Convergència i Unió acostuma a presentar els pactes que estableix amb el PP com a necessitats conjunturals amb l’esperança de fer-se perdonar una confraternització política que desplau en general els seus mateixos electors i que indigna sectors importants del poble català, pel fet que és interpretada com la col·laboració amb un partit polític (el PP) que és conegut com a frontalment contrari a la llengua, la cultura i els interessos col·lectius del poble català.
Contràriament al que voldria fer veure CiU, l’aliança entre CiU i el PP no es pot definir com a circumstancial. I tampoc no pot ser vista tan sols com una simple “aliança de la dreta”, tal com acostuma a descriure-la l’esquerra convencional (espanyola), que redueix la confrontació política a la simple alternança electoral. Aquesta aliança té una significació política i social més important que cal posar en evidència i que va més enllà també del trencament de la “promesa solemne” que un dia CiU va fer (el famós Contracte amb els catalans, de caire electoralista signat davant notari l’any 2006 en el qual CiU es comprometia a no pactar mai més amb el Partido Popular).
Cal tenir clar, per a conèixer les arrels de fons d’aquesta política d’aliances i la raó que fa que sigui en certa manera “inevitable” per als grups esmentats, que des del punt de vista social, aquesta germanor entre CiU i el PP és l’expressió d’un poder de classe, del poder de la burgesia regional catalanoespanyola. Aquest estament dominant que fixa els eixos de la política de CiU i del PP està constituït per les direccions executives de les grans empreses regionals i aplica fidelment la política de la burgesia financera internacional al nostre país tot estant alhora integrada ideològicament i políticament en l’entramat de les classes dominants espanyoles.
L’aliança CiU-PP és, doncs, una aliança de tipus estratègic que contribueix a mantenir el poder de l’Estat espanyol al nostre país. Si ho observem bé, en la política promoguda a través d’aquesta aliança, els aspectes econòmics i polítics fonamentals es mantenen intactes: espoliació fiscal del nostre país, subordinació econòmica i infraestructural, enfortiment de les estructures d’espanyolització i afebliment dels instruments de catalanització etc.
Pel que fa als altres partits parlamentaris significatius, cal assenyalar que el PSC-PSOE està d’acord amb els fonaments d’aquesta política de classe que hem descrit però voldrien ser ells els qui la gestionessin per tal de mantenir les seves prerrogatives i sinecures institucionals. Per la seva banda, ERC, en la seva ineptitud política, no sap fer altra cosa que preparar el terreny a CiU, després d’haver fet de subordinada durant anys a la política del PSC-PSOE. ICV aspira tan sols a arreplegar els vots dispersats en aquest desori, sense fer tampoc propostes alternatives consistents.
El que cal tenir clar per sobre de tot és que qui dicta les directrius de la política que s’aplica a la Comunitat Autònoma de Catalunya no és, doncs, un suposat “nacionalisme català” sinó un estament social dominant (la burgesia regionalista) amb influència alhora sobre CiU, el PP i tot l’entorn polític i mediàtic; i això fa, per exemple, que la reivindicació econòmica es limiti al finançament d’algunes infraestructures que afavoreixin els seus negocis i res més. No hi ha cap interès a posar fi a l’espoliació econòmica i social, sinó tan sols la recerca d’un mínim finançament de les infraestructures de negoci. L’objectiu del pacte fiscal té aquesta funció de classe ben marcada.
Dins el marc d’aquesta política, es pot veure ben clar que les proclames sobiranistes que puguin sorgir de CiU no són elements polítics determinants sinó que tenen una funció eminentment propagandística (davant els poders centrals de l’Estat espanyol, fent d’espantall. I davant els seus possibles electors, a la manera d’un reclam enganyós).
No es pot dubtar segurament del “sentiment catalanista” d’alguns militants de base de CiU, d’ERC, d’ICV etc. però la realitat política no es fa de simples sentiments ni s’executa a través de paraules, sinó que es fa efectiva a través de fets. I els fets marquen que actualment CiU i els seus satèl·lits es troben en mans dels poder regionals espanyols que marquen l’aliança estable amb el PP en les polítiques reals que són les que compten.
Tal com hem assenyalat en un article recent a El Punt Avui del 27 de gener proppassat, resulta finalment que, en un marc d’espoliació i de crisi econòmica, les polítiques regressives perpetrades contra el conjunt del poble català (retallades, privatitzacions, tancaments d’empreses, restricció dels mitjans de difusió catalans etc.), mostren clarament que el poder que reforcen els regionalistes espanyols amb la seva política no és el futur Estat català independent, sinó justament l’Estat espanyol i les seves disposicions fonamentals, contràries al poble català.
El panorama general que hem descrit, que neda damunt un mar de fons d’independentisme creixent, deixa com a única oposició clara al regionalisme espanyolitzant de CiU les polítiques independentistes d’Unitat Popular i molt concretament la CUP, tant pel que és realment allà on s’ha anat implantant, com pel que representa ja a avui a nivell de proposta nacional en la defensa dels drets nacionals i socials, per a milers de persones.
