La batalla de Kobanê, al Kurdistan Occidental, on les Unitats de Protecció Popular (Yekîneyên Parastina Gel, YPG) combaten l'ofensiva del Da'ish, té un ressò mundial. Els mitjans de comunicació que simpatitzen amb la causa kurda i especialment de l'experiència d'autoorganització popular del Kurdistan Occidental davant de la guerra siriana han fet especial ús de la imatge i de la realitat de les milicianes. Les milicianes simbolitzen la lluita directa contra l'obscurantisme i la misogínia del Da'ish.
Hi ha qui ha considerat l'ús d'aquestes imatges com a mera propaganda, com una forma d'aconseguir simpaties solidàries internacionals. Potser. Però qui pensi així també hauria de considerar que el Da'ish realitzaria també propaganda en els seus actes criminals contra la dona, especialment contra les dones no-àrabs i les dones de les minories religioses (musulmanes heterodoxes, cristianes o iezidites), per atreure militància misògina.
La premsa dels països nord-atlàntics, encarregada d'alimentar constantment la justificació de noves intervencions militars (o l'absència de les mateixes, segons les prioritats estratègiques), posa l'èmfasi en els factors etnoreligiosos dels diferents conflictes. L'actuació política dels diferents governs, a través de sancions (o, més sovint, d'anuncis de sancions) i de declaracions, també insisteix en aquests factors, quan no els alimenta directament. És la profecia autocomplerta dels lectors avantatjats de "Clash of Civilizations", el famós llibre de Samuel P. Huntington. Els epígons de Huntington, en un grau superior al seu mestre, contemplen més encara les "civilitzacions" com quelcom estàtic, homogeni en l'espai i en el temps, o, tot el més, concedeixen dinàmiques evolutives undireccionals vinculades al desenvolupament tecnològic.
Aquesta visió té problemes per comprendre processos com l'anomenat "despertar islàmic" ( لصحوة الإسلامية ), i prefereix veure l'islam de manera més ahistòrica (cosa en la qual coincideix també amb bona part de les expressions de l'islamisme polític). Això facilita alhora lectures similars a les que sotmetia Edward Said a una forta crítica en el seu llibre seminal "Orientalism" (1978). Said deia llavors:
"Pel que fa als Estats Units, seria tan sols una lleugera exageració dir que musulmans i àrab són vistos essencialment bé com a proveïdors de petroli o terroristes potencials. Ben poc de detall, de densitat humana, de passió de la vida arabo-musulmana ha entrat en la consciència de les persones que precisament tenen com a professió l'estudi del míon àrab. Ço que tenim, per contra, és una sèrie de caricatures crues, esencialitzades, del món islàmic presentada d'una manera que fa d'aquell món vulnerable a l'agressió militar".
Said, en prolongar aquesta visió de l'orientalisme occidental a l'antiguitat romana, potser feia una mica el mateix que criticava. En qualsevol cas, la idea de la continuïtat i de la compartimentació de "civilitzacions" és al darrera de bona part dels usos que hom fa dels textos del passat. Fa vuit anys, per exemple, el papa Ratzinger rescatava en un discurs (http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2006/september/documents/hf_ben-xvi_spe_20060912_university-regensburg_ge.html) a la Universitat de Regensburg un fragment del llibre "Vint-i-sis diàlegs amb un persa", obra del 1391, escrita pel llavors flamant emperador Manuel (II) Palaiologos:
"Mostreu-me quines coses noves va aportar Muhammad i trobareu únicament coses roïnes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa la fe que havia predicat".
El text de l'emperador grec de final del segle XIV era rescatat pel papa bavarès del començament del segle XXI, i aplicat mecànicament a denunciar el "terrorisme islàmic". Contràriament, l'emperador tenia més aviat en el cap l'expansionisme turc, que havia deixat reduït l'imperi romà a la zona de Tràcia més propera a Constantinoble, la zona de Tessàlia annexa a Tessalònica i la zona de Morea més immediata a Lacònia. Aquest expansionisme turc, hegemònic a la Mediterrània Oriental, era força perillós per als estats cristians de la Mediterrània Occidental i, per extensió, a tota la cristiandat llatina...
Qualsevol text antic, però, s'ha d'emmarcar en el context personal. Pensem, per exemple, en "Lo somni", de Bernat Metge, també escrit en forma de diàleg en el darrers anys del segle XIV (1398/1399, concretament). Martí de Riquer situa la redacció d'aquest text entre l'absolució general signada pel rei Martí I el 7 de desembre del 1398, i la demanda feta pel propi rei a Metge d'una còpia de "l'obra que vós havets feta d'un somni e d'algunes altres coses". "Lo somni", a nivell personal, és l'obra que ofereix una autocrítica ideològica de Metge (tingut per epicuri), que renti la cara d'aquest alt funcionari a Barcelona, caigut en desgràcia i empresonat en l'interregne que va de la mort accidental del rei Joan I (19 de maig del 1396) a l'arribada del seu germà i successor des de Sicília (27 de maig del 1397).
