'un debat fonamentat en l'anàlisi de les realitats socials i organitzatives és més fàcil de dir que de fer. Les experiències històriques poden contribuir al debat en la mesura que il·luminin l'anàlisi present i no es triïn o remenin per afavorir un resultat ja decidit mecànicament. El Front Popular (o Front d'Esquerres), que aconseguí a la República Espanyola la victòria electoral el 16 de febrer del 1936 i posà fi, al Bienni Negre de radicals i cedistes, o el Front Popular que ho va fer a les eleccions del 3 de maig del 1936, obeïren a situacions concretes. Alguns dels partits participants, consultats un any abans, haurien considerat aquesta proposta com a inacceptable. El POUM mateix, que participà en el Front d'Esquerres, i aconseguí a través seu un acta de diputat, havia considerat pocs mesos abans que "Front Popular" i "Aliança Obrera" eren poc menys que antagònics.
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) havia nascut feia tan sols uns mesos, arran d'una reunió entre representants del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de l'Esquerra Comunista d'Espanya (ICE) celebrada a Barcelona el 29 de setembre del 1935. Formalment, el BOC, amb uns 5.000 militants, era l'organització de masses de la Federació Comunista Ibèrica (FCI). La ICE s'havia originat a partir de l'Oposició d'Esquerres que s'havia articulat al voltant de Lleó Trotski, de primer dins i després fora de la Internacional Comunista. La FCI, d'altra banda, provenia de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), que havia trencat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el 1930 amb postulats que recorden més a "l'oposició de dretes" del moviment comunista, és a dir a la que alertava contra la minusvaloració de la qüestió agrària i nacional. Des del punt de mira del Partit Comunista d'Espanya (PCE), aquesta "unificació" semblava antinatural. Des del punt de mira d'organitzacions com la Unió Socialista de Catalunya (USC) o el Partit Català Proletari (PCP) hom censurava una "unificació" que llençava a l'estat espanyol un "tercer partit" en competència amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i a amb el PCE. De totes formes, el POUM naixia essencialment com un partit del Principat. Tot i així, els 500 militants de l'ICE es concentraven a Madrid. Fora dels Països Catalans, la presència era força testimonial, encara que amb perspectives de creixement (Extremadura, Astúries, País Basc i, més endavant, Galícia).
D'altra banda, els esdeveniments dels anys 1933 i 1934 havien transformat les perspectives tant de la direcció del BOC com, especialment, de l'Andreu Nin (ICE). La consigna de l'Aliança Obrera havia confrontat Nin i Trotski, sobre les prioritats polítiques a l'estat espanyol. Així, la ICE ja no va participar en el procés que conduí a la creació de la Lliga Comunista Internacional. L'apropament entre el BOC i l'ICE tenia lloc en un context europeu més ampli de reconfiguració de l'Oposició Comunista Internacional.
L'esquema d'actuació del POUM contemplava l'actuació del partit en el marc d'una aliança obrera (preferencialment adreçada als sectors obrers propers al socialisme però també als cenetistes que discrepaven de la FAI) i aquesta aliança en un marc més ample d'esquerres. Des del 6 d'octubre del 1934, l'Estatut d'autonomia romania suspès, i el govern espanyol havia virat considerablement cap a la dreta. Setmanes abans de la fundació del POUM, s'havia establert un comitè d'enllaç en el qual participaven representants d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de l'Acció Catalana Republicana (ACR), del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (PNRE, els lluhins, o Grup de l'Opinió), la Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya (PCC), el Partit Sindicalista (PS) i el BOC. El PCC s'oposava a la participació de l'ICE, mentre que l'ICE, si bé volia participar, també insistia en el fet que l'Aliança Obrera era incompatible amb el Front Popular que tenien en ment el PCC i els partits republicans. El 7è Congrés de la Internacional Comunista havia insistit en el Front Popular com a eina per aturar i combatre el feixisme. El Front Popular acabaria fent-se, però els partits republicans al Principat imposaren que el nom, de cara a les eleccions de febrer del 1936, fos el de Front d'Esquerres. Les diferents formacions proletàries (USC, PCP, PSOE, PCC, POUM, PS) ho acceptaren, però amb perspectives diferents. Per al POUM era, sobretot, una coalició tàctica, motivada per la urgència electoral/institucional. Per a la USC la intenció era la de participar activament en el govern resultant, mentre que el PSOE i el PCC adoptaven una posició més crítica envers els partits burgesos.
