Tothom hi està d’acord. L’independentisme, en els últims anys, ha fet un pas de gegant. No n’hi ha cap dubte, i això ho podem certificar alguns que en els anys 80 del segle passat ja estàvem enquadrats en la militància independentista. Bona part d’aquest creixement és degut a allò que s’ha anomenat “transversalitat”. L’independentisme ha trencat barreres dins la societat catalana, i ja no és patrimoni d’un petit sector d’irreductibles que lluitàvem contra els elements per les nostres idees, antany titllades d’utòpiques, irrealitzables i, fins i tot, violentes.
Avui som molts els que defensem la necessitat d’un estat propi per a Catalunya, els que estem convençuts que dins Espanya (i França) no ens en sortirem. Hem arribat a sectors que vint anys enrere mai no ens hauríem imaginat, i això és bo. Més que bo: és necessari i imprescindible si d’aquí a poc temps volem guanyar, volem ser majoritaris, volem derrotar els unionistes amb rotunditat.
Jo, per tant, sóc un convençut de la necessitat de la “transversalitat” del moviment independentista, de la unitat d’acció de les forces sobiranistes. Ens cal sumar, i sumar encara més fins a assolir una majoria social que ens porti a una majoria política que faci possible la proclamació de la independència i que aquesta sigui referendada pel poble català.
Dit això, però, també hi vull afegir que aquesta “transversalitat” té riscos. És a dir, cal que tots aquells que lluitem per l’estat propi no ens barallem abans d’hora quan haguem de definir com volem aquest futur estat català, perquè la tasca primera, el primer que hem de fer, és derrotar, tots junts, l’enemic. Massa vegades ens hem esbatussat per un document, pels llocs en una candidatura, per l’organització interna, per una ponència, per una frase... quan hem volgut definir el nostre full de ruta, la nostra tàctica i la nostra estratègia per arribar a l’objectiu final.
Per tant, evitem-ho, sumem, acumulem forces i combatem l’enemic. I per fer tot això ens cal que l’independentisme sigui “transversal” i que convidem a apuntar-se al nostre bàndol, al bàndol de la llibertat, tots aquells que hi vulguin ser, sense fer distincions per qüestions partidistes i ideològiques. Ara bé, hem de vigilar que aquesta “transversalitat” no ens porti a la inacció. És a dir, en un moment com aquest, amb una dura crisi econòmica que afecta de ple la societat catalana, amb un espoli fiscal espanyol que condemna la nostra nació a la misèria, amb unes mesures excepcionals dels governs espanyol i català que castiguen la majoria de ciutadans del nostre país, no ens podem limitar a cridar independència i a posar l’estelada al balcó. Cal que l’independentisme es comprometi socialment, ja que només així resultarà creïble a la gent que hi ha de confiar.
I dic això perquè de vegades hi ha independentistes que entenen malament el concepte de “transversalitat”. No pot ser que part de l’independentisme català resti al marge de mobilitzacions socials multitudinàries o que es negui a condemnar polítiques i actuacions agressives del poder econòmic espanyol o internacional contra el poble català amb el fals argument que participar-hi o respondre-hi trencaria la “transversalitat” del nostre moviment. Això és fals. El que hem de fer és preguntar-nos si l’independentisme guanya o perd credibilitat davant el propi poble quan és reticent a intervenir en la lluita contra la reforma laboral del PP, contra la implantació del complex Eurovegas en territori català o quan no denuncia de manera prou contundent les retallades del govern de CiU contra amplis sectors de la societat catalana.
Ben al contrari, de la mateixa manera que l’independentisme denuncia l’espoli fiscal, també ha de tenir una resposta pròpia a la crisi, a les retallades, a les agressions que reben els treballadors, els autònoms, els pagesos... i tots aquells catalans que són víctimes de l’actual sistema polític i econòmic.
Només així aconseguirem ser majoritaris, només així ens guanyarem la confiança del conjunt de la ciutadania d’aquest país, només així assolirem els nostres objectius. Per tant, independentisme transversal, sí; però compromès socialment en la defensa dels drets i de la dignitat del poble català.
Avui som molts els que defensem la necessitat d’un estat propi per a Catalunya, els que estem convençuts que dins Espanya (i França) no ens en sortirem. Hem arribat a sectors que vint anys enrere mai no ens hauríem imaginat, i això és bo. Més que bo: és necessari i imprescindible si d’aquí a poc temps volem guanyar, volem ser majoritaris, volem derrotar els unionistes amb rotunditat.
Jo, per tant, sóc un convençut de la necessitat de la “transversalitat” del moviment independentista, de la unitat d’acció de les forces sobiranistes. Ens cal sumar, i sumar encara més fins a assolir una majoria social que ens porti a una majoria política que faci possible la proclamació de la independència i que aquesta sigui referendada pel poble català.
Dit això, però, també hi vull afegir que aquesta “transversalitat” té riscos. És a dir, cal que tots aquells que lluitem per l’estat propi no ens barallem abans d’hora quan haguem de definir com volem aquest futur estat català, perquè la tasca primera, el primer que hem de fer, és derrotar, tots junts, l’enemic. Massa vegades ens hem esbatussat per un document, pels llocs en una candidatura, per l’organització interna, per una ponència, per una frase... quan hem volgut definir el nostre full de ruta, la nostra tàctica i la nostra estratègia per arribar a l’objectiu final.
Per tant, evitem-ho, sumem, acumulem forces i combatem l’enemic. I per fer tot això ens cal que l’independentisme sigui “transversal” i que convidem a apuntar-se al nostre bàndol, al bàndol de la llibertat, tots aquells que hi vulguin ser, sense fer distincions per qüestions partidistes i ideològiques. Ara bé, hem de vigilar que aquesta “transversalitat” no ens porti a la inacció. És a dir, en un moment com aquest, amb una dura crisi econòmica que afecta de ple la societat catalana, amb un espoli fiscal espanyol que condemna la nostra nació a la misèria, amb unes mesures excepcionals dels governs espanyol i català que castiguen la majoria de ciutadans del nostre país, no ens podem limitar a cridar independència i a posar l’estelada al balcó. Cal que l’independentisme es comprometi socialment, ja que només així resultarà creïble a la gent que hi ha de confiar.
I dic això perquè de vegades hi ha independentistes que entenen malament el concepte de “transversalitat”. No pot ser que part de l’independentisme català resti al marge de mobilitzacions socials multitudinàries o que es negui a condemnar polítiques i actuacions agressives del poder econòmic espanyol o internacional contra el poble català amb el fals argument que participar-hi o respondre-hi trencaria la “transversalitat” del nostre moviment. Això és fals. El que hem de fer és preguntar-nos si l’independentisme guanya o perd credibilitat davant el propi poble quan és reticent a intervenir en la lluita contra la reforma laboral del PP, contra la implantació del complex Eurovegas en territori català o quan no denuncia de manera prou contundent les retallades del govern de CiU contra amplis sectors de la societat catalana.
Ben al contrari, de la mateixa manera que l’independentisme denuncia l’espoli fiscal, també ha de tenir una resposta pròpia a la crisi, a les retallades, a les agressions que reben els treballadors, els autònoms, els pagesos... i tots aquells catalans que són víctimes de l’actual sistema polític i econòmic.
Només així aconseguirem ser majoritaris, només així ens guanyarem la confiança del conjunt de la ciutadania d’aquest país, només així assolirem els nostres objectius. Per tant, independentisme transversal, sí; però compromès socialment en la defensa dels drets i de la dignitat del poble català.
