La tardor del 2008, amb la crisi de les hipoteques 'subprimes' encomanada aviat a tota una altra sèrie de 'valors', generà tota una literatura sobre "l'avarícia de l'aristocràcia financera". Fins i tot en Nicolas Sarkozy abanderà cimeres de "refundació del capitalisme". Ara que ja han passat sis anys, el discurs de la "recuperació" s'imposa, bo i que, kafkianament, ens diuen que precisament per garantir la fortalesa de la feble recuperació cal continuar en el camí de les "(contra)reformes". De manera que les "(contra)reformes" amb recuperació o sense recuperació sempre són necessàries degut a la recessió o a l'absència de recessió.
És clar que el discurs de la recuperació topa amb la realitat laboral, social i personal d'àmplies capes de la població. La bombolla que precedí a l'esclat del 2008 comportava una situació de precarietat laboral, però en tot cas una precarietat més folgada que no la post-2008. En canvi, en la recuperació d'ara (la bombolla d'ara), es mantenen els nivells de desocupació i la tendència a la baixa en el poder adquisitiu de la majoria treballadora. Sigui com sigui, si hom es fixa en els gràfics generals dels mercats de valors, les pujades intermitents dels darrers anys recorden massa les tendències que es veieren sotragades per "l'esclat del bombolla .com" i per "l'esclat de la bombolla hipotecària del 2008".
No hi ha res de nou sota el cel. Els mecanismes que expliquen el comportament cíclic de l'economia en general, i de l'economia financera en particular, han donat lloc a una abundant literatura tècnica. Els historiadors actuals parlen de "Long Depression" per referir-se a la situació econòmica d'Anglaterra entre els anys 1873 i 1896, marcada per la recessió (especialment entre el 1873 i el 1879) i per situacions periòdiques de pànics financers (particularment, el del 1873, que obre el període, i el del 1893, que el tanca). Donat el paper central que l'economia anglesa jugava en el sistema capitalista de llavors, de maneres diferents aquest període pot fer-se extensiu a l'Europa Continental i als Estats Units.
És en aquest període, concretament després de la bombolla borsària viscuda a Barcelona entre el 1880 i el 1882, que Narcís Oller comença a treballar en una novel·la que tingui com a protagonista un d'aquests herois financers: un home nou que puja com l'escuma i es desintegra després en el no-res. En el 1885 ja ha configurat el projecte d'una "novel·la bursària", i s'esforça per documentar-se sobre el funcionament de la Borsa. "La Febre d'Or", que serà el títol de la novel·la, es publica en tres volums (desembre del 1890; juliol del 1892 i novembre del 1893). L'heroi de la "nova banca" és en Gil Foix. Si en Gilet encarna els valors i les pràctiques del capitalisme financer, Oller ens presenta en el seu germà, en Bernat Foix, els valors i les pràctiques del capitalisme productiu. Així, en Bernat és, com els pioners de la revolució industrial, un enginyer i un emprenedor. Al capdavall, tots els valors bursaris han d'ésser recolzats en béns i serveis reals, com ara el ferrocarril de Vilaniu.
El projecte del ferrocarril de Vilaniu fa somniar en Gil Foix i el seu entorn, inclosos els contactes a Vilaniu. Una reunió a Barcelona disposa les línies de treball de cadascú. En Gilet vol enviar el seu nebot, l'Eladi, a París a col·locar-hi accions. En Bernat es manté una mica al marge de l'entusiasme. Acabada la reunió, passejant per la Rambla, en Josep Rodon, que xifra en el ferrocarril el seu futur polític, compara la febrada, d'ara, pels diners, amb la febrada anterior, la del 1868, per la llibertat. "Per què la febrada?", es demana Rodon. Al capdavall, després de la febrada del 1868 vingué l'entronització d'Alfons XII (1875), i Rodon sembla endevinar quin serà el destí del ferrocarril de Vilaniu. Els papers es bescanvien, i és ara Bernat qui defensa les febrades en nom del "bé social". Quan Rodon es demana si paga la pena arriscar la vida, la reputació i els interessos perquè tot torni a quedar com abans, en Bernat Foix discrepa amb una llarga tirada:
"És que no hi tornen: la humanitat avança. Sinó que és com les criatures, que no pot créixer ni avançar sense aqueixes febrades. Miri (el meu germà ho sap): jo era enemic de l'actual moviment de Bolsa, d'aquesta febrada d'or que distreu els diners de les petites indústries per a córrer les aventures d'un veritable joc, arriscat com tots i no per a pocs ruïnós. He pensat molt en el que succeeix; m'hi he fixat molt, i he acabat per comprendre que és un fenòmeno fatal, beneficiós, indispensable a la marxa de la societat i a la justícia etena".
Bernat continua la comparació establerta per Rodon, però des d'un altre punt de mira. Si les revolucions polítiques "reparen, dins dels segles, les injustícies de la desigualtat política, els excessos de l'especulació, les crueltats de la fortuna", les febrades bursàries aconsegueixen moure les sumes fabuloses per dur a la pràctica els grans invents de l'època moderna:
"La massa és rutinària, incrèdula, sempre refractària a tota innovació. Apoderada dels diners en petites fraccions, impossibilitaria les reformes amb les seves pors i desconfiances (...) Les societats anònimes són la més poderosa palanca del progrés material. Mirin aquest carrer [la Rambla]: pensin una mica en el que veuen, i trobaran comprovat això que dic. Allà baix, el Banc d'Espanya, la casa Girona; més a prop, la Companyia de Carrils Econòmics, el Crèdit Mercantil; més ençà, el Banc de Préstamos y Descuentos, la Catalana General de Crèdit, la Companyia Catalana del Gas, vàries societats de seguros (establertes també en aquesta via). Meditin quantes coses han nascut d'aquests establiments, quantes comoditats en reportem, quantes empreses, sense ells impossibles, en viuen. I ¿quan i com i de quina manera han pogut crear-se, aqueixes cases? Aprofitant les revolucions del crèdit, aquestes febrades d'or. No ho dubtin: hi ha una llei providencial que, de tant en tant, desperta l'afany de riqueses, i vénen aquestes febrades a enterbolir el seny i els ulls de la multitud desconfiada, i a llançar fins al mateix avaro pel mar de l'especulació. Doncs això és necessari, perquè sols així es restitueix al comú allò que l'egoisme li roba. Sols així poden tornar-se al torrent circulatori les riqueses que la por havia empantanegat i les que la cobdícia de l'avaro anava entaforant. Sols així es concentren en mans intel·ligents i útils aquests grans capitals que la indústria, el comerç i el progrés general reclamen".
El progressista Rodon queda tan aclaparat d'aquest elogi de la despossessió que l'interromp:
"Home, home! Si tant apurem, vostè ens portarà al socialisme"
Socialisme, sí, entés com la socialització de l'economia. Però de socialismes hi ha de moltes classes (http://www.llibertat.cat/2013/05/socialismes-de-diverses-classes-21681)
