L’altre dia vaig sentir, de manera involuntària, una conversa entre independentistes sobre la vaga general del 14 de novembre. S’acabava de fer pública la notícia que l’Assemblea Nacional Catalana havia decidit donar suport a aquesta convocatòria de protesta i Carme Forcadell n’informava els mitjans de comunicació al costat de representants de diversos sindicats, els quals també feien una aposta pel dret a decidir del poble català.
Els comentaris que m’arribaven de les persones abans esmentades, independentistes de pedra picada, per altra banda, eren de l’estil: “Quin immens error!”, “Com pot ser que l’ANC participi en aquestes mogudes”, “Ja s’han tornat a equivocar, sembla mentida”, “Els independentistes no hi guanyem res manifestant-nos al costat de sindicats espanyols”... De fet, aquesta conversa tampoc no és cap novetat en una part del món independentista, ja l’hem sentida en altres jornades de vaga, en protestes contra les retallades o contra la reforma laboral, etc. A vegades molts s’omplen la boca de la “necessària transversalitat de l’independentisme”, en la qual jo també crec, però, a l’hora de la veritat, segons ells, aquesta “transversalitat” consisteix bàsicament a evitar que l’independentisme participi en tot el que estigui relacionat amb moviments compromesos amb les reivindicacions socials, laborals, sindicals, alternatives... Per ells, que l’independentisme s’involucri en aquests àmbits no és bo perquè, des del seu punt de vista, això perjudica aquesta “transversalitat”.
Contràriament, quan són els empresaris, la Cambra de Comerç de Girona, per exemple, els que fan una aposta pel dret a decidir i l’estat propi –a la qual, per cert, jo he felicitat–, aquests mateixos independentistes, als quals al·ludia al principi, no posen el crit al cel. Ben al contrari, se n’alegren, ho celebren i diuen que això és enormement positiu per al creixement de l’independentisme; en cap moment afirmen que aquest fet pugui perjudicar la “transversalitat” independentista i, si els és possible, organitzen actes a favor de la independència amb la participació del món de l’empresa, cosa que, com jo ja he dit, a mi em no em sembla gens malament, al contrari.
En els últims anys, l’independentisme ha trencat totes les costures i ara ens trobem que partits polítics i formacions de centredreta; petits, mitjans i fins i tot grans empresaris; professionals liberals, gent benestant... que fins fa poc titllaven els independentistes d’il·luminats, utòpics i somiatruites, ara han arribat a la conclusió que si no tenim estat propi no ens en sortirem i això és bo i cal celebrar-ho. Però també hem de celebrar que, cada cop més, els moviments sindicals, socials, veïnals, de barris obrers, molts dels integrants dels quals provenen de la immigració espanyola o de les noves migracions, avui també s’hagin decidit a agafar l’estelada quan surten al carrer a manifestar-se. Per mi, per exemple, és molt significatiu que col·lectius que defensen la dació en pagament i que s’enfronten als desnonaments de les famílies que no poden pagar la hipoteca ens demanin si tenim estelades algun cop que han anat a fer una acció, o que a les manifestacions contra les retallades, contra la reforma laboral del PP o en defensa del sector públic les estelades hi siguin cada vegada més presents.
Jo entenc per “transversalitat” independentista precisament això: que l’independentisme arribi a la Cambra de Comerç de Girona i a la FOEG, però que també arribi a les mobilitzacions de la vaga general, perquè estic convençut que, per crear aquesta majoria social favorable a la independència, els independentistes hem de ser presents a tot arreu. O algú es pensa que des d’un govern que aposti per la llibertat nacional del nostre país, però que només porti a terme polítiques d’austeritat i de retallades del sector públic i dels serveis socials aconseguirem que els sectors més afectats per la crisi econòmica s’afegeixin a la lluita independentista? Malament rai si les classes populars catalanes associen la defensa de l’estat propi amb polítiques de retallades de drets socials, de drets laborals... amb l’adopció de polítiques que els aboquin a la misèria. Tindrem la batalla perduda.
Han passat uns quants anys, però encara recordo les picabaralles i els intensos debats que van caracteritzarl’independentisme dels anys 80 del segle passat entre els partidaris del front patriòtic i els de la unitat popular. Al final potser encara resultarà que ara, ja en el segle XXI, descobrirem que les dues estratègies no són incompatibles, sinó que amb la seva suma, en dos àmbits diferenciats, haurem trobat la clau de la nostra llibertat, com a mínim nacional, la social potser trigarà una mica més.
