Alguns ja feia temps que ho dèiem, però molts encara no ens feien cas: “No podem comptar amb el PSC en el procés cap a l’estat propi.” Ara, després de la conferència del PSOE celebrada fa pocs dies, i en què es van tornar a imposar, com sempre, les tesis més espanyolistes dels socialistes andalusos –antany dit guerristes–, esperem que no quedin encara catalans ingenus que defensin que hem d’esperar el PSC en el camí cap a la consulta, ja que ni hi han estat mai, ni hi són ara ni se’ls espera en el futur.
El PSC, com ja ens han dit els seus dirigents, també sent “passió per Espanya”, com van afirmar els capitostos socialistes espanyols en el seu aquelarre polític, el principal objectiu del qual va ser combatre el dret a decidir del poble català, amb la complicitat, tot sigui dit, dels representants socialistes catalans, als quals gairebé els queien les llàgrimes en sentir l’ovació dels seus companys espanyols a la delegació de la comunitat autònoma de Catalunya. Que no s’enganyin, però, els representants del PSOE no aplaudien Catalunya ni els catalans, sinó la submissió de Catalunya a Espanya, expressada pel senyor Navarro i els seus reiteradament aquests darrers dies.
Ja està tot dit, no podem tenir com a companys de viatge cap a la llibertat aquells que pregonen la seva passió per una Espanya que ens retalla, que ens nega drets fonamentals, que ens recentralitza, que vol espanyolitzar els alumnes catalans; un model d’Espanya que comparteixen gairebé al cent per cent el PSOE i el PP. Perquè, algú creu que mai aquests dos partits es posaran d’acord per reformar la Constitució, com ens diu ara el senyor Navarro per tornar-nos a entabanar, per incloure–hi el dret a decidir? De fet, sí que és possible que els dos grans partits espanyols –i segurament d’altres– es posin d’acord per reformar la seva carta magna, però si ho fan serà per anar en contra dels drets de Catalunya i els catalans, mai a favor.
El PSC, per tant, ja ha decidit, i ha decidit impedir que els catalans i les catalanes puguem decidir. Aquesta és la realitat. Un partit que fins no fa gaires anys competia amb CiU per la presidència de la Generalitat, ara competirà amb el PP i Ciudadanos per les escorrialles del vot espanyolista a Catalunya; és la seva tria, és la seva opció. Ara bé, que no ens facin perdre més el temps, que es treguin d’una vegada la careta, que no ens vulguin donar més lliçons de com ha de ser el procés cap a la nostra llibertat com a poble, ja no hi tenen dret; podien triar i ja ho han fet, i han triat Espanya. Ara només ens resta esperar que els militants d’aquest partit que en un nombre significatiu sí que defensen el dret a decidir de Catalunya i la sobirania del nostre poble abandonin aquesta formació, ara ja clarament unionista i que en un futur esdevindrà tan sols la federació catalana del PSOE, i se sumin a la defensa de la llibertat i la democràcia; sens dubte seran benvinguts.
Fins ara hem perdut massa el temps, fa mesos que els nostres representants polítics rebaixen discursos i dilaten el procés per poder-hi encabir el PSC; ho vam veure amb el manifest del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, en què l’objectiu va ser redactar un text que gairebé no digués res, ple de renúncies nacionals, perquè el poguessin assumir els socialistes, i fins i tot amb el risc que d’altres, com ara la CUP, se’n despengessin. Total per què, perquè s’hi enganxessin uns “apassionats per Espanya”? De què han servit tants esforços si el PSC ni tan sols s’ha afegit, a l’hora de la veritat, a l’acord entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP per portar al Congrés dels Diputats una proposta perquè el govern espanyol cedeixi a Catalunya la possibilitat de convocar referèndums? Fer això no és seguir una via legal per poder fer la consulta, com sempre havia defensat el PSC? Dons, si és així, per què no s’hi afegeixen, per no evidenciar de nou que en una votació al Congrés el PSC i el PSOE tornen a votar diferent en un punt que afecta Catalunya? Realment patètic.
Bé. Girem full. Hem de tirar endavant; el procés català no depèn dels partits polítics, del que pactin o deixin de pactar als despatxos d’amagat, depèn del poble de Catalunya, i aquest poble ja s’ha expressat repetidament a través de les últimes mobilitzacions massives a favor de la independència, a través de totes les enquestes que es fan i es desfan i a través del seu vot en les últimes eleccions al Parlament. Aquí no hi ha terceres vies que valguin, ni les preveu la ciutadania, ni les vol el govern espanyol. Aquesta és la realitat, i aquesta mateixa realitat ens diu que el procés no s’aturarà perquè un partit se’n despengi. Les coses ja han arribat fins a un punt en què la defensa de la consulta i la voluntat d’independència són tan majoritàries que difícilment hi pot haver marxa enrere. Que un partit s’allunyi d’aquesta voluntat majoritària, no afebleix la majoria independentista, sinó que afebleix les perspectives electorals d’aquest partit, com es demostrarà quan hi torni a haver eleccions. I això també és un advertiment per a les formacions que intentin a partir d’ara posar pals a les rodes a aquest procés per interessos partidistes. No aconseguiran aturar l’independentisme.
I això precisament és una demostració del que hem de fer en un futur immediat: tirar pel dret, tirar endavant: fixar una data per fer el referèndum no més enllà del setembre del 2014 i una pregunta clara sobre la independència que només tingui dues respostes igualment clares: “sí” o “no” (i en blanc). I una altra cosa, cal tenir clar que en un moment o altre del procés caldrà optar per la desobediència, per trencar el marc legal espanyol, i hem de ser prou forts per quan arribi aquest moment.
