El proper 1 de juliol arrencarà la vuitena legislatura del Parlament Europeu. Serà llavors quan sigui confirmada la composició d'aquest òrgan legislatiu ben limitat de la Unió Europea. La principal força serà el Partit Popular Europeu, amb 221 diputats (53 menys que el 2009). El segueixen l'Aliança Progressiva de Socialistes i Demòcrates, amb 192 escons (4 menys que el 2009); l'Aliança de Liberals i Demòcrates per a Europa, amb 65 escons (18 menys que el 2009); Conservadors i Reformistes Europeus, amb 57 escons (els mateixos que el 2009); Els Verds-Aliança Lliure Europea, amb 55 escons (2 menys que el 2009); l'Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica, amb 49 escons (14 més que el 2009); l'Aliança Europea per la Llibertat, amb 38 escons; l'Europa de la Llibertat i de la Democràcia, amb 28 escons (3 menys que el 2009). Les xifres de cada grup i del nombre d'eurodiputats no-inscrits ballarà encara, i segurament ho farà més durant els cinc anys previstos de legislatura. A més, aquestes xifres generals ens diuen ben poca cosa, perquè la Unió Europea és constituïda per múltiples sistemes de partits polítics, d'acord amb fronteres estatals i nacionals més o menys marcades. En conseqüència, uns mateixos símptomes produeixen resultats diferents. En general, hom constata un deteriorament dels partits més lligats amb el règim, és a dir els adscrits al Partit Popular Europeu, al Partit dels Socialistes Europeus i a l'Aliança de Lliberals i Demòcrates. Els beneficiaris, és a dir, les forces que han irromput al Vuitè Parlament Europeu, són ben diversos. Dels resultats electorals del 22-25 de maig, se n'ha escrit molt. A Alemanya, l'AfD, amb un discurs nacionalista i fiscalment conservador, ha aconseguit 7 dels 96 eurodiputats. A l'estat francès, el Front Nacional va esdevindre primera força, guanyant 24 dels 74 escons. A Gran Bretanya, la primera força va ser el UKIP, amb un missatge anti-establishment i nativista, que li ha donat 24 diputats (doblant els resultats del 2009). A l'estat espanyol, van sorprendre els resultats de Podemos, amb 5 escons. A Grècia, la primera força fou Syriza, amb 6 dels 21 escons. A l'estat italià, el Moviment 5 Estels ha aconseguit 17 diputats, essent superat únicament pel Partit Demòcrata. Malgrat les diferències existents entre totes aquestes forces, els perfils sociològics dels seus votants tenen trets comuns. Naturalment, els comentaristes més lligats al poder s'afanyen en barrejar-ho tot i posar-hi l'etiqueta de "populismes" o de "euròfobs". No ens enganyem, però. Si el Front Nacional ha rebut els vots que ha rebut, no és perquè la població de l'estat francès sigui gaire més racista que la d'altres estats, si no perquè no ha tingut rivals en una esquerra captiva i encadenada a la "defensa d'Hollande". Com que la resposta d'aquesta mateixa esquerra és purament reactiva i gens autocrítica, el Front Nacional encara resulta més enfortit. A l'estat italià, la cosa és més complexa, i paga la pena aturar-se una mica més aquests "grillini" del M5S.
El Movimento 5 Stelle (M5S) té el lloc web, autèntic òrgan del partit, en el domini personal beppegrillo.it. D'ací el nom, de grillini. Beppe Grillo és un còmic genovès, nascut el 21 de juliol del 1948, que es va fer molt conegut ja des del 1978 per les seves aparicions televisives a la RAI. En aquestes aparicions, la crítica política era un dels aspectes però no pas l'únic. És en crear el seu blog, en el domini esmentat, que comença a adquirir més visibilitat en causes socials i polítiques de natura diversa. El Movimento 5 Stelle pot ésser considerat com l'extensió política d'aquell blog.