Regionalisme espanyolitzant i Unitat Popular independentista són les dues cares d’una confrontació de classe que cada dia s’explicita més clarament en termes polítics, tot deixant en evidència els elements fonamentals que es troben enfrontats.
Contràriament al que voldria fer veure CiU, l’aliança entre CiU i el PP no es pot definir com a circumstancial. I tampoc no pot ser vista tan sols com una simple “aliança de la dreta”, tal com acostuma a descriure-la l’esquerra convencional (espanyola), que redueix la confrontació política a la simple alternança electoral. Aquesta aliança té una significació política i social més important que cal posar en evidència i que va més enllà també del trencament de la “promesa solemne” que un dia CiU va fer (el famós Contracte amb els catalans, de caire electoralista signat davant notari l’any 2006 en el qual CiU es comprometia a no pactar mai més amb el Partido Popular).
Cal tenir clar, per a conèixer les arrels de fons d’aquesta política d’aliances i la raó que fa que sigui en certa manera “inevitable” per als grups esmentats, que des del punt de vista social, aquesta germanor entre CiU i el PP és l’expressió d’un poder de classe, del poder de la burgesia regional catalanoespanyola. Aquest estament dominant que fixa els eixos de la política de CiU i del PP està constituït per les direccions executives de les grans empreses regionals i aplica fidelment la política de la burgesia financera internacional al nostre país tot estant alhora integrada ideològicament i políticament en l’entramat de les classes dominants espanyoles.
L’aliança CiU-PP és, doncs, una aliança de tipus estratègic que contribueix a mantenir el poder de l’Estat espanyol al nostre país. Si ho observem bé, en la política promoguda a través d’aquesta aliança, els aspectes econòmics i polítics fonamentals es mantenen intactes: espoliació fiscal del nostre país, subordinació econòmica i infraestructural, enfortiment de les estructures d’espanyolització i afebliment dels instruments de catalanització etc.
Pel que fa als altres partits parlamentaris significatius, cal assenyalar que el PSC-PSOE està d’acord amb els fonaments d’aquesta política de classe que hem descrit però voldrien ser ells els qui la gestionessin per tal de mantenir les seves prerrogatives i sinecures institucionals. Per la seva banda, ERC, en la seva ineptitud política, no sap fer altra cosa que preparar el terreny a CiU, després d’haver fet de subordinada durant anys a la política del PSC-PSOE. ICV aspira tan sols a arreplegar els vots dispersats en aquest desori, sense fer tampoc propostes alternatives consistents.
El que cal tenir clar per sobre de tot és que qui dicta les directrius de la política que s’aplica a la Comunitat Autònoma de Catalunya no és, doncs, un suposat “nacionalisme català” sinó un estament social dominant (la burgesia regionalista) amb influència alhora sobre CiU, el PP i tot l’entorn polític i mediàtic; i això fa, per exemple, que la reivindicació econòmica es limiti al finançament d’algunes infraestructures que afavoreixin els seus negocis i res més. No hi ha cap interès a posar fi a l’espoliació econòmica i social, sinó tan sols la recerca d’un mínim finançament de les infraestructures de negoci. L’objectiu del pacte fiscal té aquesta funció de classe ben marcada.
Dins el marc d’aquesta política, es pot veure ben clar que les proclames sobiranistes que puguin sorgir de CiU no són elements polítics determinants sinó que tenen una funció eminentment propagandística (davant els poders centrals de l’Estat espanyol, fent d’espantall. I davant els seus possibles electors, a la manera d’un reclam enganyós).
No es pot dubtar segurament del “sentiment catalanista” d’alguns militants de base de CiU, d’ERC, d’ICV etc. però la realitat política no es fa de simples sentiments ni s’executa a través de paraules, sinó que es fa efectiva a través de fets. I els fets marquen que actualment CiU i els seus satèl·lits es troben en mans dels poder regionals espanyols que marquen l’aliança estable amb el PP en les polítiques reals que són les que compten.
Tal com hem assenyalat en un article recent a El Punt Avui del 27 de gener proppassat, resulta finalment que, en un marc d’espoliació i de crisi econòmica, les polítiques regressives perpetrades contra el conjunt del poble català (retallades, privatitzacions, tancaments d’empreses, restricció dels mitjans de difusió catalans etc.), mostren clarament que el poder que reforcen els regionalistes espanyols amb la seva política no és el futur Estat català independent, sinó justament l’Estat espanyol i les seves disposicions fonamentals, contràries al poble català.
El panorama general que hem descrit, que neda damunt un mar de fons d’independentisme creixent, deixa com a única oposició clara al regionalisme espanyolitzant de CiU les polítiques independentistes d’Unitat Popular i molt concretament la CUP, tant pel que és realment allà on s’ha anat implantant, com pel que representa ja a avui a nivell de proposta nacional en la defensa dels drets nacionals i socials, per a milers de persones.
Regionalisme espanyolitzant i Unitat Popular independentista són les dues cares d’una confrontació de classe que cada dia s’explicita més clarament en termes polítics, tot deixant en evidència els elements fonamentals que es troben enfrontats.
