És fàcil trobar motius en l'escenari polític, econòmic i social mundial per al desànim més espectacular: la consolidació del poder de l'oligarquia financera mundial, el recrudiment dels conflictes bèl·lics oberts, l'enfortiment de tota mena de moviments demagògics de caire reaccionari i, per damunt de tot, la degradació de les condicions de vida personal i col·lectiva de la classe treballadora mundial.
La situació dramàtica que reflecteix la batalla de Kobanê, on les milícies del Kurdistan Occidental (Rojavayê Kurdistanê) combaten les centúries negres del Da'ish, constitueix un dels nusos on es decideix tota aquesta crisi mundial. L'experiència d'autoorganització popular de Rojava, en el marc de la guerra civil siriana, mostrava que hi ha una via alternativa al règim de Bashir al-Assad o a l'obscurantisme d'al-Qaeda o del Da'ish. De manera més general, la resistència de Kobanê somou els relats oficials de l'imperialisme nord-atlàntic. Si la prioritat d'aquest imperialisme humanitari és la de combatre el terrorisme i de promoure la democràcia i els drets humans, com s'expliquen els estranys moviment del govern turc, membre de l'OTAN?
Tampoc no cal amagar la complexitat de la guerra. La "coalició" contra el Da'ish inclou combatents de les Unitats de Protecció Popular (Yekîneyên Parastina Gel, YPG), peshmergues del Kurdistan del Sud (Regió iraquiana autònoma del Kurdistan) i milicians del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) i d'Eniya Kurdan, però també forces adscrites a l'Exèrcit Lliure Sirià. Les forces terrestres compten amb el suport aeri de l'aviació nord-americana i dels seus aliats àrabs (Jordània, Bahrain, Qatar, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units).
Possiblement, com mai en els darrers segles, el Kurdistan és actualment una realitat. Durant segles fou dividit entre les àrees occidentals, sota l'ègida otomana, i les àrees orientals (Kurdistan Oriental), sota l'imperi persa. La caiguda de l'Imperi Otomà, transformat en República de Turquia, i la constitució sota els auspicis franco-britànica dels estats de Síria i d'Irac, és l'origen de les fronteres polítiques actuals. No cal dir que si arbitràries són aquestes fronteres, també ho seria un intent estricte de definir les fronteres del Kurdistan. La definició més estricta inclouria uns 190.000 quilòmetres quadrats, i la més extensa uns 390.000. Eix central de la identificació del Kurdistan és el grup lingüístic habitualment definit com a "iranià occidental". Al llarg dels darrers 26 sigles, diverses onades lingüístiques s'han succeït en aquestes terres, renovant alhora els vincles generals dels pobles de llengua iraniana (cosa d'altra banda, sovint repetida pel nacionalisme iranià de matriu persa). L'abast de la definició de la llengua kurda és igualment variable. Normalment, se n'exclou el grup Zaza-Gorani, i se'n reconeixen quatre grups geolectals: Nord (Kurmanji), Central, Sud i Laki. El relat nacional kurd sol considerar la població actual com a hereva de l'imperi mede (ss. VII-VI a.e.c.), dels carducs (esmentats per Xenofon a l'Anàbasi, a final del segle V a.e.c.) i dels aiúbides (la dinastia fundada per Saladí i que governà Síria i Egipte en els segles XII-XIV e.c.). No cal dir que en el territori definit com a Kurdistan habiten altres poblacions autòctones, algunes d'iranianes (ossetians, perses, etc.), però sobretot d'altres grups lingüístics: àrabs, armenians, assirians-caldeus, turcs, etc. Damunt dels cultes iranians originaris s'hi han dipositat diferents tradicions religioses. Des dels primers segles després de l'Hègira, la religió majoritària dels kurds ha estat la musulmana. El grup principal és el sunnita, especialment de l'escola xafiista, que una part de la població compagina amb la pertinença amb ordres sufistes. També hi ha kurds musulmans d'altres tradicions, heretades normalment de pares a fills: xiisme, alevisme, etc. Entre els grups religiosos minoritaris podem esmentar el iarsinisme (1.000.000) i el iazidisme (500.000). La majoria dels kurds jueus (200.000) viuen, des dels anys 1950, a Israel. També hi ha kurds de religió zoroàstrica i cristiana. Pel que fa a les minories no-kurdes, la composició religiosa no és gaire diferent, si bé cal esmentar, naturalment, el pes de les diferents esglésies cristianes entre armenians i assírio-caldeus.
