Al llarg d’un seguit d’articles em proposo de desenvolupar d’una manera regular un grapat de conceptes que em semblen fonamentals per a l’acció política en el moment actual.
Sobre la Nació catalana considero essencial exposar els criteris que poden servir per a analitzar la nostra nació (els Països Catalans) en dos aspectes principals:
D’una banda, cal establir la col·lectivitat humana subjecte de dret. En aquest cas, a l’hora de considerar, concretament, la població susceptible de la reivindicació del dret d’autodeterminació, caldrà tenir en compte aspectes lingüístico-culturals i també històrics.
D’altra banda, és imprescindible també un tractament adequat de la qüestió a nivell polític, intentant de preveure com pot tenir lloc el procés d’independència d’acord amb l’evolució de la consciència política de les diverses àrees del col·lectiu nacional. En l’anàlisi política serà imprescindible la consideració també del rol jugat per les diferents classes socials en la lluita nacional.
Sabem que són corrents algunes simplificacions del fet nacional que menystenen elements fonamentals (com aquelles que sembla que només tenen en compte aspectes polítics sense atorgar la consideració necessària als aspectes històrics i culturals). Aquestes simplificacions són equivocades i poden portar a pràctiques polítiques errònies. També procurarem descriure amb la màxima precisió quina és la dinàmica de classes en els moviments d’alliberament nacional. En aquest cas caldrà rebatre tant les anàlisis fonamentalment ètniques (com les que parlen de “cercles concèntrics” determinats per elements lingüístics que estableixen, per exemple, l’existència concèntrica de catalanòfons / catalans conscients / independentistes ), com aquelles anàlisis no dialèctiques que consideren, per exemple, que l’autonomisme és una forma d’independentisme, però més tímida etc. És molt important tenir clar que els processos de presa de consciència política són sempre processos dialèctics que es basen en la confrontació de classes socials. Explicarem com té lloc aquesta confrontació que ha fet possible, per exemple, que sectors populars d’origen no catalanoparlant s’hagin anat incorporant a l’independentisme etc.
També serà convenient situar la reivindicació nacional en el conjunt de les lluites remarcant-ne, per sobre de tot, el seu caràcter específicament polític, en el sentit que el seu objectiu se situa en el camp d’un alternativa global a la societat en el seu conjunt.
De manera general és convenient advertir, doncs, que el fet nacional no es pot reduir a una simple línia d’acció sectorial. És un fet global i polític, que és, a més, força complex, de manera que és imprescindible establir un cert nombre de distincions entre un conjunt de conceptes fonamentals per a poder definir propostes polítiques prou sòlides en aquest camp d’acció.
Pel que fa a la Unitat Popular només en tractaré l’aspecte concret que fa referència a l’objectiu nacional, tot mirant d’establir la distinció entre la funció política de la Unitat Popular i la funció política de l’acció que definim com a ruptura democràtica per la Independència. Així, si la Unitat Popular és aquell espai polític en el qual les classes populars es mobilitzen a favor de la independència i contra l’opressió social, la ruptura democràtica se situa en un ventall ideològic més ampli que agrupa el conjunt dels i les independentistes a partir de la consideració de la defensa de la voluntat democràtica col·lectiva de la Nació catalana.
D’aquesta manera ens interessarà remarcar que si, d’una banda, la Unitat Popular parteix de la consideració del conjunt de les formes d’opressió, la lluita democràtica per la independència (com la que es va començar a desenvolupar àmpliament a les Consultes sobre la Indèndència i es comença a agrupar ara al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana) té el seu eix en la defensa del dret d’autodeterminació de la Nació. Això vol dir que, com que incideixen en aquest moviment autodeterminista i rupturista ideologies polítiques força diverses, el centre de la qüestió serà clarificar quin ha de ser el paper de la Unitat Popular al si d’aquest moviment. La qüestió fonamental serà, doncs, l’articulació adequada de la Unitat Popular amb la lluita democràtica per la ruptura independentista (i, en concret, amb l’ANC, en aquests moments).
Al llarg dels articles que seguiran precisarem aquestes qüestions que avui tan sols hem esbossat, a tall de programa general. Volem advertir, com a consideració prèvia, que molts elements d’anàlisi que exposarem no són realment reflexions individuals sinó que són el resultat de les reflexions col·lectives desenvolupades al llarg del procés prolongat de creixement de l’independentisme durant més de quaranta anys, una aportació que és interessant de mirar de sistematitzar, com ho intentarem de fer en aquests articles.