La primera expressió, del 2005, fou Amici di Beppe Grillo, que ja va concórrer a diverses conteses electorals el 2008, i que realitzà actes massius el 14 de juny del 2007, batejat per Grillo com el "Vaffanculo Day", i el 25 d'abril del 2008 (V2-Day). És en el 2009 que s'adopta el nom, més neutre, de Liste Civiche a Cinque Stelle. En la Carta de Florència, base del programa per concórrer a les municipals, els cinc estels giraven al voltant de les propostes en cinc àmbits: aigua, ambient, transports, desenvolupament i energia. En resultà el Movimento 5 Stelle, format a través nuclis locals, implicats de ple en la preparació de candidatures municipals. El dinamisme local, la diversitat del moviment en la base, el caràcter obert dels debats i la crítica àcida i implacable contra els poders polític i oligopolístic, contrasta amb la propietat final de la marca, centralitzada en beppegrillo.it. Aquesta dualitat la veiem en nombroses propostes similars, que es realitzen en forma d'emplaçaments verticals, amb programes difusos i oberts. De "pentastellati" penedits, n'hi ha un munt. Però a d'altres ja els està bé aquesta mena d'estructura, sempre que no interfereixi en la seva pròpia activitat individual, local o sectorial.
Segons aquesta visió, Grillo pot tindre la marca, però les seves opinions personals no poden estendre's automàticament a tots els "grillini". El mateix Grillo ha recordat que els òrgans comuns del Movimento són també sotmesos a eleccions periòdiques. I, d'altra banda, Grillo es mulla fins on s'ha de mullar.
Si difusa és la xarxa local del M5S, també les adhesions electorals són fluctuants. L'elector italià, com s'esdevé en altres estats, no presenta la "fidelitat" electoral d'altres dècades, i orienta el vot a cada elecció. Això encara és més cert en els electors que pensen en algun moment en participar o votar el M5S. En les eleccions del març del 2010, el M5S va concórrer a cinc eleccions regionals i deu comunals: aconseguí dos consellers regionals a l'Emília-Romanya, dos al Piemont, i vuit regidors municipals. En les eleccions del març del 2011, el M5S presentà llistes a 75 municipis (18 d'ells, capitals provincials) i aconseguí un total de 34 regidors, amb els millors resultats concentrats a Bolonya, Rímini, Ràvenna i al Piemont. En les eleccions regionals de Molise de l'octubre del 2011, no obtingué cap representant, cosa que s'analitzà com la dificultat de penetració en les regions meridionals, ja constatada en les anteriors municipals. En les eleccions municipals del 6-7 de maig del 2012, M5S presentà llistes a 101 municipis (21 capitals provincials). Els resultats aquesta vegada depassaren les prediccions dels mateixos pentastel·lats: 4 síndics (Sarego, Comacchio, Mira i Parma!) i una nodrida representació arreu de les regions del nord peninsular i de la Vall del Po. En les eleccions sicilianes del 28 d'octubre del 2012, que elegien el president i l'assemblea de l'illa, l'M5S presentà com a candidat Giancarlo Cancelleri, que obtingué el 18,20% dels vots, mentre assolia 15 dels 90 escons. En les eleccions al Parlament italià del 24-25 de febrer del 2013, l'M5S presentava candidats a totes les circumscripcions, elegits en un procés de primàries en el qual havien participat 20.252 persones. Els resultats de l'M5S en aquestes eleccions superaren tots els sondeigs (o, per ser més precisos, la cuina dels sondeigs). L'M5S quedà com a segona força política darrera únicament del Partit Democràtic: 8,7 milions de vots per a la Cambra dels Diputats li donaven 109 diputats, mentre que 7,4 milions de vots per al Senat li donaven 54 senadors. En els mesos següents, els comentaristes que havien fallat en predir els bons resultats de l'M5S, tingueren l'oportunitat de remarcar els resultats desiguals de l'M5S en altres conteses electorals. En les eleccions regionals al Laci, Lombardia, Molise, i Friül-Venècia Júlia, l'M5S no passà del tercer lloc, i a la Vall d'Aosta caigué al cinquè. En les eleccions municipals del 26-27 de maig del 2013, de les 199 candidatures de l'M5S, tan sols tres (Assemini, Pomezia i Ragusa) assoliren la victòria. També modestos foren els resultats en les eleccions regionals del Trentí-Südtirol, del 27 d'octubre: un sol conseller provincial a Bosen i dos consellers provincials a Trento. Més bons resultats obtingué Piernicola Pedicini a les eleccions regionals de la Basilicata, amb un 13,19% dels vots, però amb tan sols dos consellers regionals (un per Potenza i un per Matera). El procés d'elaboració d'una llista de M5S per a les eleccions sardes del passat mes de febrer són força eloqüents sobre el poder que té Grillo i el seu entorn sobre la marca. Els desacords en l'elaboració de les llistes mogueren Grillo a no concedir l'ús de la marca per a la llista, a la qual cosa cinc activistes pentastel·lats de l'illa respongueren amb una vaga de fam de cinc dies. Tot plegat havia conduït a anunciar el caràcter efímer del Movimento. Això ha estat desmentit amb els darrers regulats electorals: 5.807.362 vots (21,15% dels vots emesos; 12,10% del cens) i els esmentats 17 escons. És cert, però, que són pitjors resultats que els de febrer del 2013, i que el PD, en el govern, s'hi ha vist enfortit, amb 11.203.231 vots i 31 escons.