En els comicis del 16 de febrer del 1936, la polarització de candidatures quedava plasmada en el xoc entre el Front d'Esquerres i el Front Català d'Ordre (que aplegava la Lliga, el Partit Radical, la Dreta Liberal Republicana, tradicionalistes i altres dretans). La participació electoral fou la més alta del període republicà, tant a Barcelona-ciutat (68,8%), com a Barcelona-província (75,2%), Girona (71,3%), Lleida (71,9%), Tarragona (73,4%). Pel que fa a la distribució d'escons, podem citar:
- Balears (7 escons). Tots els escons foren per a la coalició de centre-dreta (3 per a la CEDA, 3 per al Centre i 1 per al Partit Regionalista de Mallorca).
- Alacant (11 escons). El Front Popular aconseguí els 8 escons de la majoria (4 per al PSOE, 3 per a la Izquierda Republicana i 1 per a la Unión Republicana) i els 3 escons de la minoria foren per a la coalició de centre-dreta (2 per a la CEDA i 1 per a Joaquim Chapaprieta i Torregrosa).
- València-província (13 escons). El Front Popular aconseguí els 10 escons de la majoria (4 per a IR, 3 per al PSOE, 2 per a UR i 1 per al PCE). La CEDA aconseguí els 3 de les minories.
- València-ciutat (7 escons). El Front Popular aconseguí els 5 escons de la majoria (3 per a IR, 1 per al PSOE i 1 per a Esquerra Valenciana). Els 2 de les minories foren per a la CEDA.
- Castelló (6 escons). Com que la primera volta (16 de febrer) no donà majories clares, va caldre una segona volta en el mes d'abril, que donà els 4 escons de la majoria al Front Popular (1 per a IR, 1 per a UR, 1 per al PSOE i l'altre de l'independent Vicent Fe i Castell). Els 2 escons de la minories foren per a la CEDA.
- Tarragona (7 escons). El Front d'Esquerres guanyà els 5 escons de la majoria (2 per a ERC, 1 per a ACR, 1 per a IR-PRE i 1 per al PSOE). Els 2 escons de la minoria foren per al Front Català d'Ordre (1 de la Lliga i 1 de la Comunió Tradicionalista).
- Lleida (6 escons). El Front d'Esquerres aconseguí els 4 escons de la majoria (3 per a ERC i 1 per a USC). Els 2 de la minoria foren per al Front Català d'Ordre (els 2 per a la Lliga).
- Barcelona-província (14 escons). El Front d'Esquerres aconseguí els 11 escons de la majoria (5 per a ERC, 2 per a la Unió de Rabassaires, 2 per a USC, 1 per al PNRE i 1 per a ACR). Els 3 de la minoria foren per al Front Català d'Ordre (els 3 per a la Lliga).
- Barcelona-ciutat (20 escons). El Front d'Esquerres aconseguí els 16 escons de la majoria (8 per a ERC, 2 per a ACR, 2 per a IR, 1 per a USC, 1 per al PCE, 1 per al PCP i 1 per al POUM). Els 4 escons de les minories foren per a la Lliga.
- Girona (7 escons). El Front d'Esquerres aconseguí els 5 escons de les majories (3 per a ERC, 1 per a ACR i 1 per al PNRE). El Front Català d'Ordre aconseguí els 2 de les minories (per a la Lliga).
Comptat i debatut, el Front Popular aconseguí la majoria parlamentària. Després de la segona volta, el partit amb més escons era el PSOE (99 diputats). Dels grups republicans "d'esquerres", els més nombrosos eren els de la Izquierda Republicana, d'Azaña (qui més pegues havia posat al nom de "Front Popular"), amb 87 diputats, i la Unión Republicana de Diego Martínez Barrios. De l'oposició de dretes, la CEDA havia aconseguit 88 escons. Dels altres partits obrers, havien aconseguit escons, el PCE (17), la USC (3), el POUM (Maurín), el Partit Català Proletari (Aznar) i el Partit Sindicalista (Benito Pabón, elegit per Saragossa-ciutat).
Encara que els electors votaven per llistes, podien marcar tots o part dels candidats. Joaquim Maurín, amb 256.723 vots, fou el menys votat dels diputats del Front d'Esquerres a la circumscripció de Barcelona-ciutat, amb 6.000 vots menys que el diputat més votat (Lluís Nicolau d'Olwer, d'ACR) i per darrera dels candidats de la USC (Ramon Pla Armengol, 258.721 vots), del PCC (Miquel Valdés i Garriga, 257.190 vots) i del PCP (Pere Aznar, 256.880 vots).
Ja en la campanya electoral, el POUM havia dibuixat un programa de projectes de llei que es comprometia a defensar en les Corts espanyoles (http://marxists.org/catala/enciclopedia/people/p/documents-poum/problemes36.htm):
1.- Reconèixer les llengües catalana, gallega, castellana i basca com a llengües oficials de l'Estat, sense privilegiar-ne cap, i fer efectiu en les Corts el dret dels diputats a expressar-se amb el propi idioma nacional.
