En un moment del fantàstic documental Hola Europa, que TV3 va emetre fa uns dies, un dels experts que hi expressen la seva opinió sobre la viabilitat d’una Catalunya independent feia públiques unes xifres absolutament escandaloses i que demostren fins a quin punt, i des de fa ja molts anys, Espanya manté una relació de caire colonial amb la nació catalana, com a mínim pel que fa a l’aspecte econòmic, a l’apropiació de la riquesa que els catalans i les catalanes generem amb el nostre esforç, amb el nostre treball. Deia el professor Jordi Galí en l’excel·lent treball de Dolors Genovès que, des de l’any 1985, la magnitud de l’espoli fiscal que Espanya ha perpetrat contra el poble de Catalunya és d’uns 300.000 milions d’euros; o sigui uns 40.000 euros per cada català, o catalana, parli la llengua que parli i sigui quin sigui el seu origen. Faltaria saber el de la resta dels Països Catalans, que sens dubte deu ser en el seu conjunt astronòmic.
Coincidint gairebé en el temps amb la difusió d’aquest documental, una portaveu d’ICV, crec recordar que era la Laia Ortiz, feia unes sorprenents declaracions en què acusava d’“enganyar la gent” i de “simplisme pur” aquells que vinculen el dret a decidir amb la sortida de la crisi. Doncs bé, jo dec ser absolutament “simple” i em dec fer un fart d’ “enganyar la gent” cada dia, perquè no crec que hi hagi als Països Catalans res més estretament relacionat amb la lluita contra la crisi i a favor de la justícia social, que el dret a decidir, i, més que el dret a decidir, l’assoliment de l’estat propi com a única via per deslliurar-nos d’un estat depredador com l’espanyol –del francès en parlarem un altre dia.
És a dir, podem estar d’acord que els successius governs de la Generalitat de Catalunya –i ja no parlem dels de la resta dels PPCC– han gestionat des d’uns criteris sovint poc socials –també els del tripartit– el pressupost del qual disposaven; podem coincidir que les prioritats de la gent d’esquerres serien diferents de les de l’actual govern de Mas, això ho puc compartir i, per tant, cal denunciar-ho; però, davant la contundència de les xifres monumentals de l’espoli fiscal espanyol, davant els milers i milers de milions que els catalans i catalanes hem de pagar pel simple fet de ser espanyols, qui pot negar que la nostra llibertat nacional, la nostra independència d’Espanya és absolutament indispensable, des d’una perspectiva d’esquerres –i des de totes les perspectives–, per poder disposar d’uns diners que ens permetrien afrontar la crisi amb molts més instruments i garanties que en la situació actual?
Des de l’any 1985, entre un 8% i un 10% del nostre producte interior brut se n’ha anat a Espanya per no tornar mai més, de 16.000 a 22.000 milions d’euros cada any. Dels impostos que paguem el conjunt de ciutadans catalans, un 43% no reverteixen en el propi país. I això un any rere l’altre. Això no afecta les polítiques que es podrien fer des de Catalunya per ajudar la gent que amb la crisi ho està passant malament?
Jo acostumo a ser present en alguns dels actes i mobilitzacions que s’organitzen contra la crisi, contra les retallades, contra les polítiques d’austeritat, etc. però gairebé mai, i quan dic mai és mai, els organitzadors, sindicats, plataformes socials, partits polítics d’esquerres... fan referència a l’espoli fiscal de què la nació catalana és víctima per part de l’Estat espanyol, hi governi el PP o el PSOE. Tota la culpa del que passa és del govern de la Generalitat i prou? L’executiu espanyol no hi té res a veure (i no només perquè sigui del PP, de dretes, sinó pel simple fet de ser espanyol)? Francament, estic arribant a la conclusió que denunciar l’espoli fiscal i els incompliments reiterats del govern de l’Estat envers Catalunya i el conjunt dels Països Catalans no deu ser prou d’esquerres, o directament de dretes, a ulls d’alguns.
En aquesta línia, ja m’està bé que moltes concentracions i actes de protesta dels que s’organitzen a Barcelona en defensa dels interessos dels treballadors i treballadores tinguin com a escenari la plaça de Sant Jaume, on hi ha la seu del govern de la Generalitat, però alguna també es podria fer davant la Delegación del Gobierno, que al cap i a la fi és la cara visible del govern de l’Estat espanyol a Catalunya, el govern que cada any s’apropia per dret de conquesta de bona part dels diners dels catalans i les catalanes, i no precisament per destinar-los als treballadors espanyols, sinó a altres coses menys lloables...