Més enllà del Kurdistan, trobem comunitats kurdes en diferents ciutats de l'Àsia sud-occidental i, més enllà encara, producte d'emigracions de les darreres dècades, en els diferents continents. Aquesta diàspora kurda, sumada a la diàspora kurdistaní d'altres grups nacionals (assirio-caldeus, armenians, etc.), fa que les connexions entre allò que s'esdevé entre les contrades d'origen i les contrades de residència siguin manifestes. L'evolució dels darrers anys no ha fet més que augmentar l'interés de les més diferents nacions sobre l'actualitat del Kurdistan.
Si la diversitat lingüística, ètnica i religioses de les serralades del Taurus Oriental i del Zagros nord-occidental és considerable, molt més ho és encara la diversitat de posicionaments polítics. La major o menor participació política en els marcs estatals (turc, iranià, iraquià, sirià, etc.), les diferències en política econòmica i social, la qüestió de la lluita armada, les polítiques culturals i religioses, etc. separen els diferents partits i agrupacions. El Kurdistan del Sud disposa d'autonomia política, amb el kurd i l'àrab com a llengües oficials (totes dues escrites en alifat àrab), i amb la reserva de facto de la presidència de la República d'Irac a un kurd (des de juliol passat, Muhammad Fuad Masum). Només una part del Kurdistan Oriental és integrat en la província iraniana del Kurdistan, però ni hi ha autonomia ni co-oficialitat lingüística (l'única llengua oficial és el persa, escrit en alifat). El Kurdistan Occidental, exceptuades les zones ocupades pel Da'ish, disposa des del 2012 d'un Comitè Suprem Kurd (Desteya Bilind a Kurd). El Kurdistan del Nord no rep cap mena de reconeixement per la República de Turquia. Amb aquest panorama, no és estrany que tothom qui vulgui trobi el seu referent. Si convé, hom cita la brillant carrera de ministres kurds a Istanbul o Damasc, o "el respecte i l'educació" dels kurds que eviten parlar en la seva llengua si hi ha present un àrab o un turc (detall que depèn de la divisió administrativa corresponent), o del fet que les reivindicacions autonomistes semblin haver-se sobreposat al "separatisme", etc. Des d'altres rodals hom ha expressat interès per l'anomenat "confederalisme democràtic". Aquest ideari és actualment difós internacionalment pels Comitès de Solidaritat del Kurdistan. Ara fa més d'un any, el setembre del 2013, "A las barricadas" publica una entrevista amb "Solidaridad Kurdistan" (http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/26224), que fou també publicada per l'Organisation Communiste Libertaire (OCL) (http://oclibertaire.free.fr/spip.php?article1410), i que titularen precisament "El confederalisme democràtic: la proposició política d'alliberament de l'esquerra kurda".
En el 1999, el dirigent del Partit dels Treballadors del Kurdistan (Partiya Karkerên Kurdistani, PKK), Abdullah Öcalan fou segrestat a Nairobi per l'organització nacional d'intel·ligència turca. Des de llavors resta confinat a la presó d'Imrali, en el mig de la mar del Màrmara. En el 2005 publicà "un manifest al poble kurd i la comunitat internacional" (https://www.dropbox.com/s/xdeeqh3zb4z0yil/Al-Pueblo-Kurdo-y-La-Comunidad-Internacional.pdf) estructurat en 19 punts on feia una crítica al sistema d'estats-nació, "que ha suposat una barrera seriosa al desenvolupament de la societat, la democràcia i la llibertat des del final del segle XX". No era cap gir espectacular. El PKK, com bona part del moviment kurd, havia sorgit més contra l'estat-nació turc que no pas per a la construcció d'una República del Kurdistan. El kemalisme, amb la seva negació de la mateixa existència del poble kurd, anava més enllà d'on havia anat l'Imperi Otomà. El sistema de "mil·lets" de l'Imperi Otomà reconeixia els "mil·lets" (les nacions) dels "grecs" (és a dir, els seguidors de les esglésies de la comunió bizantina), dels "armenians", dels "siríacs", dels "jueus" i, fins i tot, dels "llatins" (els catòlics romans), però no pas als kurds, la majoria dels quals pertanyien al mil·let dels "musulmans". Si les coses a Irac, a Síria o a Iran no havien arribat més lluny en termes d'assimilació no havia estat per manca de ganes. El nacionalisme àrab no podia reconèixer la particularitat kurda. El nacionalisme pansirià, promogut pel "grec" Antoun Saadeh, oferia un projecte d'estat-nació diferenciat del nacionalisme àrab, però que de totes maneres no tenia més remei que, per raons de majoria, sostindre l'àrab com a única llengua oficial. Aquests aspectes de política lingüística o identària poden semblar secundaris, però tenen una correlació directa en polítiques econòmiques regionals que, indefectiblement, duen a veure les regions kurdes com a "perifèries" per colonitzar.