En la caracterització política de l'M5S, sovint s'han presentat els pentastellati com a grillini, èmuls histriònics de Beppe Grillo. Grillo mateix, segons aquests comentaristes, no seria més que la façana mediàtica de Gianroberto Casaleggio. Casaleggio ho seria tot. Com a soci fundador i president de Casaleggio Associati, definida com a "societat informàtica i editorial", fou ell qui animà la creació de beppegrillo.it, qui en va dissenyar les campanyes del V-Day i l'arquitecte i ideòleg de l'M5S. La relació de Casaleggio-Grillo seria, si es vol, com la de Moisès-Aaron: el profeta-gurú necessita un home eloqüent i de bona planta per l'ofici de sacerdot-comunicador.
Si Casaleggio és com el pinten, òbviament, ell mateix seria autor d'aquesta imatge. El proper 14 d'agost farà seixanta anys. Natural de Milà, de sempre ha estat lligat a la informàtica. Treballà a Ivrea (Piemont) com a projectista de programari per a l'Olivetti. A l'Olivetti va conèixer la seva primera dona, Elizabeth Clare Birks, mare del seu primer fill, Davide (nascut el 1976). Ha ocupat llocs de gestió i direcció en Olivetti i en altres multinacionals amb seccions d'informàtica o telemàtica: Logica Plc, Finsiel i Telecom. A Webegg, una empresa tecnològica dedicada a oferir serveis en el procés de digitalització de les administracions públiques, ocupà el lloc d'administrador delegat, i hi conegué a la que seria la seva segona dona Elena Sabina Del Monego, mare del seu segon fill. En el 2003 fou cessat com a administrador delegat de Webegg. En les eleccions municipals del 12-13 de juny del 2004, figurà en la llista "Per Settimo", encapçalada per Vito Groccia. Els seus veïns de Settimo Vittone, de 1600 habitants, no foren gaire apreciatius: 7 vots i, òbviament, cap regidor. En el 2004 funda Casaleggio Associati, com a societat de responsabilitat limitada, amb el suport del seu fill Davide. A mig camí de projecte editorial clàssic i d'editorial digital, Casaleggio Associati creà beppegrillo.it, com a plataforma digital del conegut humorista. En aquest període manté bones relacions amb Antonio Di Pietro, ministre d'infrastructures en el segon govern de Prodi, al qual li crea el blog (antoniodipietro.it).
En el 2008, Casaleggio realitzà el documentari "Gaia: il futuro della politica". A cada èxit de convocatòria dels grillini o a cada èxit electoral, es publiquen noves exegesis d'aquesta peça. El mateix Casaleggio se n'ha distanciat, considerant-los com "un joc".
El nom de Gaia ja es tota una referència a l'anomenada hipòtesi Gaia, desplegada fa quaranta anys pel químic atmosfèric James Lovelock i la microbiòloga Lynn Margulis i que, a banda de l'expressió en el camp de les ciències de la Terra i de la "geofisiologia" va influir fondament en els moviments "New Age" en el qual desembocaren una part dels corrents contestataris italians del cicle pre-revolucionari frustrat dels 1970. El documentari arrenca amb l'imaginació d'un Nou Ordre Mundial, fundat el 14 d'agost del 2054 (el centenari del naixement de Casaleggio), i que posa fi als conflictes racials, ideològics, religiosos, territorials. Es tracta d'un Nou Ordre Mundial en el qual cada persona és ciutadana del món, subjecte de les mateixes lleis. Quin ha estat el motor d'aquesta transformació? Se'ns respon que "internet" ha estat el vehicle del canvi, és a dir de les comunicacions, de la consciència i de l'organització a nivell planetari. Internet funciona com una xarxa i, en aparença, això és més cert encara avui que no pas fa sis anys. Xarxes, ens diu el documentari, foren les bases de l'Imperi Romà (cursus publicus), de l'Imperi Mongol (les xarxes de cavallers), ja que permetien al centre polític el coneixement privilegiat de tot allò que s'esdevenia en enormes territoris, i de prendre les decisions oportunes sobre desplaçaments de forces militars. Continua recordant les "lletres obertes" de Savonarola, impreses en milers d'exemplars que arribaven a tots els racons de Florència. O com l'Enciclopèdia de Diderot i Alembert, i el Diccionari Filosòfic de Voltaire, foren font d'inspiració de les idees que nodriren la revolució francesa; o l'ús de la ràdio per part de Benito Mussolini; o del cinema de Leni Riefenstahl per Adolf Hitler; o les transmissions de debats parlamentaris, de les quals la BBC fou pionera en el 1975. En parlar de la situació a començament del segle XXI, Casaleggio afirma que "el destí del món encara el determinen grups maçònics religiosos i financers", esmentant les reunions anuals del Grup Bilderberg. Aquesta situació de coses, és a dir el control de la informació per part del poder imperial o financer, la trencaria doncs l'aparició de la xarxa.
