Mai com els darrers anys el sentiment independentista havia penetrat tant en la societat catalana. I també mai com ara s’havia aguditzat, al si de la nostra societat, la sensibilitat social. Es tracta, doncs, d’un entorn que a grans trets és favorable al desplegament i l’arrelament d’una política d’Unitat Popular, d’una política favorable als interessos de les classes populars catalanes. Les darreres eleccions municipals ja han ofert, en aquest sentit, un indici incipient però clar, de connexió de la CUP amb la seva base social.
En cada cas caldrà, però, que ens esforcem per a saber on realment som. L’avanç de l’independentisme es mou encara en molt bona part en el pla dels sentiments, en un estat de consciència que, per a massa gent, és una simple presa de posició individual escassament polititzada. El fet que una part de les persones favorables a la independència hagin dipositat la seva confiança electoral en partits autonomistes com CiU mostra la immaduresa política del moment.
L’autonomisme és, a hores d’ara, una sortida política periclitada però els autonomistes no s’han mort políticament del tot i continuen fent la viu-viu a través de les pràctiques clientelistes de diferents partits o disfressats de diverses menes de sobiranisme indecís i confusionari. L’aspecte positiu en la lluita nacional és que, des de l’any 2006, la dinàmica de les mobilitzacions nacionals ja no depèn dels partits de la dreta autonomista i és a partir d’organitzacions i col·lectius no instal·lats en el poder que s’han anat promovent les grans mobilitzacions dels darrers anys. Tot plegat va acostant la perspectiva de la ruptura independentista, una ruptura que no tindrà lloc fins que l’arrelament social sigui decisiu. No es tracta tant d’aconseguir una majoria electoral (com ho volen simplificar alguns) sinó de presidir la dinàmica principal de canvi al si del poble català.
Cal, doncs, per damunt de tot, un arrelament social suficient, un objectiu que no és possible si sectors amplis de les classes populars catalanes no veuen en la independència una oportunitat clara de canvi. En aquest aspecte hi ha hagut també un avanç important que cal tenir en compte. L’extensió de la crisi econòmica ha posat al descobert les febleses i contradiccions de l’economia capitalista, un sistema econòmic que ha caigut en un gran desprestigi. Només es manté perquè es presenta com l’únic sistema possible.
La protesta social, aguditzada darrerament per l’increment de les retallades, necessita però una orientació política clara si no es vol dissoldre en mobilitzacions intermitents. Cal reforçar la consciència social estenent la consciència política que la ruptura independentista, que és un objectiu a l’abast, és l’única oportunitat a curt o a mitjà termini per a aconseguir un canvi polític i social favorable a les classes populars. S’entendrà, així, que la ruptura independentista és una ruptura global que ha de representat un canvi de paradigma polític, econòmic i social.
Les condicions generals són, doncs, favorables al desplegament de la Unitat Popular, entès com un marc organitzatiu que ha de permetre enquadrar sectors importants de les classes populars en una orientació independentista i anticapitalista. Només cal posar-se a treballar per a construir aquest instrument organitzatiu, que des de l’MDT considerem que ha de ser la CUP, un cop es doti d’una estructura nacional prou forta per a convertir la CUP actual, referent per a sectors socials importants del país, en una estructura organitzativa i mobilitzadora de masses, per a fer el pas decisiu cap a la conquesta de la independència, amb la qual iniciarem un procés d’aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica.
