L’última enquesta del CEO ha aixecat una certa polèmica, més o menys interessada, entre independentistes. O sigui, en aquests baròmetres sempre havia aparegut el percentatge de persones que no s’inclinarien a favor de la independència si es fes un referèndum, però que en les eleccions voten partits com a mínim sobiranistes, i a l’inrevés: catalans i catalanes que opten per partits unionistes, però que en un referèndum d’autodeterminació es decantarien pel sí a l’estat propi. Quina ha estat la novetat de l’últim baròmetre del CEO? Doncs que aquesta vegada, com que ja són partit parlamentari, en l’enquesta s’ha inclòs la CUP. I les dades assenyalen que un 19% de votants de l’esquerra independentista no es mostrarien partidaris del sí a la independència de Catalunya en una consulta.
Deixant de banda que la mostra de votants de la CUP és massa petita perquè aquest 19% sigui una veritat absoluta, jo tampoc veig que aquestes dades siguin una catàstrofe nacional, tal com alguns sectors de l’independentisme català han volgut fer-nos creure. És a dir, aquells que aprofiten aquesta dada per intentar ratificar la falsa tesi segons la qual l’esquerra independentista és un obstacle per a la independència i que la seva consolidació electoral només serveix per posar pals a les rodes al procés, crec que pixen absolutament fora de test o que, com a mínim, en fan una lectura absolutament interessada.
M’explicaré. L’independentisme, des de fa com a mínim trenta anys, insisteix una vegada i una altra, sobretot cada cop que surt un nou projecte, plataforma o iniciativa sobiranista, que cal fer arribar el discurs rupturista i favorable a l’estat propi a sectors de la població de Catalunya que gairebé sempre s’han mostrat refractaris a la nostra sobirania i a la nostra identitat, i que, en molts casos, viuen d’esquenes a la realitat nacional catalana i als quals Espanya –la seva selecció de futbol, els seus grups musicals, les seves sèries i programes de televisió...– en bona part ja els va bé. Com arribarem a aquests persones, la majoria de les quals a la seva manera també se senten catalanes i que molt probablement, en un percentatge significatiu, també votarien en una hipotètica consulta sobre el futur del nostre país? Doncs, per una banda, a través del discurs econòmic, amb la denúncia de l’espoli fiscal, explicant-los tot el que es podria fer aquí amb els diners que tots plegats paguem i que Espanya s’emporta allà i que no tornen. En aquest aspecte no hi ha cap dubte que ja s’ha fet forat i que la majoria de ciutadans catalans no nascuts a Catalunya o nascuts aquí de famílies procedents de fora que avui aposten per l’estat propi ho fan per una raó econòmica: han entès que en una Catalunya amb estat propi ells també viurien millor des d’un punt de vista econòmic, laboral, social, etc.
Però queda molta feina per fer per continuar convencent aquesta franja de població que no podem deixar de banda si volem que una gran majoria de ciutadans que avui viuen a Catalunya se sumin al projecte independentista en un moment decisiu com l’actual. I, en aquest sentit, que segons les dades del CEO gairebé dos de cada deu votants de la CUP diguin que no veuen clara la independència –tampoc afirmen que hi estiguin en contra, simplement que ara per ara no necessàriament hi votarien que sí–, però que això no els impedeixi votar una formació independentista, doncs no em sembla una mala notícia, o és que preferiríem que votessin una força espanyolista?, o que es quedessin a casa?, o que es convertissin en una força de xoc anticatalana teledirigida pels aparells de l’Estat? No és molt millor que en aquest país hi hagi no independentistes que en les eleccions votin independentista, encara que ho facin per altres motius? El que sí que és realment patètic és que això serveixi a alguns per qüestionar, amb certa mala llet, l’independentisme d’un projecte polític que ja era independentista quan ser-ho podia fer-te acabar a la presó o quan part d’aquests que ara els critiquen votaven formacions regionalistes o directament espanyoles i constitucionalistes No fem riure.
Puc discrepar d’alguns sectors de l’esquerra independentista quan posen condicions a la independència, quan defensen que si la independència no té això o allò ja estem bé com estem, o quan qüestionen que si per arribar a la sobirania s’ha de pactar amb la “dreta” no val la pena, etc., perquè jo defenso que la independència és necessària sempre i en qualsevol circumstància, i que el pitjor que podem fer és quedar-nos com estem, en aquesta mena de règim neocolonial, però trobo inconcebible que es dubti de l’independentisme de la CUP pel fet que alguns dels seus votants no ho siguin.
I ja acabo. La crisi econòmica està causant situacions dramàtiques a Catalunya i l’independentisme no se’n pot desentendre, i és enormement positiu que hi hagi una formació política com la CUP que estigui al peu del canó a l’hora de defensar drets ciutadans bàsics que ara són vulnerats; que s’enfronti a les retallades, no per desgastar el govern català, com fan d’altres, sinó per les conseqüències insostenibles que aquestes tenen entre una ciutadania cada vegada més desprotegida. Que una part de la població catalana que no és independentista –almenys encara–, però que està socialment compromesa, hagi convertit la CUP, que sí que ho és, en un referent d’aquesta lluita per la dignitat, per la democràcia, pels drets de la gent, per la regeneració democràtica, per una manera diferent de fer política... em sembla molt positiu. Vol dir que una part del camí ja l’hem fet; ara la CUP té la responsabilitat, també, de fer que aquests sectors vegin la independència dels Països Catalans com una manera de fer possible tota la resta i aconseguir que s’hi afegeixin, o que com a mínim no s’hi mostrin contraris.
