Sempre trobem persones que neguen la realitat dels Països Catalans, que diuen que des d’un punt de vista històric no han existit mai, que són un invent de l’independentisme català i de quatre llunàtics pancatalanistes. A l’hora d’esposar les seves crítiques s’obliden, però, d’un factor que deixa clar l’existència dels Països Catalans: la repressió que exerceixen els que neguen els Països Catalans contra aquells que hi creiem i que els defensem demostra, per si sola, la seva existència. M’explicaré. Tots els fronts oberts que hi ha en aquests moments demostren que arreu dels Països Catalans hi ha un comú denominador en la lluita contra l’actual marc juridicopolític, que no existeix fora del nostre territori nacional o que, si hi és present, té unes altres connotacions.
Fem una repassada de tot el que està passant aquests dies: multes contra els que han participat en la campanya del #novullpagar; sancions econòmiques elevadíssimes contra ciutadans que van prendre part en el moviment anomenat #primaveravalenciana; detencions a les Illes –el cas de Bunyola– entre els que es mobilitzen contra José Ramón Bauzá i la seva croada genocida contra la llengua catalana; les detencions –encara!– de persones que van participar en la vaga i en les mobilitzacions del 29-M i la utilització per part del Departament d’Interior de la que es coneix com a web delatora, la qual atempta contra drets bàsics de les persones; les pallisses d’agents de la policia contra aficionats del Barça que portaven estelades o que xiulaven l’himne espanyol a la final de la copa del rei al Calderón...
A tot això també hi hem d’afegir altres casos també recents, com ara els controls que es feien al carrer absolutament intimidatoris, coaccionadors i amb voluntat provocadora arran de la cimera del Banc Central Europeu a Barcelona; amb l’afegit de la suspensió de l’espai Schengen contra el dret a la lliure circulació transfronterera dels ciutadans europeus, la presència al carrer d’agents dels mossos d’esquadra, de paisà, emmascarats, que es neguen a donar el seu número de placa i que, per tant, són gairebé impossibles d’identificar i de denunciar en cas d’abusos, i el desplegament a Barcelona de centenars d’agents dels cossos i forces de seguretat de l’Estat per demostrar de manera fefaent a tothom que en dubti que el nostre continua sent un país ocupat, en la línia del primer que va dir la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna, quan va prendre possessió del càrrec: que la Policía Nacional i la Guàrdia Civil havien de ser més visibles a Catalunya; o, ja per tancar-ho aquí, el fet que els jutges facilitin la detenció preventiva (a petició d’Interior); és a dir, no perquè s’hagi produït cap delicte, sinó perquè hipotèticament es podria produir en un futur immediat, la qual cosa recorda el que passava en l’anterior règim a Catalunya quan es preveia una visita de Franco i es retiraven de la circulació els sospitosos habituals.
És a dir, i tornant al que deia al principi, arreu hi ha indignats, arreu hi ha crisi econòmica i en bona part també retallades, arreu es reben les conseqüències d’una globalització d’arrel capitalista que ha prioritzat els mercats abans que les persones; els bancs, abans que els ciutadans... però només als Països Catalans aquesta lluita contra els atacs a l’estat del benestar, a les conquestes socials que s’havien assolit els últims cent anys i que ara estan en joc, té alhora unes connotacions de lluita d’alliberament nacional, de defensa de la llengua, de denúncia contra l’espoli fiscal, contra la colonització d’un Estat –d’uns estats– que volen la nostra desaparició. I això passa tant al Principat de Catalunya, com al País Valencià, com a les Illes, a la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent... No en tinc cap dubte: la seva repressió cohesiona i uneix la nostra nació.