2.- Garantir que les escoles primàries de l'Estat facin servir la llengua del país, i que les diferents llengües nacionals ("catalana, castellana, gallega, basca i àrab") es facin servir en els ensenyaments universitaris.
3.- Garantir que el compliment del servei militar es faci sense haver de fer sortir els minyons del "territori de llur nació".
4.- Reforma agrària, amb nacionalització, sense indemnització, de la terra (amb respecte per a la petita propietat); inspecció de l'Estat en la terra nacionalitzada i creació d'un Banc de Crèdit Agrícola i de Granges de Sementals, llavors i material tècnic.
5.- Nacionalització, sense indemnització, dels ferrocarrils i de les indústries bàsiques, mineria i banca nacional privada.
6.- Nacionalització de les empreses de fluid elèctric, aigua i gas i transports urbans.
7.- Limitació de la riquesa rústica, mobiliària i monetària. Lliurament de les finques expropiades en usdefruit a preus mòdics, destinats a la conservació, millora i foment de noves construccions.
8.- Com a mesures contra l'atur forçós, limitació general de la jornada de treball i subvencions dignes per als parats no reabsorbits.
9.- Apropiació per part de l'Estat del blat emmagatzemat, per tal d'abaratir el preu del pa.
10.- Establiment d'un salari individual i familiar mínim.
11.- Creació d'hospitals, sanatoris, cases de salut, etc., per l'Estat, i abolició d'aquestes empreses amb caràcter privat, amb "igualtat per a tothom i sota el control del poder públic".
12.- Pla General d'Obres Públiques (carreteres, camins veïnals, canalització de rius per al transport fluvial, irrigació, electrificació).
13.- Supressió dels impostos indirectes sobre els articles de primera necessitat.
14.- Estendre els drets polítics a tots els ciutadans majors de 18 anys, sense que hi hagi limitacions durant el servei militar.
15.- Supressió dels cossos armats antipopulars.
16.- Supressió del Tribunal de Garanties, que era vist com una cambra legislativa encoberta no-electa.
17.- Confiscació de tots els béns de l'Església, fundacions i ordres religiosos; prohibició de dur pels carrers uniformes religiosos; trencament de relacions amb el Vaticà; prohibició de l'ensenyament per part dels qui hagin estat religiosos.
18.- Prohibició de tota la premsa monàrquica.
19.- Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials; llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats; gratuïtat en tots els altres ensenyaments - inclosa la manutenció i el vestit - de tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics; prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.
20.- Supressió absoluta de la llei d'herència passant d'un límit prudencial apte per al sosteniment de membres familiars menors o vells o incapacitats per al treball.
21.- Supressió de tota classe d'impostos sobre rendes de treball inferiors a 6.000 pessetes anyals (el salari individual típic era de menys de 4.000 pessetes).
22.- Garantir que els habitatges d'obra nova tinguin un mínim de comoditats indispensables (llum, calefacció, wàter, cambra de bany, ascensor, etc.) i fixació de les tarifes dels lloguers per l'Estat en forma d'amortització del capital invertit, amb vistes a passar la propietat de l'immoble a l'Estat un cop amortitzat. Els habitatges de l'Estat tindran un lloguer mínim destinar a subvenir despeses de conservació i millora de la finca.
23.- Confiscació de les fortunes totals dels monàrquics, i dels qui foren autoritats durant la Dictadura i han exèrcits càrrecs de la República ençà.
24.- Supressió de Drets polítics a monàrquics, autoritats durant la Dictadura i religiosos, encara que deixin llurs ordres.
25.- Supressió dels Sindicats grocs o confessionals. Ampliació del dret de vaga. Augment de càstig per als patrons i empreses que burlin les lleis socials.
Joaquim Maurín, a més de l'únic diputat del POUM a les Corts espanyoles, era el dirigent més visible del partit. Per això a aquesta llista de "25 problemes", hom afegia per si de cas l'aclariment següent:
"Vet ací un programa mínim de realitzacions que no ens farà oblidar, però, de treballar per desencadenar la Revolució social!".
En efecte, la participació en el Front Popular es considerà circumscrita a la necessitat de fer fora del govern radicals i cedistes, aconseguir una amnistia i recuperar l'autonomia al Principat. Hom continuà els contactes per tal de fer efectiva l'Aliança Obrera i per estendre el moviment camperol. Que es considerava prioritari estendre territorialment el POUM queda de manifest amb l'estada que fa Maurín a Galícia per tal d'afermar els nuclis incipients del partit. Serà en aquesta estada on el sorprendrà l'aixecament militar contra el govern frontpopulista, que fou el qui, a fi de comptes, desencadenà la revolució social.
