Que Espanya és un país amb escassa tradició democràtica ja s’ha dit, només cal comparar la posició de David Cameron en relació amb el referèndum escocès amb la que manté el govern del PP, amb la complicitat del PSOE, amb el cas català; que la Transició dita “democràtica” ens va portar a viure en aquesta “democràcia” de baixa qualitat és un fet que constatem cada dia. Per tant, fins aquí, res de nou, tan sols l’evidència d’una realitat que vivim i patim cada dia. Ara bé, el panorama, en relació amb Espanya, pot empitjorar, i molt, en un futur immediat.
M’explicaré. El govern popular s’enroca. És a dir, sap que la situació en els àmbits social i nacional no millorarà per als seus interessos i, per tant, incapaç com és de trobar solucions dialogades i pactades als problemes, es blinda. En l’aspecte nacional, ja fa temps que ha començat tot un procés d’elaboració de noves lleis –17 projectes de llei, segons alguns càlculs–, que, amb l’excusa de l’“austeritat” en la despesa pública i de la “racionalització” del model territorial, tenen per objectiu laminar el ja minso autogovern autonòmic, recuperar competències ja traspassades i treure capacitat de decisió política a tot allò que no formi part de l’administració espanyola. Catalunya –i els Països Catalans– està en el punt de mira d’aquesta operació, i concretament les seves institucions, sobretot la Generalitat i els ajuntaments, als quals el govern del PP vol convertir en simples ens de gestió d’uns serveis amb unes partides econòmiques que ja vindrien dirigides i determinades per Madrid.
No hi ha cap àmbit que s’escapi d’aquesta voluntat depredadora del govern de l’Estat: el judicial, l’acció exterior, l’ensenyament, l’econòmic, l’esportiu, l’administració local... Potser encara no s’atreviran a suspendre l’autonomia catalana, però pot arribar un moment en què, a la pràctica, Catalunya ja no tingui autogovern, ni capacitat de decisió política, i que esdevingui tan sols una gran diputació, un ens administratiu que presti uns serveis ja decidits pel govern espanyol. Aquest és el futur que ens espera si no marxem aviat d’aquest Estat, que està immers en un procés d’involució que l’acosta cada vegada més al model franquista.
L’Estat, coneixedor que aquesta política regressiva en la qüestió territorial provocarà protestes i mobilitzacions al carrer, que s’afegiran a les que també generarà el descontentament social conseqüència d’unes polítiques econòmiques que faran que augmentin cada vegada més les diferències entre rics i pobres, entre les classes benestants i les classes populars, prepara, així mateix, tot un seguit de mesures en forma de lleis per restringir drets fonamentals, com ara els drets a la lliure opinió, manifestació, etc. Tant que defensen la seva Constitució sempre que volen atacar els drets de catalans i bascos, i en canvi són els primers a voler limitar els drets fonamentals que consagra la seva carta magna quan al govern espanyol li interessa. Aquest és l’objectiu del PP amb el projecte de llei de seguretat ciutadana, un retorn a l’autoritarisme propi de règims totalitaris que impedeixi a la pràctica l’exercici de drets fonamentals sota l’amenaça de dures penes tant econòmiques com privatives de llibertat.
No és casualitat que en àmbits internacionals ja s’adverteixi de la deriva autoritària que protagonitza l’Estat espanyol o que la UE ja li hagi cridat l’atenció per haver banalitzat el franquisme i el nazisme, entre altres tocs d’atenció, però coneixent els destinataris d’aquests advertiments dubto que en facin gaire cas. Mai no n’han fet, a menys que aquestes paraules anessin acompanyades de dures sancions, l’únic llenguatge que pot entendre Espanya.
Com deia més amunt, ara ja tenim clars indicis de quin és el futur que ens espera dins aquest Estat que en lloc d’anar endavant va enrere, que en lloc d’evolucionar, involuciona, i que reprodueix inquietantment els esquemes mentals del franquisme. No triguem a anar-nos-en.