El primer llibre del quatre que integren "Lo somni" ens presenta a Bernat Metge que rep l'aparició del traspassat rei Joan. El diàleg entre els dos gira al voltant de la immortalitat de l'ànima, sota el fil conductor de les opinions sostingudes pels savis gentils, jueus, cristians i sarraïns. Aquest ordre, basat en la cronologia d'aparició de cadascun dels quatre grups, és l'emprat precisament en l'apologètica musulmana, adaptat després en obres cristianes. Pensem en el Llibre del gentil e dels tres savis, de Llull, redactat entre el 1274 i el 1276, o en "La història dels tres anells" (tercer conte del Decameró, de Boccaccio, redactat en el 1348). Però a diferència d'aquests dos exemples, Metge, com l'emperador Manuel, és molt més bel·ligerant contra els sarraïns.
Metge conegué l'Alcorà precisament a través d'un exemplar del mateix rei Joan, que probablement contenia una de les dues traduccions al català, avui perdudes, fetes en temps del rei en Pere Terç. Pel to de la conversa entre el rei difunt i el prohom empresonat, l'atenció es posa en la descripció del paradís:
"...en lo qual trobaran rius d'aigua clara e neta e de llet, la sabor de la qual no es mudarà, e de vi fort delitable als bevents, e de mel colada" (http://quran.com/47/15).
Més tard, en referir-se a la sura 56 de l'Alcorà (http://quran.com/56), el rei Joan continua:
"E en altre lloc del dit Alcorà, on és descrit paradís, és contengut que aquí haurà fonts (versicle 31), fruits (32), mullers (35), tapits de seda, e moltes poncelles ab les quals los moros de Déu jauran; e que aprés que les hauran desponcellades, elles cobraran llur virginitat"
Ara és Metge qui pren la paraula i conclou d'aquestes descripcions coràniques del paradís:
"Tant com jo puc conèixer, aquell enganador Mahoma així volia que ho creeguessen los seus secaços, mas no puix pensar que ell ho creegués així com ho deïa, car no haguera fet perdre tanta gent com se tirà, si esperàs viure aprés la mort corporal. La sua doctrina és favorable e disposta a luxúria e a altres delits carnals, e per ço com no és fundada en raó e bons costums, no pens que tant hagués durat, sinó per tal com és feta en favor de les fembres, lo costum de les quals és tirar los hòmens, e especialment efeminats, a aquell angle que desigen; e per nostres pecats encara, e gran fredor que havem en lo cor de mantenir veritat e morir per la religió cristiana".
És a dir, que la perduració en el temps de la doctrina musulmana és deguda en part al fet que els cristians no han estat prou coratjosos per combatre-la a mort. Però també pel fet que aquesta doctrina "és favorable a luxúria" i "feta en favor de les fembres". Aquests comentaris són la porta d'entrada als llibres posteriors de "Lo somni" on la qüestió de la dona (amb una misogínia i una defensa fetes des de perspectives masculines i patriarcals) esdevé central.
"Violenta i misògina" i "favorable a luxúria i feta en favor de les fembres" poden semblar blasmes incompatibles a una mateixa doctrina. Però els blasmes s'han de veure no en funció de la doctrina religiosa que estereotipen, sinó en el marc de la relació entre qui els utilitza i contra qui els utilitza. En l'apologètica musulmana també trobaríem aquesta diversitat de blasmes en parlar dels "romans" o "francs", vistos de vegades com a bàrbars violents o com a decadents luxuriosos.
La literatura apologètica necessita d'estereotips simplistes. Els estereotips dels temps de Bernat Metge han estat capgirats com un mitjó en els actuals. L'islam, doncs, ja no seria una doctrina "feta a favor de fembres" com una doctrina "feta en contra de fembres". En la revista Time, l'1 de novembre del 2013, Lila Abu-Lughod començava un article amb aquest paràgraf:
"Una croada moral per rescatar les dones musulmanes oprimides per les llurs cultures i la llur religió ha agranat l'esfera pública, dissolvent distincions entre conservadors i liberals, sexistes i feministes. La croada ha justificat tota mena d'intervenció des de la legal a la militar, de la humanitària a la sartorial. Però també ha reduït les dones musulmanes a una singularitat estereotipada, estampant una icona cultural manegable a dinàmiques històriques i polítiques molt més complicades".
Lila Abu-Lughod, nascuda en el 1952, és filla d'Ibrahim Abu-Lughod, de qui Edward Said, amb motiu de la seva necrològica, va dir que havia estat "el principal acadèmic i intel·lectual de Palestina), i de Janet Lipmann, sociòloga judeo-americana adscrita a la teoria del sistema-món. En el seu article Abu-Lughod concloïa:
"No hi ha pas dubte que cal reconèixer a les nocions occidentals de drets humans l'esperança d'un món millor per a totes les dones. Però sospito que la profunda convicció moral que la gent sent quant a la justícia de salvar les dones d'aquell lloc mític homogeni i intemporal anomenat Terra de l'Islam és alimentat per quelcom més que no es pot separar de les nostres relacions geopolítiques actuals. Encegats a la diversitat de vides de les dones musulmanes, tendim a veure la nostra pròpia situació massa confortable. Representar les dones musulmanes com a víctimes ens fa oblidar la violència i opressió entre nosaltres. Estereotipar les dones musulmanes també ens distreu del problema més agut que les nostres pròpies polítiques i accions en el mín contribueixen a crear les condicions (de vegades dures) en les que viuen uns altres distants. Finalment, salvar les dones musulmanes ens permet d'ignorar els entrellats complexos en els quals tots som implicats i crea una polarització que posa el feminisme tan sols al costat de l'oest".
