Els resultats de les passades eleccions del 25 de novembre ens donen unes quantes lliçons, però avui només em referiré a una que té relació amb la tan anomenada transversalitat de l’independentisme. Fins fa poc, els que defensem la necessitat que l’independentisme sigui transversal per fer possible una àmplia majoria social a favor de la independència apostàvem perquè aquesta transversalitat estigués reflectida al si d’una sola organització política el més àmplia possible. Eren els temps en què CiU era una força bàsicament autonomista o regionalista, en què ERC encara apostava per un tripartit d’esquerres que deixava el seu independentisme en un segon o tercer pla i en què l’esquerra independentista defugia anar més enllà de les eleccions municipals. En aquest context, en què cadascú anava a la seva i en què tothom estava empipat amb tothom, era lògic que una part significativa de l’independentisme considerés que determinats factors ideològics o partidistes havien esdevingut un obstacle per avançar en allò que considerem primordial: l’assoliment de l’estat propi. I just per aquest motiu van néixer formacions com ara Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana...
Ara, però, crec que aquell moment ja ha passat, o com a mínim que ha estat superat pels fets; és a dir, pel comportament electoral dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. M’explicaré. La transversalitat de l’independentisme és necessària per obtenir una majoria suficient que faci possible arribar a la independència i que deixi l’espanyolisme en minoria, i aquí hi ha d’haver espai per a tothom. Però aquesta transversalitat no s’ha de traduir en una sola força política que faci bandera de la transversalitat i que buidi d’ideologia la seva pròpia organització per evitar contradiccions internes que destorbin l’avenç cap a la sobirania. El 25-N una majoria de la gent va votar per la independència, però també va votar ideològicament. Aquell dia, els independentistes no buscaven la papereta de l’“independentisme transversal”, buscaven una candidatura que estigués a favor de l’estat propi, però que es correspongués amb els seus plantejaments ideològics. I justament per això al Parlament avui hi ha una majoria de forces polítiques que van defensar el dret a decidir durant la campanya electoral i que volen la llibertat nacional del nostre país, però que representen un ventall ideològic plural, que va des del centredreta que ocupa CiU fins a l’esquerra independentista i alternativa que representa la CUP, passant pel centreesquerra d’ERC.
És a dir, l’independentisme català continua essent majoritàriament transversal, però aquesta transversalitat ara és la suma de les diferents opcions polítiques i ideològiques de l’espai sobiranista. Sí que és veritat que les passades eleccions van ser plebiscitàries, però la disjuntiva per als electors no va ser Mas, sí o Mas, no, sinó triar entre Catalunya o Espanya. I qui decidia votar per Catalunya ho podia fer a través de paperetes de diferent color ideològic, i qui volia triar Espanya, doncs també.
En conclusió, l’independentisme polític s’ha d’adaptar a aquesta nova etapa; els electors han parlat i ens han dit que no tenen por de la independència, però que tampoc tenen por que aquesta independència tingui colors ideològics diversos. Crec que les forces polítiques independentistes únicament transversals han arribat a un final d’etapa i que ara toca que cadascú agafi la seva bandera ideològica, i que, tots plegats, però, tinguem la maduresa política suficient per entendre’ns, tal com vam fer en les consultes locals sobre la independència, en allò que és essencial: conduir aquest poble cap a la seva llibertat, cap a l’estat propi.