La crítica dels "estats-nació", al capdavall, és compartida per alguns analistes imperialistes, que de tant en tant vessen alguna llagrimeta pels imperis del segle XIX (l'otomà i l'austro-hongarès, en particular). Öcalan, en el manifest citat, adverteix, però, que "l'imperialisme és incapaç de desenvolupar un model alternatiu seriós a l'estat-nació". És com a alternativa de l'estat-nació i de l'imperi-multinacional, que Öcala presenta el confederalisme democràtic.
Entre les influències que cita Öcalan per al seu model apareixen Immanuel Wallerstein (*NY, 28.9.1930) i el comunalisme de Murray Bookchin (*NY, 14.1.1921-m.Burlington, 30.7.2006). La base del confederalisme democràtic és l'autonomia o sobirania de les comunitats locals. La confederació s'assoleix a diferents nivells a través d'un sistema de delegats, amb funcions de coordinació.
Öcalan postula la idoneïtat del confederalisme democràtic per a una regió del planeta tan complexa com l'Àsia Sud-Occidental, ja que pren en consideració les diferències religioses, ètniques i de classe dins de la societat. De lectures confederalistes kurdes, és clar, n'hi ha d'altres. La visió confederal pot ser un pretext per acceptar les actuals fronteres estatals i tot el que comporten. Si es tractés d'això, els Talabani i els Barzani ho signarien sense problemes. Les formacions polítiques de l'esquerra iraquiana i l'esquerra turca tenen una llarga tradició d'incloure una crida formulaica al federalisme per continuar amb una visió estatalista. Per a Öcalan, en canvi, "el confederalisme democràtic de Kurdistan no és un sistema estatal, sinó un sistema democràtic de les persones sense cap estat". I continua:
"Amb les dones i el jovent en avantguarda, és un sistema en el que tots els sectors de la societat desenvoluparan les seves organitzacions democràtiques pròpies. És una política exercida pels ciutadans lliures confederals, iguals per a elegir els seus representants regionals".
Öcalan vincula aquest confederalisme democràtic al confederalisme tribal històric. Si bé el nacionalisme kurd havia atribuït al tribalisme la feblesa per combatre el centralisme d'Ankara, Bagdad, Teheran o Damasc, cal recordar que la majoria dels afers públics, en temps dels imperis otomà i persa, es resolien localment. El confederalisme democràtic contempla la coexistència de diferents sistemes legislatius, un d'internacional, els corresponents a cada estat i la "llei confederal democràtica". La condició del respecte a les lleis de cada estat és que cada estat respecti les lleis confederals democràtiques.
El confederalisme democràtic, com a sistema, té una vocació mundial. Al capdavall, els problemes pendents que cita Öcalan per al Kurdistan són gairebé universals: "un model ecològic de societat", superació de totes les formes d'opressió sexual, lluita contra totes les formes de reacció i endarreriment, conjugació de les llibertat i drets individuals amb el desenvolupament de la democràcia, una política de pau, dret legítim d'autodefensa, llibertats culturals i drets ètnics, etc. En darrer terme, el confederalisme democràtic "substitueix l'estat-nació centralista basat en fronteres", "s'oposa a l'imperialisme global" i "cerca la democràcia global dels pobles."
En el 2012, aparegué el llibre Confederalisme Democràtic (versió en castellà: https://www.dropbox.com/s/s3gzbj4vfem7329/Confederalismo-Democr%C3%A1tico.pdf), en el qual Öcalan amplia més la seva crítica al "model d'estat nació" i les seves propostes. La constatació de la contradicció entre el caràcter global del sistema capitalista (producció, mercats, finances) i sistema d'estat-nació en el qual ha sorgit el capitalisme (i que al seu torn ha promogut i promou) no és cap novetat. La qüestió a debat és organitzar aquest confederalisme democràtic a escala global.