Tot seguit comença una cronologia:
1998. Move On, com a iniciativa d'enviament de correus electrònics a favor del president Bill Clinton (assetjat pels qui en demanaven l'impeachment).
1999. La mobilització de Seattle contra la cimera de l'OMC, coordinada gràcies a internet.
2002. El colp frustrat contra el president veneçolà Hugo Chávez, en el qual fou vital la difusió d'informació per internet i SMS.
2004. La campanya en favor de Howard Dean, governador de Vermont, com a candidat a la Casa Blanca, a través de la plataforma MEETUP i de blogforamerica.com.
2007: V-Day a Itàlia, coordinat a través d'internet (beppegrillo.it).
2008: Victòria d'Obama en les primàries del Partit Demòcrata, amb recollida de fons a través d'internet.
2008: Cimera Web 2.0 a San Francisco.
que es projecta al futur:
2018: El món és dividit en 2 grans àrees. A Occident, hi ha "democràcia directa i lliure accés a Internet". A "Xina, Rússia i Orient Mitjà" hi ha "una dictadura orwel·liana i l'accés a internet es fa sota control"
2020-2040: Esclata la Tercera Guerra Mundial, que dura 20 anys i que suposa la destrucció de "símbols occidentals" (la Plaça de Sant Pere de Roma, la Catedral de Reims o la Sagrada Família de Barcelona), l'ús d'armes bacteriològiques, l'acceleració del canvi climàtic (amb pujada del nivell del mar de 12 metres), decadència i fi de l'era dels combustibles fòssils, reducció de la població mundial a 1000 milions de persones
2040: "Triomf d'Occident i de la democràcia de la xarxa".
2043: Apareix un moviment de base a tot el món per gestionar els problemes locals (energia, alimentació, ambient, sanitat). El planeta es subdivideix en milers de comunitats reunides a través de la xarxa.
2047: Cada persona té la seva identitat en una xarxa social i mundial, creada per Google i denominada Earthlink. Sense compte a Earthlink, no hi ha identitat. Lliure circulació planetària.
2050: Es crea Brain Trust, una intel·ligència social col·lectiva, que permet a les persones resoldre problemes complicats de la vida quotidiana. La base és compartir tota mena d'informació i dades en-línia.
2051: Referèndum mundial a la xarxa per abolir la pena de mort.
2054: Primera elecció mundial en xarxa per un govern mundial, denominat Gaia. Prohibició de les organitzacions secretes. Qualsevol personal pot esdevindre present i controlar les accions del govern a través de la xarxa. En Gaia desapareixen partits polítics, ideologies i religions, ja que "l'home és l'únic propietari del seu destí" i "la consciència col·lectiva és la nova política".
Més enllà dels detalls (el vídeo és del 2008, abans de l'explosió dels Earthlinks de la nostra línia temporal, que són múltiples: Twitter, Facebook, Tumblr, Flickr, etc., però igualment de propietat privada centralitzada en grans corporacions), és ben eloqüent tota absència de reflexió sobre com Gaia supera les desigualtats estructurals derivades de la societat de classes, del patriarcat, de l'estat-imperi, etc. La prohibició de les "organitzacions secretes", que en l'M5S i en propostes similars es manifesta en precaucions contra la formació de fraccions, té tot un significat diferent segons si persisteixen o no aquestes desigualtats estructurals silenciades. D'altra banda, la visió d'un món amb "Occident" en el centre i una perifèria "orwel·liana" assenyala la complicitat directa amb l'imperialisme nord-atlàntic realment existent. Una complicitat que, a més, suposa la més completa incapacitat per fer front al control polític de la "xarxa" que es fa a través de l'NSA i d'altres agències governamentals.