Sobre la Nació catalana considero essencial exposar els criteris que poden servir per a analitzar la nostra nació (els Països Catalans) en dos aspectes principals:
D’una banda, cal establir la col·lectivitat humana subjecte de dret. En aquest cas, a l’hora de considerar, concretament, la població susceptible de la reivindicació del dret d’autodeterminació, caldrà tenir en compte aspectes lingüístico-culturals i també històrics.
D’altra banda, és imprescindible també un tractament adequat de la qüestió a nivell polític, intentant de preveure com pot tenir lloc el procés d’independència d’acord amb l’evolució de la consciència política de les diverses àrees del col·lectiu nacional. En l’anàlisi política serà imprescindible la consideració també del rol jugat per les diferents classes socials en la lluita nacional.
Sabem que són corrents algunes simplificacions del fet nacional que menystenen elements fonamentals (com aquelles que sembla que només tenen en compte aspectes polítics sense atorgar la consideració necessària als aspectes històrics i culturals). Aquestes simplificacions són equivocades i poden portar a pràctiques polítiques errònies. També procurarem descriure amb la màxima precisió quina és la dinàmica de classes en els moviments d’alliberament nacional. En aquest cas caldrà rebatre tant les anàlisis fonamentalment ètniques (com les que parlen de “cercles concèntrics” determinats per elements lingüístics que estableixen, per exemple, l’existència concèntrica de catalanòfons / catalans conscients / independentistes ), com aquelles anàlisis no dialèctiques que consideren, per exemple, que l’autonomisme és una forma d’independentisme, però més tímida etc. És molt important tenir clar que els processos de presa de consciència política són sempre processos dialèctics que es basen en la confrontació de classes socials. Explicarem com té lloc aquesta confrontació que ha fet possible, per exemple, que sectors populars d’origen no catalanoparlant s’hagin anat incorporant a l’independentisme etc.
També serà convenient situar la reivindicació nacional en el conjunt de les lluites remarcant-ne, per sobre de tot, el seu caràcter específicament polític, en el sentit que el seu objectiu se situa en el camp d’un alternativa global a la societat en el seu conjunt.
De manera general és convenient advertir, doncs, que el fet nacional no es pot reduir a una simple línia d’acció sectorial. És un fet global i polític, que és, a més, força complex, de manera que és imprescindible establir un cert nombre de distincions entre un conjunt de conceptes fonamentals per a poder definir propostes polítiques prou sòlides en aquest camp d’acció.
Pel que fa a la Unitat Popular només en tractaré l’aspecte concret que fa referència a l’objectiu nacional, tot mirant d’establir la distinció entre la funció política de la Unitat Popular i la funció política de l’acció que definim com a ruptura democràtica per la Independència. Així, si la Unitat Popular és aquell espai polític en el qual les classes populars es mobilitzen a favor de la independència i contra l’opressió social, la ruptura democràtica se situa en un ventall ideològic més ampli que agrupa el conjunt dels i les independentistes a partir de la consideració de la defensa de la voluntat democràtica col·lectiva de la Nació catalana.
D’aquesta manera ens interessarà remarcar que si, d’una banda, la Unitat Popular parteix de la consideració del conjunt de les formes d’opressió, la lluita democràtica per la independència (com la que es va començar a desenvolupar àmpliament a les Consultes sobre la Indèndència i es comença a agrupar ara al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana) té el seu eix en la defensa del dret d’autodeterminació de la Nació. Això vol dir que, com que incideixen en aquest moviment autodeterminista i rupturista ideologies polítiques força diverses, el centre de la qüestió serà clarificar quin ha de ser el paper de la Unitat Popular al si d’aquest moviment. La qüestió fonamental serà, doncs, l’articulació adequada de la Unitat Popular amb la lluita democràtica per la ruptura independentista (i, en concret, amb l’ANC, en aquests moments).
Al llarg dels articles que seguiran precisarem aquestes qüestions que avui tan sols hem esbossat, a tall de programa general. Volem advertir, com a consideració prèvia, que molts elements d’anàlisi que exposarem no són realment reflexions individuals sinó que són el resultat de les reflexions col·lectives desenvolupades al llarg del procés prolongat de creixement de l’independentisme durant més de quaranta anys, una aportació que és interessant de mirar de sistematitzar, com ho intentarem de fer en aquests articles.
