Des de fa un temps, coincidint amb l’expansió de l’independentisme per gairebé tots els sectors de la societat catalana, apareixen en alguns mitjans de comunicació articles de presumptes intel·lectuals i opinadors públics que celebren la normalització d’aquesta proposta política –fins aquí totalment d’acord– fent una comparació entre l’actual situació i la de, per exemple, vint anys enrere. I ho fan no pas, precisament, per defensar aquells que en els moments més difícils es van mantenir al peu del canó, sinó per ridiculitzar-los, tractar-los d’“il·luminats” i acabar celebrant la sort que hem tingut que ara tot això ja ho defensi “gent normal”.
Ho explicàvem, fa pocs dies, el president de Reagrupament, Joan Carretero, i jo mateix en la presentació del documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” a la seu de RCat de Barcelona. “El primer que cal fer –deia Carretero– és fer un reconeixement a tota la gent que, quan ser independentista en aquest país no era gens fàcil, va resistir els atacs de l’Estat i va mantenir la flama encesa”.
Tant de bo aquesta opinió estigués més estesa. Amb això no vull dir que tota la gent que als anys 80 del segle passat ja defensàvem la necessitat de la independència per al nostre país no cometéssim errors, que en vam cometre, ni tampoc que ho féssim tot bé, però és ben veritat que si en aquell moment, quan la immensa majoria de partits polítics presents a Catalunya van acceptar el pacte de la Transició, van renunciar al dret a l’autodeterminació i van assumir la Constitució Espanyola com a pròpia, no hi hagués hagut un grup, si voleu reduït, d’independentistes que, contra totes les adversitats, haguessin dit que el camí era un altre, que era el de la independència, el de la ruptura amb Espanya i el de la reivindicació dels Països Catalans com a marc nacional, probablement avui no estaríem en la situació en què estem, amb un independentisme que és majoritari al carrer i tant de bo també ben aviat a totes les institucions.
Per tant, fóra bo que aquells que avui, amb tota la tranquil·litat del món, amb les espatlles ben cobertes i sense pràcticament cap risc, es permeten el luxe de ridiculitzar des de determinats mitjans tota la gent que en temps no gaire llunyans, per haver defensat la independència del nostre país, van patir detencions, presó, tortures, exilis... s’ho pensessin dos cops abans d’emprar determinats qualificatius envers les catalanes i els catalans que en el seu moment van aportar el seu petit gra de sorra perquè avui, segons la majoria de les enquestes, els partidaris de l’estat propi siguem una majoria.
Que no se m’entengui malament, no sóc d’aquells, si és que n’hi ha, que intenten patrimonialitzar l’independentisme, ni tinc cap ganes de donar la raó a aquells altres que diuen que Catalunya serà independent malgrat els independentistes, sobretot els anomenats “independentistes històrics”. Al contrari, em sembla fantàstic que, només de sortir de casa i passejar-te pel carrer, comprovis que gairebé tothom que parla amb tu és independentista. És una immensa satisfacció per a tots aquells que fa anys que som en aquest “negoci”, i que hem passat moments en què ens hem sentit molt sols, veure milers d’estelades a les façanes dels edificis. No té preu trobar-te amb algú que amb la cara il·lusionada et feliciti i et digui: “Au, que això ja ho tenim a tocar!”, sobretot quan es tracta d’un conegut que tres o quatre anys enrere això de la independència en el millor dels casos el deixava indiferent i et mirava amb cara de “pobre noi...”.
Als que sabem d’on venim, encara ens omple més de felicitat veure on estem a punt d’arribar. Com deia una pancarta que es va poder veure a les graderies del Camp Nou en l’últim clàssic: “Mai no havíem estat tan a prop d’arribar tan lluny”.
