Fa unes setmanes gairebé tothom a Catalunya es va escandalitzar perquè la delegada del govern de l’Estat, la ja més que coneguda María de los Llanos de Luna, lliurava una distinció als “camaradas combatientes” de la División Azul en un acte a Sant Andreu de la Barca. Dic “a Catalunya” perquè, almenys que jo sàpiga, poca gent a Espanya ha badat boca sobre aquest tema. Per ells, tot sembla que sigui ben normal. Fins i tot el ministre de l’Interior espanyol, el mateix que quan era governador civil de Barcelona t’enviava a la presó pel simple fet de portar una pancarta independentista, s’ha permès la llicència de defensar la seva bona amiga dient que es tractava d’un acte gens ideològic, que a més a més afavoria la reconciliació, i que en tot cas eren aquells que el criticaven els que en feien una lectura política interessada. A Espanya les coses funcionen així, i aquí, a Catalunya, ja podem protestar, demanar que dimiteixi, declarar-la persona non grata, que allà és com si sentissin ploure. Que no ens fan ni cas, vaja.
Alguns potser diran: “És clar, governant el PP, què vols?”... però no, no és perquè hi governi el PP, perquè molta gent del PSOE, per exemple, sense anar gaire més lluny el senyor Bono, pensa exactament el mateix. A Espanya, l’herència del franquisme ho impregna gairebé tot: les lleis, el model d’estat, els càrrecs a l’administració, determinada concepció de l’esport, la premsa cavernícola, certes actituds fatxendes i paternalistes... i el més divertit és que molts dels espanyols que es comporten com a autèntics franquistes ni se n’adonen; es pensen que la seva manera de pensar és la més normal del món i que fins i tot la democràcia és això. Per ells, són els altres els nazis, els totalitaris, els antidemòcrates. És a dir, que els catalans vulguem fer un referèndum d’autodeterminació, per ells és un acte contra la democràcia, fins i tot alguns ho han qualificat de cop d’estat. I quan algú de bona fe intenta explicar-los que el dret a l’autodeterminació és universal i està reconegut per les Nacions Unides, ells et respondran que és igual, que aquí només és la nació i el poble espanyol els qui tenen drets, la resta no. Quan els catalans defensem que ensenyar a les escoles en la llengua pròpia és el que fan tots els països del món, ells et diran que és mentida, que és un acte totalitari, que aquells que ho defensen són nazis i que el castellà és la llengua de tots. Quan els expliques que defensar que la riquesa que generem els catalans amb el nostre treball ha de revertir en benefici de la gent que viu i treballa, si pot, a Catalunya, que cada vegada està més empobrida, ells t’ho negaran i et diran que aquesta riquesa ha de beneficiar tots els espanyols i no pas els catalans, que ja vivim molt bé a costa de l’esforç del conjunt d’Espanya.
És a dir, tot plegat és com dialogar amb una paret. L’herència del franquisme està tan estesa a Espanya en determinats nuclis de poder i de decisió que no hi ha res a fer. Tot intent que facis perquè t’entenguin és inútil. Una part molt significativa dels espanyols no equipara el règim franquista amb el nacionalsocialisme alemany o al feixisme italià, com faria qualsevol demòcrata, sinó que el consideren un període de la història d’Espanya –no és el cas, evidentment, d’aquells que van viure directament la repressió d’aquell règim en un àmbit familiar directe o de molts demòcrates espanyols– en què no hi havia democràcia, no hi havia llibertats, però que tampoc no era tan dolent, perquè molta gent s’hi guanyava bé la vida i hi havia ordre, no com ara, t’hi afegiran alguns.
Per tant, no podem considerar com a fets aïllats casos com el de Telemadrid, el de la senyora De Luna, els d’Intereconomía... els que qualifiquen de nazi el president de la Generalitat, de pallassos els membres d’ERC o de terroristes els de la CUP... El que passa és que vivim en un règim constitucional pretesament democràtic que és hereu directe de l’anterior. Aquí no hi ha hagut ruptura, i la denominada Transició va servir perquè els instruments de poder i de control del franquisme es prolonguessin en el temps i fossin assumits com a propis per la “suposada” democràcia en la qual vivim ara.
Tot plegat, al cap i a la fi, també té la seva part positiva: deixa clar que canviar Espanya és impossible, que no cal dedicar-hi ni un segon més, i que, malgrat que alguns catalans, sabent tot això, encara s’hi vulguin federar, cada cop queda més clar que l’única manera de viure en democràcia als Països Catalans és independitzar-nos d’Espanya, no n’hi ha cap altra.
No podria acabar aquest text, però –perquè seria injust–, sense fer un esment especial a tots aquells espanyols demòcrates que s’han solidaritzat amb els drets dels catalans, que han dit públicament que estan disposats a lluitar al nostre costat per la nostra llibertat que entenen també en part com a seva. Benvinguts! Això trenca els esquemes a molts neofranquistes espanyols, que sempre han cregut equivocadament que l’independentisme català era una qüestió ètnica, la qual cosa els fets desmenteixen cada dia. L’espanyolisme ni entén ni suporta que molts ciutadans catalans d’origen espanyol s’hagin sumat a l’independentisme i que a l’Estat espanyol hi hagi valents que ens donin suport. Tots junts ho aconseguirem.
